divendres, 27 de febrer del 2009

Casualitat o les conseqüències del fanatisme

No sé distingir quan les coses passen per casualitat o són conseqüència directa d'una acció/omissió per part meva.
Aquesta setmana, per casualitat o no he tingut aquestes dues converses:

CONVERSA 1
Intervenen: Jo mateixa i un company de feina (que direm A) amb qui no tinc massa relació perquè no hem fet mai cap feina junts.
Dia i hora: Dilluns a mig matí

Baixo al pis de baix per demanar alguna cosa a algú, i sento que em diuen des de darrera:
A: Ei, amb tu volia parlar. No sé si ho saps, però dimarts de la setmana vinent fan un concert a Luz de Gas i com que sóc del CLUB tinc dues entrades gratuïtes. Com que jo no hi podré anar, he pensat que t'agradaria anar-hi. Te les regalo.
Intransigent: Ahhh... doncs moltes gràcies.

CONVERSA 2
Intervenen: Jo mateixa i la meva veïna (li direm B).
Dia i hora: Ahir a la nit, entre les 10 i les 11.

Sona el telèfon. Despenjo.
Intransigent: Digui?
B: Hola què tal, sóc la B.
I: Hola, que ha passat alguna cosa?
B: No (...)
Després d'una curta conversa de cortesia.
B: Mira és que et truco per un cosa. Dimarts que ve hi ha un concert i tinc entrades gratis que no les podré fer servir. He pensat que t'agradaria anar-hi.
I: Bé... si moltes gràcies.
B: Doncs surt un moment que ara te les dono.
I: D'acord, fins ara.
(La conversa es va allargar una mitja horesta pelant-nos de fred).

EL PITJOR DE CAS
Tant A com B em va donar entrades pel mateix concert. Potser algú ja s'imagina de què es tracta. Per part meva no tinc clar si tot plegat ha estat casualitat.

dimecres, 25 de febrer del 2009

HORROR VACUI

Em fa por el buit.
Sento pànic al tocar la primera nota d'una cançó.
Mai trobo el moment de dir les primeres paraules d'una conversa.*

* Bé, quasi mai.

dimarts, 24 de febrer del 2009

Terra i formigó

L'olor de la terra humida, m'agrada. Hi ha persones que no hagin tingut l'experiència olfactiva que es produeix al barrejar humitat i terra?
El cruixir de les herbes seques als camps a l'estiu, tambés és una delicia. Existeixen al món persones que no ho haguin experimentat?

Els excessos de formigó em fan ballar el cap. Em fan pensar quan era petita i el meu avi va decidir criar gallines al pati després d'aquesta conversa:
Avi: Mini-intransigent, d'on venen els ous?
Mini-intransigent: De l'armari. :-) (!!!)

Algun dia hauré de criar animals a casa perquè els meus fills (hipotètics, s'entén) entenguin alguna cosa d'aquest món en constant progrés mundial?
Espero que no, perquè està clar que no seria capaç de matar-los i menjar-me'ls després.

Necessitem formigó per millorar les nostres condicions de vida, però vols dir que no estem estirant massa la veta, abusant d'un sistema autodestructiu?
Segurament el progrés mundial (quin eufemisme, s'enten mundial com a primer món, i no pas tot ell!) no ha d'anar lligat a l'ocàs de la humanitat. Però qui és el guapo dis
posat a renunciar a certs beneficis/privilegis per a una millora de conjunt a llarg termini. Amb els temps que corren potser que comencem a reflexionar-hi, sobretot aquells que tenen a les seves mans fer-hi alguna cosa.


Avui he llegit aquest article publicat a La Vanguardia en plena Guerra Civil Espanyola sota el títol "El problema de la vivienda". Us en deixo un fragment:

Los elementos naturales no deben ser objeto de apropiación privada, sino de ocupación y de utilización. Nadie ha pensado en el desatino de que un río pueda ser propiedad de un hombre. (...)
Pues bien, la tierra es otro elemento natural. El Poder-público puede concederla a los particulares para aprovechamientos determinados. Mas ese fenómeno escandaloso de que un hombre compre la tierra por hectáreas y la venda por palmos, atribuyéndose a si mismo el aumento de valor logrado por unas mejoras urbanas que no son obra suya; ese otro caso de que la tierra se perpetúe en una familia quedando al arbitrio de ésta utilizarla o dejarla improductiva mientras millones de seres humanos perecen de hambre por falta de tierra; ese otro espectáculo de que el interés general para la construcción de un ferrocarril, de una carretera, de un puerto, etc., quede atrancado o totalmente frustrado mientras se discute cuánto dinero hay que dar a un propietario para que se digne permitir la marcha del progreso... todo eso tiene que desaparecer. Y en cuanto haya desaparecido nos parecerá imposible que haya existido antes. La aplicación practica de este principio cabría en estas bases:
a) La tierra es propiedad del Municipio —salvo el dominio eminente del Estado— y no puede ser otorgada en propiedad a los particulares.
b) Los particulares, mediante concesiones del Municipio, tendrán el derecho de ocuparla, usarla y usufructuarla. Concretamente, los solares urbanos podrán ser concedidos para la edificación.
c) En cada predio habrá que distinguir el suelo del vuelo. Aquel será propiedad municipal. Lo edificado será del libre dominio del edificante.d) El concesionario de cada parcela pagará al Ayuntamiento un moderado canon. Se utilizará así la fórmula del censo contra el cual se suele hablar ahora, pero que es una institución utilísima a la que precisamente se debe, en gran parte, el ensanche de Barcelona.
Una cosa es comprar un solar pagando el precio al contado o en cortísimos plazos, y otra mucho más beneficiosa es abonar cada año ilimitadamente unos cientos de pesetas.
e) En todas las transmisiones de propiedad (venta, permuta, donación, herencia, legado, etc.), así como en la constitución de hipotecas, se distinguirá el valor del suelo del valor de lo edificado. Este último pasará íntegramente al propietario. Pero el adquirente pagará al Ayuntamiento en concepto de laudemio una cantidad que no podrá exceder de la mitad del valor del suelo.
La primera consecuencia del sistema sería aumentar considerablemente la edificación,puesto que habría desaparecido el principal obstáculo en que hoy tropieza: la especulación sobre los solares.
Con estas tres fuentes de ingreso —canon, laudemio y aumento de las construcciones— es probable que los Ayuntamientos tuvieran recursos suficientes para sufragar el nuevo sistema. Y si no los lograban, tampoco por eso se habría de detener la reforma. Ningún Ayuntamiento puede alegar la falta de dinero para dejar al vecindario sin agua, sin luz, sin alcantarillado, sin mercadas y sin cualquier otro servicio fundamental. Lo mismo habría que discurrir en cuanto a la vivienda gratuita, que constituye una necesidad tan apremiante o más que aquellas otras.
Por este camino, aplicado, hoy por hoy, a los fines de la vivienda, se habría entrado en el problema magno de substraer la tierra a la propiedad particular, si bien respetando ésta amplísimamente en cuanto a las aplicaciones que de la tierra misma se hiciesen.

diumenge, 22 de febrer del 2009

Il.luminacions i la ciutat Xinesa


Les dues últimes exposicions que he vist (una i l'altra). Les dues al CCCB. Les dues m'interessaven, o al menys així ho vaig percebre jo. Les dues m'han decepcionat.
Sembla que el fetitxisme ha arribat a les sales d'exposicions, al pur estil s. XIX. El més interessant d'ambdues és la gran acumulació de documentació i obres d'art (fins i tot excessiva, tenint en compte que hi apareixen fotografies, llibres i obres d'art sense referenciar ni especificar quina és la seva relació amb el conjunt). Puc dir que he disfrutat veient el contingut de les exposicions, però m'ha aburrit la posada en escena i m'ha esgarrifat la falta de fil conductor.
Em sap greu, perquè per a mi anar al CCCB sempre era una opció encertada. Espero que ho torni a ser aviat.

dimecres, 18 de febrer del 2009

Telegrama


Telegrama per la Violoncelista:
Martin Parr ho sap tot. STOP. Ara tot és possible. STOP. Molts petonets empollona. STOP.
(sento que aquest missatge només vagi destinat a una persona, els que no sou la Violoncelista gaudiu del llum que hi ha a l'entrada de casa)

dilluns, 16 de febrer del 2009

Agonitzar

És trit pensar que véns d'una cultura que viu agonitzant, al fil de la mort constantment, però obstinada a sobreviure a l'adversitat.
Tinc por d'esdevenir un dia el personatge d'una novel.la futurista. Ser com els personatges de La Carretera, els quals tenen consciència de formar part d'un petit grup en extinció que defensa una manera de viure que ja ha mort, i que de fet ha esdevingut insostenible.
En defintiva, m'horroritza pensar que pugui arribar a formar part dels últims conductors de la cultura d'aquest petit país agonitzant.

dissabte, 14 de febrer del 2009

Matar el temps


"No sé perquè, però, hi ha alguna cosa, potser un vell fons de moral filosòfica, que ens fa dir que al capdavall no sóm aquí per divertir-nos ¿per què hi sóm, doncs? No en tinc ni idea; per durar segurament, per matar el temps abans que el temps ens mati a nosaltres. I en aquest cas, com a ocupació per a les hores perdudes, escriure n'és una de tan bona com qualsevol altra."

Les Benignes. Jonathan Littel.

dijous, 12 de febrer del 2009

Dinar a tres bandes



Dinar a tres bandes.
No sé perquè, però sempre m'ha semblat que el trio és una bona combinació. Molt equilibrada.
Un vi massa dolç, però no n'ha sobrat ni una gota. Qui pot resistir-se a un vi fresc quan no tens hora per aixecar-te de la taula?
Per a les rebaixes ja hem fet tard, però hem descobert les dots de pitonisa de la T.

Tinc molta son.
Dormiré abraçada a la meva última lectura.

dilluns, 9 de febrer del 2009

Desinhibició masculina

Ahir a la tarda la Violonecelista, el Fotògraf, el Groucho i jo vem anar a veure un espectacle. No qualsevol espectacle. Era l'últim divertimento de la Sònia Gómez, la qual no coneixia abans de divendres passat, però m'ha quedat clar que s'ho passa molt bé fent el que fa.
La Sònia Gómez és ballarina, i qualsevol excusa és bona per ballar. En aquest espectacle l'excusa és el seu últim projecte, anomenat Experiencias con un desconocido. Durant un o dos anys, no ho sé exactament, la Sònia va oferir els seus serveis a homes de 20 a 100 anys per tenir exeperiències varies. Dit així sona una mica porno, però en realitat les experiències no tenien massa a veure amb l'ofici més antic del món, sinó amb posades en escena variades, a vegades divertides, a vegades extravagants i a vegades del més familiars (o així, com a mínim, és com ho veig jo).
L'espectacle és divertit, de fet, molt divertit. I la Sònia deixa clar que és una desinhibidora d'homes. Aconsegueix posar-los en aquest punt en què es perd el món de vista i el món passa a ser un mateix i el seu cos.
Tanta tinta vessada i segurament no heu entès gens ni mica de què va l'espectacle. I segurament és millor així, anar-lo a veure sense tenir ni idea de què t'hi trobaràs.
Només per confirmar les meves teories, us deixo aquí el video del final de l'espectacle, en què la ballarina va demanar a tots els homes que baixessin a ballar a la pista. I com si fós una encantadora, van baixar tots hipnotitzats (bé, gairabé tots) i van ballar com posseïts, mentre les dones, que també ens moriem de ganes de desfogar-nos ballant, ens vem haver de conformar amb picar de mans.



Nota: No us perdeu l'Enric (que forma part de l'espectacle) dansant despullat amb les sabates de purpurina verda i el bolso de festa. Impressionant!

dissabte, 7 de febrer del 2009

u_mä


Ahir a la nit, finalment, vaig veure u_mä en directe. Un concert que feia posar la pell de gallina. Si una música pogués definir la paraula bonic, seria la d'u_mä.
La veritat és que el CD és tant perfecte, sembla que t'acarona quan l'escoltes, que tenia por que en directe perdés aquesta candidesa. I no va ser així.
Em agradar molt la vesrió que van fer de la cançó Blanc i vaig trobar a faltar Adéu.


divendres, 6 de febrer del 2009

Ai!

No sé què em passa. He entrat en un espiral hortera, i no em puc treure del cap uns acordions que he vist a l'eBay.
Els vull tots!!! I no és broma.


Aquest a més fa conjunt amb les calces que em van regalar aquest Nadal.

dijous, 5 de febrer del 2009

Adéu Dostoievski

M'agrada acabar els llibres, fins i tot aquells que no acaben de convèncer mentre els llegeixes. Moltes vegades la sorpresa està al final. Allà hi trobes allò que dóna sentit a totes les pàgines insípides que l'han precedit.
Malgrat tot, hi ha autors que per més que ho intento no aconsegueixo mai acabar cap llibre seu. Günter Grass n'és el paradigma. No vaig poguer acabar El timbal de llauna, ni Mals averanys ni tampoc Tot pelant la ceba. I no és que no m'interessin, ni que consideri que estan mal escrits (tot el contrari em sembla interessaníissim i original l'estil de Günter Grass), el problema és que no aconsegueixo mantenir un fil conductor, entrar en la història.
Avui dic adéu a Fiódor Dostoievski i a les seves Memòries del subsòl. Fins que ens tornem a trobar, potser en una altre context.

dimarts, 3 de febrer del 2009

Sense dormir

Avui, quan he vist la profe de música amb cara de no haver dormit massa a la nit, però amb una espècie d'aura de satisfacció, m'han vingut aquestes lletres, que vaig llegir fa poc, al cap:

"Il non haver dormito non gli pesava, anzi gli dava come una innaturale lucidezza, un'eccitazzione non più dei sensi ma dell'intelletto. Un muovere di vento, un ronzio, un olore d'alberi gli parevano cose de cui dovesse in qualque modo impossessarsi e godere; e non si riadattava a modi di gustare la bellezza più discreti."
Gli amori difficili, d'Italo Calvino.
Em sembla que no fa falta traduir-ho.

Perfecció


Somio amb un paradís on em pugui estirar al sol sense por de cremar-me la pell, on la gent no topi insistentment amb mi als carrers atapeïts, on el telèfon no soni sempre mentre estic dinant, on les persones no es consumeixin com cigarretes dins d'habitacions impersonals.

I quan em desperto, em deixo acariciar per la imperfecció.



Post inspirat, sense voluntat d'ofendre al poeta, en aquest poema:

CARÍCIES:
El jardiner que esporga massa el roure,
regala el sol d'hivern fins a la taula de la cuina.
La professora de matemàtiques que divaga
ensenya el que els llibres de text no expliquen.
La locutora avorrida
bressola la migdiada.
L'electricista que curtcircuita la instal·lació,
convida a encendre espelmes i xerrar.
(Deixa't acariciar per la imperfecció).
Autoestop, Martí Noy (Viena Edicions).