divendres, 3 de juliol de 2009

Stokölm

El pas del temps no desfigura els temes recurrents de la nostra existència. És per això que una peça teatral escrita a l'Anglaterra dels anys cinquanta (Look Back in Anger) és tant vigent com si l'haguessin escrit abans d'ahir. Ho podeu comprovar si aneu a veure Stokölm.
L'obra em va agradar més pel contingut que no pas per la forma, tot i que les melodies del trompetista sobre la teulada em van semblar un gran encert i el final (una vegada acabat l'intèrval musical) és realment colpidor.
_______________________

Tots sóm brases que s'encenen quan algú o la seva absència ens fa mal. A vegades és difícil no cremar als que tenim al nostre costat.
_______________________

Una vegada vaig escriure una cita en aquest bloc, deia alguna cosa així com: per més difícil que hagi estat el teu camí vital no vol dir que hagis arribat més lluny.
A l'obra de teatre hi ha un personatge que canalitza la seva pena infravalorant als que l'envolten, creu que ningú és digne de viure si no ha patit tant com ell. És trist, molt trist.
_______________________

Dissabte passat, crec, al Sala 33 van passar un documental 20 anys no són res. Van dir un frase que encara em ressona a dins el cap. Deia una cosa així: Nosaltres tenim ideals i actuem d'acord amb les convencions socials. Ell tenia ideals i actuava d'acord amb els seus ideals.
I jo em pregunto:
- Quin sentit té tenir ideals si no hi actues en conseqüència?

2 comentaris:

La raTeta Miquey ha dit...

Cap, no té cap sentit. De totes maneres, cada vegada més costa trobar ideals en els que creure. La realitat és dura, superficial i no sé cap on moure'm, on trobar realitzables els meus ideals.
Cada vegada et dic el mateix però que bona ets, coi!!!

La Intransigent ha dit...

Gràcies guapa!
Jo de moment em resigno a continuar creient en alguna cosa, encara que potser tot plegat no tingui massa sentit.