Durant anys no he sabut explicar perquè no puc fer migdiades. L'única descripció que podia fer entendre als meus interlocutors les seves conseqüències, sobre el meu cos i la meva ànima, era que les migdiades em converteixen en una espècie de Hulk.
Avui, finalment, gràcies a la mà tormentada de Fernando Pessoa puc explicar-ho:
"Una nàusea física de la vida sencera s'ha verificat al meu despertar. Un horror pel deure de viure s'ha aixecat del llit amb mi. Tot m'ha semblat buit i he tingut la freda impressió que no hi ha solució per a cap problema."
A Itàlia la fascinació per tot allò que tingui denominació d'origen "espanyol" causa una fascinació exagerada, i fins i tot incomprensible. Per això quan expliques a la gent que tu no et sents espanyol, sinó català, entren en una mena d'estat de xoc que no els permet continuar assimilant els teus propis arguments. Per això ahir, mitja classe de música es va dedicar, per iniciativa del professor (!), a intentar entendre perquè jo dic que no sóc espanyola. Va ser una lluita aferrissada, però van quedar prou convençuts, i sinó, van saber dissimular prou bé.
______________________________
Perquè a Nàpols a les pastanagues els diuen pastanache i no zanahorie?
______________________________
Ahir a les nou del vespre sortia d'una classe de música, després de justificar la meva pròpia identitat, i no podia deixar de cantar, mentre caminava pels carrers del Testaccio: tu-ritu-riru-ru ... tu-ritu-riru-ruru ...
Si jo fos Déu, tots tindríeu dret a riure cada dia. Les males herbes deixarien de créixer fins a l'infinit. Mai us aburriríeu.
Si jo fos Déu, us faria plorar cada dia només una mica, mentre una herba presseguera creixeria a l'entrada de casa vostra. I quan no us ho esperéssiu la desídia us sorprendria.
I així mentre us eixugaríeu les llàgrimes i arrencaríeu l'herba, riuríeu amb més plaer i viuríeu amb més intensitat.
"Estar num jardim zen tem qualquer coisa de estar sentado, pequeníssimo, nas margens de uma página. À nossa frente, à nossa volta, um espaço em branco, para preencher. E uma espécie de paz; as própias coisas concentradas, sem o ruído que sempre têm lá fora, no mundo. Uma pedra, outra pedra, qualquier coisa."
"Estar en un jardí zen és una cosa semblant a estar assentat, petitíssim, al marge d'una pàgina. Davant nostre, al nostre voltant, un espai en blanc, per omplir. I una mena de pau; nosaltres concentrats, sense el soroll que sempre hi ha fora, en el món. Una pedra, una altra pedra, qualsevol cosa."
Sona una cançó de fons. És molt trista. Escolto la lletra i decobreixo que és alegre, fins i tot optimista. Em ve al cap un CD que he escoltat milers de vegades. La música alegre, les lletres tristíssimes.
__________________________
Com és que els cantants que sembla que plorin quan canten són fans de Manel?
Imaginar les vides de la gent que viu al balcó de davant de casa. Inventar històries en què reiventem el nostre jo fins a l'infinit. Un divertiment com qualsevol altre.
Tenia setanta anys, agafà el talla-gespa i marxà cap a Mississipí. Tots els que el veien pensaven que era un boig, però ell sabia que no ho era, i viatjava lentament acompanyat pels camps de blat de moro. Camins de terra, carreteres estretes, animals morts. Els ciclistes l'avançaven ràpidament, i ell els saludava amb el seu barret de cowboy. A la nit, els explicava que el pitjor de la vellesa no era la ceguesa i la coixesa. El pitjor de la vellesa eren els records de joventut. L'avi del talla-gespa no era boig. Només calia mirar-lo de més a prop per adonar-se'n.
Entrades
