"En els ulls de la gent si veu allò que veuran, no allò que han vist."

"Negli occhi della gente si vede quello che vedrano, non quello che hanno visto."

NOVECENTO. Monologo. Alessandro Barico
(Ed. Feltrinelli)

Mentir

Quan penso en les persones que basen la seva vida en mentides, m'aclapara imaginar l'estat d'ansietat en què han de viure si volen que les seves mentides siguin coherents i creïbles.
Jo mai hauria pogut ser un agent del Mossad, la CIA, el MI5 o la KGB. Suposo que la meva fisonomia ja no ajuda gaire a l'engany, però el meu cervell en qualsevol cas no hi està preparat. M'haurien descobert abans de començar.

L'única cosa de la que sóc capaç és abstenir-me de parlar d'aquelles coses que no vull compartir. Però fins i tot en aquests casos em sento que no dic la veritat, que el meu silenci és part d'una mentida.

"Des de fora no es veu si un es nega o reconèixer res o si tan sols actua amb discreció, té consideracions i evita qüestions delicades o escàndols. Però el qui se n'amaga, ho sap perfectament. I, en unes relacions, l'ocultació és tan consumptiva com les variants espectaculars de la traïció."

Quan vaig llegir aquest fragment de El lector, em vaig recordar a mi mateixa en infinitat de situacions en què m'he amagat en el silenci.
És cert que quan deixes de parlar de les persones que has perdut et sents com si les traïssis.

Sons i sorolls

Hi ha música latent a la vida. La sentim però no l'escoltem. La coneixem però no la recordem.

Només quan trobem el moment just descobrim la seva sublimitat.

Avui he tornat a somiar com a la infantesa. Feia molt temps que no somiava que em perseguien.
Tota la nit escapant d'exèrcits de japonesos vestits amb camises blaves, que segons semblava em volien fer mal. Intentant escapar acabava dins de casa (que en el somni estava rodejada de boscos frondosos de pendents pronunciats). Per més que tancava finestres i portes, cada vegada que anava a comprovar que tot estigués tancat ho trobava tot obert de bat a bat. Els japonesos, molt astuts, aconseguien capturar el Montag que juguetejava per fora i el clonaven en un gos violent que em perseguia per dins de casa.
Mira que ha durat el somni, però no han aconseguit enxampar-me. No sé si ha durant hores o segons, però tot s'ha esvaït quan m'he despertat molt aviat. Ja no he aclucat més l'ull.
He pensat en tu i m'he imaginat que m'havies enviat el somni perquè no deixi mai d'estar alerta, fins i tot quan penses que el pitjor ja ha passat t'esperen sorpreses que mai hauries pogut imaginar.

Fred

Camino pel carrer i penso en les persones que pateixen al meu voltant i no puc ajudar.
Condueixo més lent que mai i a través del retrovisor veig una posta de sol radiant.
No vull esdevenir una persona freda, però em sento alleujada quan he buidat els ulls de llàgrimes i aconsegueixo no pensar més en l'agonia de l'existència humana.

The visitor

El món de les estrenes cinematogràfiques és tot un misteri per mi. Acabo de veure que ara mateix es projecta a les sales catalanes una peli, que sota un altre títol, vaig veure el mes de desembre a Bologna.
En el seu moment en volia parlar, però com passa tantes vegades no ho vaig fer.
No és una obra mestra, però es deixa veure. El director és el mateix de The Station Agent, que em va agradar molt en el seu moment.
Per si l'aneu a veure, no us explicaré res de la trama. Només una cosa, fixeu-vos les cares que fa el pobre protagonista intentant apendre a tocar el piano. M'hi vaig sentir tant identificada que em sembla que em vaig posar vermella i tot veient-lo.

La llei del moviment

"Em vaig endinsar en el paisatge. Quina meravella, córrer! L'espai t'allibera de tot. Cap turment no resisteix l'espargiment d'un mateix en l'univers. ¿Seria tan gran, el món, si no hi hagués un bon motiu? Ja ho diu bé l'espressió: una fugida a temps és una victòria. Si et mors, vés-te'n. Si pateixes, mou-te. L'única llei és la del moviment."

Ni d'Eva ni d'Adam. Amélie Nothomb.

Jo, la mula

Avui dues persones diferents, en dos contextos diferents, m'han dit que sóc tossuda com una mula. Que quan se'm posa una cosa al cap és difícil fer-me canviar d'opinió.
Primer m'ha fet empipar. Però, he de reconèixer que tenen raó. Sóc tossuda com una mula, a vegades per bé, i a vegades per mal.

Escriure

He començat, i ja estic acabant, l'últim llibre editat en català de l'Amélie Nothomb.

Si fós escriptora m'agradaria ser ella. Em fascina com encadena les paraules de manera tant senzilla i tant sublim. M'atrau la seva intel·ligència i la seva erudició.

Els seu llibres són la defunció del barroquisme literari.

Ni d'Eva ni d'Adam m'ha fet sentir nostàlgia del país del sol naixent. De l'ascens al mont Fuji, que mai he fet. De les passejades nocturnes per Matsumoto abraçada pel silenci i la penombra reconfortant dels carrers. De les hores perdudes al Starbucks de Shibuya veient la multitud creuar el carrer sense tocar-se.

Marcel Cranc darrera del barret

Aquesta és la imatge que vaig tenir ahir durant tot el concert de Marcel Cranc a l'espai mallorca. Finalment vaig entendre que Monsieur Guilloten inventés el que va inventar.

Una imatge que podria ser ben bé d'un quadre de Magritte o Dalí. La matança del porc al fons, tres músic tocant música suau i trista, i un home amb barret que, tot i que a la foto no s'aprecii, sembla clarament afectat pel mal de San Vito (no podia parar de moure totes les extremitats!).

Quina veu més dolça i melancòlica que té Miquel Vicensastre. Un concert molt bonic, tot i l'home del barret i l'apatia del públic.

Despertar

"El viatge en tramvia havia estat com un malson. Si no en recordés tan clarament les conseqüències, estaria temptat de pensar que realment va ser un malson. Estar-me a la parada, sentir els ocells i veure sortir el sol va ser com despertar. Però despertar d'un malson no t'alleuja necessàriament. També pot fer que llavors t'adonis bé d'allò terrible que has somiat, potser fins i tot de quina terrible veritat has trobat en el somni. M'en vaig anar cap a casa amb les llàgrimes que em queien i fins a Eppelheim no vaig poder parar de plorar."

El lector. Bernhard Schlink

Adebacle

M'he sentit eludida quan han parlat de reicidents.

Ja em van dir alguna vegada que les penes de presó no aconsegueixen fer reduir els indexs de criminalitat.