Segons el diccionari d'Enciclopèdia Catalana el deliri és una ¨psicosi més o menys transitòria caracteritzada per un grau determinat d'incoherència i confusió mentals, d'excitació nerviosa i d'al·lucinacions, sobretot de caire visual¨. Dit en altres paraules: aquell estat mental en el que ens trobem quan estem sominat, ja sigui desperts o no, o quan ens dediquem aquella mitjoreta de divagació en la que la ment pren les regnes i els cos es deixa fer.
Delirar és bonic i necessari, però sense passar-nos. És d'aquelles activitats que en accés ens fan allunyar-nos tant de la realitat que a vegades és dificil fer el camí de tornada.
I us pregunareu de què bé aquest deliri meu. Doncs ja ho us ho dic. Les dues últimes pelis que he anat a veure al cine parlaven del mateix: el deliri en el què ens trobem inmersos avui en dia, com a via d'escapament a un vida monòtona i insatisfactòria.
Una la vaig veure a Girona, i es tracta de Lars and a Real Girl. Per cert, aprofito per felicitar als del cines Truffaut que van passar la peli subtitulada en català, TOT UN LUXE! Aquesta peli, que tot i les bones crítiques deixa molt que desitjar, és fluixeta.
L'altra és L'Edat de la Ignorància, del director canadenc de Les invasions bàrbares. Aquesta ja s'identifica més em el tipus de deliri que vivim avui en dia, somiant el que podem arribar a fer o a ser, però no fent res per aconseguir-ho. Tot això barrejat amb la més delirant (i perdoneu la repetició) fantasia sexual, d'aquelles que ja no són creibles ni en ple deliri.Una peli molt recomanable, per com està feta i pel què si explica. A més, els fans del Rufus Wainright el podraen veure en una actuació d'allò més delirant!
Entrades
2 comentaris:
Ei Intransigent. Jo també vaig veure "Lars y una chica de verdad" (sí, jo era el de lescrispetes i el mòbil) y la veritat és que és una peli més seriosa del què em pensava; no vull dir que no sigui divertida, però sí que em va sorprendre perquè és un tema més profund del què pot semblar si t´expliquen l´argument de la peli.
Bé, potser ha semblat que vaig trobar dolentissima la peli i no és així. Però vaig trobar que tot i que la idea era molt bona (buscar en el deliri allò que a vegades no aconseguim, perquè no es sabem més, de les persones), el resultat no acabava de ser massa aconseguit. Molt reduccionista i un peèl exagerada.
Bé, està calr que tot són gustos, però l'Edat de la Ignorància li dona 100 voltes.
Publica un comentari a l'entrada