diumenge, 12 de desembre de 2010

Últimament


Últimament escric poc al bloc. Miro poc el mail. Escolto ocasionalment la ràdio. I sec davant el televisor ignorant-lo completament.

Em sembla que he agafat l'hàbit de mirar més cap endins que cap enfora.

________________________


Ahir a la nit vem anar de concert al CAT de Gràcia. Un bon lloc per anar. El so sempre és un valor segur. Només et cal esperar que els músics en sàpiguen treure profit.

Hi tocava Espaldamaceta. Cançons tristotes amb les que tot podem veure-hi alguan cosa de nosatres mateixos. Va estar bé.

Mentre sonava la veu del José Juan (crec que es diu així, perìo la veritat és que a mi els noms compostos em creen una gran confusió), gairebé en la foscor total del teatre, era una sensasió bonica. Llàstina que un parell de files més endavant hi havia una fanàtica del mòbil (o iphone o no sé què carai era allò) que no podia parar d'enviar mails als seus amics (suposo que per dir-los que estava en la foscor d'un concert il·luminant les cares de la gent que l'envoltava). I llàstima que al tio de darrera meu li va sonar el mòbil no una vegada, sinó dues, que ja té delicte!

Potser algun dia, com als nens petits abams d'entrar a classe, ens hauran de regirar les butxaques per comprovar que no entrem als concerts amb mòbil.



dilluns, 29 de novembre de 2010

Una música que sona dins el meu cap. Es repeteixen les notes una vegada rere l'altra, i cada vegada tinc una necessitat més gran de ressentir-la, per després recantar-la sense fer sortir cap so del meu cos.
I mentre canto mentalment en la llengua de Camões, truco per telèfon per preguntar l'horari d'unes classes de yoga. I penso com n'arribo a ser d'inconnexe. Em pregunto com he arribat fins aqui i només tinc una resposta. La resposta és evident, tot plegat és culpa de l'afany de viure i estimar. De conèixer i reconèixer. D'apendre i oblidar.
Avui deixaria el reproductor de música en repeat, però no ho faré per por d'avorrir aquesta bonica llengua, d'odiar aquestes notes precioses i d'abandonar el meu cos al desconegut.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Fred mocós

Va arribar el fred. I amb ell, com sempre, el meu cos va cedir. De nou fluids densos recorren el meu cos sense trobar la sortida. Una vegada més les defenses m'han abandonat. Com una ànima en pena jec al sofà. Observo la portada del llibre que estic llegint. Res m'agradaria més que agafar-lo i devorar-ne les pàgines, fent passar el temps com si fós flonjo i dolç. Però l'espessor mental no em deixa. No estic per llegir, així que jeuré al sofà veient com passa davant meu un temps fosc i lent, entre mocada i mocada. I alguna nota sonarà de fons, marcant el pas del temps.


diumenge, 14 de novembre de 2010

mirar, somiar, dormir

Vaig somiar que amamantava un home.
Em mirava amb ulls de satisfacció, mentre s'eixugava els llavis.

____________________

Mirar endavant.
Una mica enllà o molt lluny.

Somiar futurs incerts.
Amb realitats i visions.

Domir a les nits.
Com un nadó o amb els ulls oberts i el cor inquiet.

diumenge, 7 de novembre de 2010

Prim com un fil

Tinc el son prim com un fil.
No dormo.
Reposo el cos sobre el llit que m'abraça,
mentre escolto el bronzit de la sang que circula pel meu cos.
Amb els ulls oberts
observo el sostre fosc de l'habitació immòbil.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Empenyer


"Os sonhos aconteciam, pois, era apenas questão de empurrar com força, até o sonho cair dentro da vida"
"Els somnis es produïen, després només calia empenyer amb força, fins que el somni caigués dins la vida"
O silencio. Teolinda Gersão
______________________

Somio desperta, cada vegada més.
Somio adormida, cada vegada menys.

Empenyo amb força.
Cada dia.

divendres, 22 d’octubre de 2010

pensar

Aburrida de no entendre'm, he decidit no escoltar-me.
Deiaxré de pensar. En el passat. En el present. En el futur.
Tan sols pensaré en les teves mans moltdejant el meu cos.


divendres, 15 d’octubre de 2010

Un divendres qualsvol


Discutim sobre la naturalesa humana. Parlem de la resta de la humanitat com si no en formessim part. En critiquem la seva feblesa, la seva pigresa, els seus excessos. Per un moment hem cregut estar per sobre tot i de tots.

Silenci.

- Saps quin és el meu problema? Que no suporto a la gent [entenguis gent, com a humanitat en general].

Silenci.

Hem baixat del nostre núvol i hem estat febles, mandroses i ens hem deixat portar pels excessos. Per un moment ens hem sentit part del tot, de tots, malgrat tot.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

El cel està gris.
I la casa ben buida.
El forn és encès.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Linies discontinues i casetes de fusta


Ultimament prolifera vida al meu voltant. Nens que ja han nascut i nens que naixeran. Penso en abstracte en el fet de portar una vida a aquest món i m'esgarrifo. Penso en la impossibilitat de mostrar als nens la vida com un seguit de vides disconinues i m'envaeix una suor freda.


Des d'on estic ara m'hauria agradat que algú m'hagués dit, ja fa molt anys, que la vida no era pas una línia continua. Ara, o potser ahir, o potser fa algun temps, hauria agraït saber que no m'havia de preocupar per la discontinuitat de la meva vida.


Però tot pensant-hi em pregunto, qui és capaç d'explicar a un nen que ha d'estudiar però que potser tot pegat no li servirà per a res del que pretenia el seu mestre? O que ningú està predestinat a res, que el que volem avui no ha de ser necesàriament el mateix que voliem ahir? Qui és capaç de robar la innoncència d'un infant que somia ser fuster, casar-se amb la seva mare quan sigui gran i viure en una cabana dalt d'un arbre?

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Quan es pon el sol

Quan es pon el sol penso que podria dir que no he tingut temps, que la feina em té absorbida, o bé que les activitats extralaborals ocupen tota la meva activitat mental, o fins i tot podria dir que he perdut el temps mirant com creix una mongetera, o que se m'han escolat les hores per l'aiguera mentre peparava un pastís de mores.

Podria enganyar-vos, i enganyar-me.

Però la veritat és que no ha estat culpa del temps, ni de l'espai. Simplement, no tenia ganes d'escriure.

diumenge, 19 de setembre de 2010

plaer



"... o prazer é uma coisa obscura, sem limites, e todo o prazer é inocente, indefeso. Como recair numa infância insaciável."

Oz. Mafalda Ivo Cruz
____________________
Un somni de fa dies:

Mentre somiava que ens abaraçavem em sentia lliure. Lliure en els fets i en l'esperit.

Però al matí, quan em vaig despertar i vaig recordar que havia passat la nit amb un altre, la culpabilitat em recorria les venes.
____________________

Confusió:

Últimament no tinc clar si penso massa, o bé massa poc.

dimecres, 15 de setembre de 2010

Entrebancar-se

Camino per un circuit esfaltat, sense obstacles aparents, però m'entrebanco i caic més del que seria d'esperar. O potser no, potser és normal entrebancar-se un sol, sense necessitat d'objectes amb què xocar. Potser el que no és normal és no acceptar les caigudes.

Durant el dia tot sembla tranquil. El cos i la ment xuclen la llum que ve del sol.
Durant la nit somio realitats impossibles que amb la sortida del sol intento oblidar.

Saber que una persona és la teva llum i la teva ombra és meravellós i inquietant a la vegada.

dimecres, 8 de setembre de 2010

Bang bang


Mai no hauria cregut que podria ser feliç per un període més llarg d'uns segons. Em pensava que no era possible.


Prolongar en el temps la felicitat és un esport de risc. No és fàcil suportar la sensació de sentir-te supès en el temps.


Tant fàcil que resulta parlar de la infelicitat i tant complicat que és expressar tan sols alguns instants de felicitat.


Suposo que la llengua està feta per ajudar-nos a treure'ns la merda de sobre, i les coses bones ens les quedem per nosaltres.



dimecres, 1 de setembre de 2010

Coses que passen

Tornar a la feina després de molt temps i adonar-te que tots porten una capa de pintura gris sobre la pell.

Estar farta d'esnifar disolvents mentre pintes racons i raconets de casa.

Tranformar una cosa lletja en una de bonica.

Discutir sense trobar-hi el sentit a tot plegar, però ésser incapaç de posar-hi fi.

dilluns, 23 d’agost de 2010

Petits moments estelars II


Caminant sota el sol de Washington el rajos solars han traspassat els meus cabells rojos i m'han entrat dins el cap.

Ens posem al llit i em fa somriure que hi hagi tres coixins.

No puc dormir i dins al llit, en la foscor de l'habitació, miro el sostre i escolto els sorolls del carrer. El temps passa lent, i el meu cos cada vegada bull més.

De sobte sento uns cops al capçal del llit. Pum pum, silenci, pum pum. El cap em crema i penso si és possible que sigui un terratrèmol. Ho descarto quan sento uns gemecs femenins seguits d'uns de masculins.

El cos em crema. Un coixí separa el teu cos del meu. M'adono que tinc febre, i finalment m'adormo mentre la meva pell transpira entre els llençols.

dimecres, 18 d’agost de 2010

Petits moments estelars d'un viatge al nord-est dels Estats Units (d'Amèrica)


Són les set de la tarda. El sol comença a tenyir-ho tot de tons rogencs. De moment, només una mica. Conduim per la carretera 50 est, direcció Atenes*. El paisatge és bonic. Camps i camps llaurats de blat de moro. Petites cases de fusta. El cel blau. I el sol que va baixant.

És més tard del que teniem previst, però les hores ens passen lleugeres i no tenim pressa.

Camí del motel que hem reservat la nit anterior per internet, ens sorpren la nit. Mirem al nostre voltant mentre el vehicle es mou a 45 milles a l'hora. No hi ha res. Poques cases. La majoria amb els llums apagats. Carreteres buides de cotxes i de gent. Grills que criden emparats per la foscor.

De cop les llums d'un local ens conviden a parar. Ho fem i ja abans de baixar del cotxe, mentre trec la clau del contacte, veig uns grup de joves amb aspecte de granjers que amb saluden efusivament. Jo, els torno la salutació tímidament, i començo a dubtar de si ha estat bona idea parar a recere d'aquelles llums de neó.

La porta del local s'obre sense necessitat de tocar-la. Un jove descamisat i completament begut es queda dret a l'entrada observant-nos, amb cara de no acabar d'entendre què estem fent allà. Finalment, amb moviments poc linials surt del local, deixan-nos via lliure al local. Entrem amb pas lent, mentre observem els cartells de l'entrada que advereteixen als clients que no es pot entrar sense samarreta ni calçat. Ah, també s'informa que dins el local estan prohibides les armes.

Per un moment creiem que hem viatjat en el temps i estem en un Saló de Western. Però no.

La música que hi sona dins és especialment bona. Taules buides. Llums tènues de colors. Una jukebox antiga. Dues taules de billar. Alguns homes bebent i jugant envoltats d'un estrany silenci.


* Els noms de les ciutats americanes es mereix tot una tesi doctoral, així com la seva repetició fins a l'infinit. Un dia buscavem un barri alemany a Columbus, quan ens van informar que no era pas allà, Columbus a l'Estat d'Indiana, sinó al Columbus de l'Estat d'Ohio, a unes 100 milles (o més) de distància.
Tenen noms tan curiosos que fins i tot hi vaig buscar el meu, i vaig esbrinar que a l'Estat d'Arizona hi ha una ciutat que porta el meu nom.

dissabte, 14 d’agost de 2010

habitacions de motel


Fa massa temps que no dormo al meu llit. Lluny de tot i de tothom em sento lluny de qui vaig ser un any enrere. Em fa por tornar i oblidar tot el que he sigut l'últim any.
______________________

Habitacions desencantades i impersonals ens esperem a la nit, com coves inexplorades, per donar recer als nostres abraços. L'olor de la nostra pell és l'únic record que ens acompanya.
______________________

Sento el soroll de la ciutat, lluny d'aquí, mentre tu dorms al llit, lluny de mi. La tele sense volum il.lumina l'habitació i m'hipnotitza.

dimecres, 4 d’agost de 2010

Chicago

Una falsa fortalesa. Una oficina d'informació turística. I un home assegut a una taula.
La falsa fortalesa és lletja, però sembla ser que va ser rehabilitada per un gran arquitecte i per tant no es pot dir que ho és.
La informació turística és excessiva, com tot en aquest país, però no ens queixem pas, ens comencen a agradar els excessos.
L'home de la terrassa és gran, molt gran (vuitanta anys, potser?). Assegut a la taula té el bastó repenjat a la cadira del costat. Sobre la taula una amanida i dos gots (de mida XL) plens de coca-cola (o pepsi, qui ho sap). Amb una canyeta es dedica a traspassar el líquid marronós d'un got a l'altre. Primer del de la dreta al de l'esquerra i viceversa. Després de més de vint trasvassaments, se'ls mira adoptant una posició de distància i, satisfet, els tapa (aqui els gots de plàtics sempre van acompanyats de la tapa correponent). Treu el diari de no sé on i hi llegeix els resultats de la borsa amb cara d'entendre-hi prou.
Jo, a només uns metres d'ell, no puc evitar somriure, mentre el meu cos transpira a una velocitat més alta del normal.

dissabte, 31 de juliol de 2010

veure el món



Conduim el cotxe i veiem passar paisatges al nostre voltant.
Surt el sol ben aviat de matinada, i mica en mica passa per sobre els nostres caps i s'amaga lentament rere l'horitzó.
Tot, aparentment tranquil. Tot, estranyament suspès en el temps.
Masses pel.lícules retornen al meu cervell mentre veig el món moure's al meu voltant.

dissabte, 24 de juliol de 2010

Lisboa


He decobert que és necessari tornar als llocs on ja has estat, fins i tot si no t'han agradat. Jo no acostumo a tornar als llocs que no m'han agradat, i en canvi sempre enyoro els que més m'estimo (i hi torno repetidament, davant la incomprensió de molts).
Puc dir-ho alt i clar. A mi Lisboa no m'agradava.
No m'agradava perquè el que hi havia viscut no m'agradava, imagino.
Ara hi he tornat. La ciutat, la mateixa. El mateix cel blau. La mateixa monotonia arquitectònica. Les mateixes rajoles a les facanes.
Però aquesta vegada m'ha agradat. M'hi he sentit com un poeta noucentista reposant en un balneari.
Suposo que ara m'ha agradat perquè les circumstàncies acompanyaven, perquè he pogut practicar el meu incipient portuguès (i maleir-me cada vegada que em sentia a mi mateixa cometre un error), perquè he tingut interès per saber què s'amaga darrera la poca fascinació que tenen els portuguesos per l'estètica, i sobretot perquè he menjat, begut i rigut amb tranquilitat i bona companyia.

divendres, 23 de juliol de 2010

Escriure la història

És curiós. La història s'escriu avui. Malgrat que no en siguem conscients, el que fem avui condicionarà com ens veuran en el futur.

Potser quan tens una vida anònima aquesta afirmació té una importància relativa o nul·la, però quan de tu depèn el futur de tot un país prem tot el seu sentit.

Avui, els polítics catalans decideixen com els recordarà la història, en un futur més o menys llunyà.

No m'agradaria que en el futur se'ls recordés per tot allò que no van fer. M'agradria que per una vegada els polítics deixessin de contar vots i no tinguessin por de decidir.

dissabte, 17 de juliol de 2010

Carta d'amor

Viena, dissabte 6-10-1883.

Estimat tresor.
Te'n riuràs de mi. Per primera vegada des de fa segles, no sé què dir-te. Estic tan concentrat en la lectura d'articles, mèdics és clar, i en l'experimentació de mètodes, que sento la temptació de començar aquesta carta amb la frase: "Avui no ha arribat correu de Wandsbek". I, a més, t'estimo tant immmensament des que vaig rebre la teva última carta, que només em ve al cap una cosa: és una vergonya que jo estigui aquí assegut, i sense tu.
(...)


Carta de Sigmund Freud a Martha Bernays.
Espistolari de Freud 1873-1883.

dimecres, 14 de juliol de 2010

Coses varies (una altra vegada)

Dilluns a la nit, concert al Teatre Grec. Música Turca de finals del segle XVII i principis del XVIII.
Jordi Savall i els seus amics entregats, creant un ambient que hipnotitzava. Si hagués de descriure el concert diria que va ser una barreja de seducció, sensualitat i emoció.
Vaig gaudir escoltant aquella música llunyana i propera alhora. Per un moment vaig oblidar la gent que m'envoltava. Només sentia el que sonava dins el meu cap.
Un gran concert, malgrat els sorolls ambient (n'hi havia de diferents generes i tonalitats). Un bon concert malgrat les cadires del Teatre Grec (més incòmodes impossible).


_______________________

Després de vuit mesos fora de casa, el retorn ha estat com un descobriment, més que no pas un retorn.
Malgrat que des de fora sembla que no hagi canviat res, per dins ho veig tot nou. Estic contenta de ser una persona nova, encara que molts no se n'adonin. Encara que potser ningú se n'adonarà mai.
_______________________

Un fil de suor neix al coll. Com la font que dóna vida a un riu, baixa impetuós per l'esquena, que esgotada es deixa fer. El cos humit vol descansar, però no pot. El ull secs volen deixar de veure-hi, però no poden. Els timpans nostàlgics volen deixar d'escolar el so del tambor de la rentador mentre gira, però el centrifugat no vol acabar mai.
Com un fil de suor, l'aigua s'arrossega lentament pel terra de la casa.

diumenge, 11 de juliol de 2010

Sobren les paraules













dissabte, 10 de juliol de 2010

Pensaments

Em sento com el pardalet que al caure del niu es troba desconcertat. Em miro des de fora i reconec totes les meves febleses.

Vaig viure un somni en què era una altra persona, potser millor. Més planera, segur.

Ara em retrobo amb els objectes de sempre i els sento com un pes a l'esquena. L'olor de paper vell em produiex al·lèrgia, les parets que s'han de pintar se'm presenten com murs que separen el món de dins del de fora i el sol de fora em crema la pell bruna.

La meva irracionalitat torna lentament a envair tot el meu ser i no sé com fer-ho per barrar-li el pas.

dijous, 8 de juliol de 2010

dimecres, 7 de juliol de 2010

Escapar





Un dia vaig escapar de les xarxes dels percadors.

Ara era una nova espècie no catalogada que nadava com una sirena i caçava com un tauró.

Mai hagués imaginat nadar com una sirena. Sempre havia volgut caçar com un tauró.

dimarts, 29 de juny de 2010

Caloreta. Sort que tinc un gos.

Caloreta.
Son post-vermut.
No em puc queixar.
Somnis que s'acaben.
Altres que imagino i no sé si s'esdevindran mai.
Caloreta.
Ganes de tranquilitat.
I por a la monotonia.
Sort que tinc gos, i el puc treure a passejar quan l'angoixa em ve a visitar.

dissabte, 26 de juny de 2010

Ciao cara Roma. Ancora non sono partita e mi manchi già.

dijous, 24 de juny de 2010

El sentit de les coses

Aquest matí, gran experiència literària. Anar al banc a tancar un compte corrent a la Banca di Roma. Com si fossim els protagonistes d'un relat fantàstic, hem passat per totes les fases d'incredulitat possible.
Primer era impossible cancel·lar-lo.
Després si, però pagant 0,27 cètims d'euro.
Més tard, davant la sopresa dels propis treballadors de la banca, era impossible fer el citat pagament.
Una hora més tard, després de fer anar amunt i avall una calculadora, ens han informat que abans de cancel.lar-lo, haviem de fer un ingrés de 11 euros.
Però, il.lusios de nosaltres, semblava que la nostra relació amb la banca italiana finalment acabava. Com deia, il.lusos de nosaltres. Sembla ser que tampoc era impossible fer un ingrés de 11 euros.
Tots els treballadors anaven passant davant nostre. Cada un hi deia la seva, i nosaltres mica en mica teniem cada vegada més curiositat per saber com acabaria la cosa.
La directora, que havia anat passant per allà sense manifestar-se, després de sentir-nos sentenciar Che casino!, s'ha arremangat finalment les mànigues. Ella ens ha dit, tancarà el nostre compte corrent. Això si, demà no perquè el sistema informàtic no funcionarà (hi ha convocada una vaga, no em pregunteu quin sindicat l'ha convocat, ni per quina raó) i dilluns ja ho veurem.
Dues hores després sortiem del banc. El compte sense calcel.lar i la sensació que tot plegat no tenia cap sentit.

dimarts, 22 de juny de 2010

Conte de l'aire fresc


Pel cel corria un aire fresc. Durant la nit les múltiples antenes dansaven al ritme de melodies desconegudes a la oïda humana. Des del carrer es veien els menjadors de les cases il.luminats per les pantalles dels televisors. Cap cos en moviment.
Després, amb la foscor gairebé absoluta. Res. Silenci. Només algun cotxe agoserat s'atrevia a trencar-lo amb el soroll del motor, circulant en la solitud de la nit.
La calor havia deixat de torturar els habitants de la ciutat. Ara, quan sortia a passejar el gos ben aviat al matí, veia els habitants d'aquella bonica ciutat que envaien els carrers. Semblava que la fresqueta de la nit els havia tornat la vida que la calor els havia tret uns dies abans. Fins i tot el gos corria més pels petits fragments ajardinats del barri.
Ella sabia que la calor tornaria aviat. El que no sabia era si estaria a temps de veure-ho.

diumenge, 20 de juny de 2010

Mica en mica


Mica en mica anem fent paquets. El somni romà s'està acabant, però nosaltres, impertèrrits, fem veure que ens és igual, que altres somni ens esperen en el futur. Ho fem veure, però una mica plorem per dins, perquè ha sigut un somni massa bonic.

Mica en mica ens anem acomiadant de tots els llocs que ja no veurem més quan sortim a fer una volta el diumenge a la tarda, de tots els monuments que ja no mostrarem més als nostres convidats, de tots els àpats que ja no farem. Ho fem, però fem veure que ens és igual.

divendres, 18 de juny de 2010

Realitat


Tots estem habituats a veure'ns a nosaltres mateixos, escencialment, com a realitats mentals, mentre que veiem als altres com a realitats físiques.

El llibre del desassosseg. Fernando Pessoa.

______________________________


He reprès la lectura de El llibre del desassosseg de Pessoa. El vaig haver de deixar a la meitat fa uns mesos perquè llegir-lo era un pes massa gran. Em feia endinsar en la part més fosca de mi, mentre a fora tot era llum i reflexos sobre el Tevere.

Qui no ha sentit mai, amb més o menys intensitat, tot allò que ens explica Bernardo Soares?
Jo ho he sentit. Però també moltes coses més.

______________________________

Una de les principals gràcies del món dels blogs (entenc que per algunes persones no en tingui cap, però), és que pots veure algú com a realitat mental, sense que la realitat física hi pugui fer res.

dimecres, 16 de juny de 2010

La visió del món és tan dolça pels miops...
Cròniques de la veritat oculta. Pere Calders

dilluns, 14 de juny de 2010

Sorpresa sorpresa


Caminem sota un sol de justícia i el terra sembla desfer-se sota els nostres peus.
No hi ha cap aigua que pugui saciar la nostra set, ni cap cerveza que pugui embriargar-nos més.
Les visites sorpresa ja ho tenen això.

dijous, 10 de juny de 2010

Davant i darrere


Però, come diceva mio padre, hai la vita davanti. Peccato che a diciotto anni non la capisci questa frase così semplice: "La vita davanti". Hai un rapporto col tempo alterato. Drogato di false dilatazioni aberranti. C'è una prospetiva di infinito, nel diciottenne, che si può tranquillamente considerare uno dei più consistenti crimini dell'humanità. [...] La porca verità è che capisci cosa significa avare la vita davanti quanto quella si è posizionata tutta dietro. Semplice come la sete.

Però, tal i com deia el meu pare, tens la vida davant. Quina pena que als divuit anys no l'entens aquesta frase tan simple: "La vida davant". Tens una relació amb el temps alterada. Drogat per falses dilatòries aberrants. Es té una prespectiva d'infinit, als divuit anys, que tranquil.lament es pot considerar un dels prinipals crims de la humanitat. [...] La dura veritat és que entens què vol dir tenir la vida davant quan aquesta es posiciona tota darrere. Simple com la set.

Hanno tutti ragione. Paolo Sorrentino.

____________________________________

T'adones del pas del temps el dia que ets sents parlar mentre reprodueixes aquell tòpic que mai havies suportat, però que per estrany que sigui ha pres finalment sentit i forma dins el teu cap.

El pas del temps és així de dur, et porta a la boca totes aquelles paraules que no has entès en el passat, totes aquelles idees que has criticat, tots aquells tòpics que tanta ràbia t'han fet.

Un dia vaig escriure que el temps ho tenyeix tot de gris. Avui, a més, diria que el temps és com una màquina de triturar la carn (potser m'he passat una mica).

diumenge, 6 de juny de 2010

Córrer molt

jo vull córrer molt,
jo vull anar amb el vent

com diu la cançó

divendres, 4 de juny de 2010

Benvenuti tutti


Fa uns dies sopava en un restaurant. Molt bonic. A la paret hi havia una pissarra on hi havien escrit: ho cercato la poesia in molti luoghi e l'ho trovato quasi sempre dove meno mi aspettavo [he buscat la poesia a molts llocs i l'he trovat gairebé sempre on menys m'ho esperava].
Jo, sincerament, l'he buscat poc la poesia, però sempre l'he trobat on menys m'ho esperava.
________________________

Avui al matí esperava a la porta d'arrivades de l'aeroport. El Grouxo ha anat al cotxe a buscar no sé què, i com que no tenia pasta per fer un cafè mirava la gent com sortia per la porta. Gent de cares estranyes, curioses, algunes fins i tot boniques.
En un moment determinat ha deixat de sortir gent. Les portes automàtiques s'han tancat.
Quan s'han tornat a obrir ha sortit un noi. Normal. Distret. M'ha mirat i ha vingut directament cap a mi. Per un moment he pensat que el coneixia (algú que ja he oblidat?). Quan m'anava a dirigir la paraula se n'ha adonat que jo no era qui buscava. Ha virat cap a la dreta, i s'ha comprat un bitllet de bus per anar cap al centre de Roma.

dijous, 3 de juny de 2010

Descobrir


"Els palaus quedaran envaïts amb matolls d'espines; les ortigues i cards ompliran fortaleses; seran cau de xacals, dimoni d'estruços. Els gats mesquers s'hi reuniran amb les hienes, i els sàtirs es cridaran l'un a l'altre. Allà reposarà la fantasma Lilith, allà hi trobarà recer. La serp hi niarà, hi pondrà els ous i els vetllarà fins que s'obrin."
BÍBLIA. Isaïes 34, 13-15.

_____________________________

Un recent interès per la mitologia grega m'ha fet arribar a aquest fragment de la Bíblia. Poca broma, que és poesia pura!

dimarts, 1 de juny de 2010

paraules




les paraules tenen un sentit sempre
o bé
no el tenen mai

dijous, 27 de maig de 2010

Café de l'Hôtel de Ville


Dins un cafè de Lausanne m'he sentit com l'actriu secundària d'una peli de cimena francès. El cambrer, de mirada intensa, cabells foscos i barba, ens ha portat la beguda amb mirada severa. Amb els ulls fixos als meus, només un instant, m'ha deixat clar que en aquella pel·lícula nosaltres només podiem ser dos personatges secundaris, dos turistes que escrivien una postal assentats al seu cafè, mentre els seus clients entraven i intercanviaven converses i somriures amb ell. Somriures que ell no responia mai amb un somriure, perquè ell feia el paper de jove israelià que vivia a Suïssa, com si busqués la neutralitat d'aquest país per no haver de sentir mai més la persecució que havia seguit els jueus durant tants anys.

Aquesta és la pel·lícula que jo he vist mentre em prenia un cafè (massa llarg, pel meu gust cada vegada més italianitzat), escrivia una postal i conversava amb el meu company de viatge.

diumenge, 16 de maig de 2010

La realitat d'un reflex al mirall

A realidade de um reflexo no espelho. Um homem.
Um homem permanentemente cansado que parece andar sempre em missão, com uma parteira.
É verdade que todas as vidas se fazem de uma sucessão de nascimentos, mortes.
Suponho que morremos justamente quando nos cansámos de morrer. Quando, mesmo sem dar por isso, estamos fartos. Então vem o grande espanto. Deve ser.
As parteiras não têm filhos. Ou quando as conhecemos já tiveram. Ou são viúvas. Practicam um trabalho para o qual não há linguagem humana.
__________________


La realitat d'un reflex al mirall. Un home.
Un home permanentment cansat que sembla anar per feina, com una llevadora.
És cert que totes les vides es fan d'una successió de naixements, de morts.
Suposo que morim, justament, quan ens cansem de morir. Quan, sense adonar-nos-en, n'estem farts. Llavors es produeix el gran ensurt. Imagino.
Les llevadores no tenen fills. O quan les coneixem ja fa temps que els tingueren. O son vídues. Tenen una feina per la qual no hi ha llenguatge humà.

A casa do diablo. Mafalda Ivo Cruz.

Llamps i trons


Ahir nit, quan va amainar la tempesta, com dos cargolets, vem sortir de casa. Era la nit dels museus.

Musica, art i olor d'humit. Un bon final de dia.

dissabte, 15 de maig de 2010

Mala llet


Descobrir, a les dues de la nit, que un graciós ha destrossat el pany del cotxe perquè no puguis tornar casa, posa bastant de mala llet.

dijous, 13 de maig de 2010

avió

Són les vuit del matí i els passatgers floten entre dos països.
Sota els peus, núvols com cotó fluix. Al cap el cel blau.
El sol es reflexa impetuós a l'ala dreta de l'avió.

L'avió comença a descendir. Travessa un boira de núvols, seguint el moviment de les turbolències.
Sota els seus peus, un terra que fa temps que no veu el sol.

Quan baixen de l'avió i posen els peus a terra, ja ningú recorda que havia flotat entre el cel i el núvols.

diumenge, 9 de maig de 2010

Metropolitana

video

Llum

Fa sol de nou. La ciutat s'escalfa lentament sota una llum daurada.
____________________

Planifico viatges que no hagués imaginat fer mai, i el cap em roda.
____________________

A les nits somio amb idiomes que desconec, i els entenc a la perfecció.
____________________

Ara que finalment he tingut temps per fer coses, n'he fet moltes, però me n'he adonat que me'n faltarien moltes més (d'hores) per fer-ne moltes d'altres (de coses).


(Aquest matí volia fer una bonica foto per penjar-la aquí, però me n'he oblidat.)

dijous, 6 de maig de 2010

Tekfestival

Avui a Roma ha començat el Tekfestival, festival internacional de cinema independent i social. Les projeccions es fan al Nuovo Cinema l'Aquila, antiga propietat de la mafia, confiscat i rehabilitat per l'Ajuntament.
La peli que ha inaugurat el festival és The Yes Men Fix the World, un bon exemple del món en què vivim. En una mena de barreja entre Michael Moore i Borat, els autoanoments The Yes Men intenten canviar el món a través de la informació, seguint aquella dita que pedica que si algú diu una cosa ben fort, sempre hi haurà algú que s'ho creurà.
Entre el públic molta gent reia. Jo he rigut poc, però la recomano molt i molt. Però no rigueu fora de lloc, siusplau.

dimarts, 4 de maig de 2010

Roma onomatopeica


Ara que fa caloreta i s'han d'obrir portes i finestres, Roma esdevé un seguit de sorolls encadenats uns rere els altres.

Motors que grunyen, frens que grinyolen, portes que baten, sirenes que sonen, ocells que piulen.
I el gos s'ho mira des del balcó en silenci.
I tornem a començar: motors de grunyen, frens que grinyolen, portes que baten, sirenes que sonen, ocells que piulen.

A mi m'agrada pensar que Roma no és una ciutat sorollosa, sinó, més aviat, una ciutat onomatopeica: rum-rum, nyic-nyic, pim-pam, ni-no-na-no, piu-piu. I de tant en tant algun ragazzo que se li escapa a ple pulmó un OOOUUUUUU!! típic romà.

dissabte, 1 de maig de 2010

Xocolata negra

Al barri del Trastevere, a Roma, hi ha un cinema amb nom de pastís de xocolata que és una delícia. En un antic edifici feixista del Dopo Lavoro, Nanni Moreti va obrir fa uns anys un cinema, amb la idea de programar-hi les pel.lícules que a ell li agradaria anar a veure (dilluns i dimarts en versió original subtitulada).

Avui hi he anat per primera vegada, amb el somni secret de trobar-hi Nanni Moretti, creuar-hi la mirada, posar-me vermella i sortir del seu camp de visió. Ell no hi era, només les seves pelis en format DVD.

El cinema només té una sala, on segurament fa 70 o 80 anys hi tenien cura de l'elevació física i moral del poble.
___________________________

Life during wartime o Perdonare e dimenticare (perdonar i oblidar) és la peli que hi hem vist. A Catalunya no s'ha estrenat encara, però imagino que tots als que va encantar Happiness aniran a veure-la quant l'estrenin.

Bonica i trista a la vegada. Un exemple de com n'és de fàcil mostrar el més bonic de nosaltres i com n'és de difícil reconèixer-ne el més lleig.

dimarts, 27 d’abril de 2010

migdiada

Durant anys no he sabut explicar perquè no puc fer migdiades. L'única descripció que podia fer entendre als meus interlocutors les seves conseqüències, sobre el meu cos i la meva ànima, era que les migdiades em converteixen en una espècie de Hulk.

Avui, finalment, gràcies a la mà tormentada de Fernando Pessoa puc explicar-ho:

"Una nàusea física de la vida sencera s'ha verificat al meu despertar. Un horror pel deure de viure s'ha aixecat del llit amb mi. Tot m'ha semblat buit i he tingut la freda impressió que no hi ha solució per a cap problema."
El llibre del desassossec. Fernando Pessoa.

dissabte, 24 d’abril de 2010

malgrat tot

somio vidres trencats, ferides sagnants, pors i desitjos
malgrat tot, reposar no és tan fàcil com sembla


dijous, 22 d’abril de 2010

Despertar a Roma

A Itàlia la fascinació per tot allò que tingui denominació d'origen "espanyol" causa una fascinació exagerada, i fins i tot incomprensible. Per això quan expliques a la gent que tu no et sents espanyol, sinó català, entren en una mena d'estat de xoc que no els permet continuar assimilant els teus propis arguments.
Per això ahir, mitja classe de música es va dedicar, per iniciativa del professor (!), a intentar entendre perquè jo dic que no sóc espanyola. Va ser una lluita aferrissada, però van quedar prou convençuts, i sinó, van saber dissimular prou bé.
______________________________

Perquè a Nàpols a les pastanagues els diuen pastanache i no zanahorie?
______________________________

Ahir a les nou del vespre sortia d'una classe de música, després de justificar la meva pròpia identitat, i no podia deixar de cantar, mentre caminava pels carrers del Testaccio: tu-ritu-riru-ru ... tu-ritu-riru-ruru ...

dimarts, 20 d’abril de 2010

Sol i pedra


Ahir queia pedra i avui el sol envaeix el balcó.
Canto mentre rento plats i ric veien-te dormir.
Visc en un món irreal, i no vull tornar mai més.
Ja no m'importa desafinar.

divendres, 16 d’abril de 2010

Si jo fos Déu

Si jo fos Déu, tots tindríeu dret a riure cada dia. Les males herbes deixarien de créixer fins a l'infinit. Mai us aburriríeu.
Si jo fos Déu, us faria plorar cada dia només una mica, mentre una herba presseguera creixeria a l'entrada de casa vostra. I quan no us ho esperéssiu la desídia us sorprendria.
I així mentre us eixugaríeu les llàgrimes i arrencaríeu l'herba, riuríeu amb més plaer i viuríeu amb més intensitat.
Però jo no sóc Déu. Només puc desitjar-vos sort.

dimarts, 13 d’abril de 2010

Riure i plorar

Em miro al mirall i veig les dues cares de mi:
una nena que somriu i una dona que plora.

No vull deixar de somriure, ni tampoc de plorar.

dimecres, 7 d’abril de 2010

El soroll que sempre hi ha fora

"Estar num jardim zen tem qualquer coisa de estar sentado, pequeníssimo, nas margens de uma página. À nossa frente, à nossa volta, um espaço em branco, para preencher. E uma espécie de paz; as própias coisas concentradas, sem o ruído que sempre têm lá fora, no mundo. Uma pedra, outra pedra, qualquier coisa."

"Estar en un jardí zen és una cosa semblant a estar assentat, petitíssim, al marge d'una pàgina. Davant nostre, al nostre voltant, un espai en blanc, per omplir. I una mena de pau; nosaltres concentrats, sense el soroll que sempre hi ha fora, en el món. Una pedra, una altra pedra, qualsevol cosa."

Livro usado (numa viagem ao Japão). Jacinto Lucas Pires


__________________________

Sona una cançó de fons. És molt trista. Escolto la lletra i decobreixo que és alegre, fins i tot optimista.
Em ve al cap un CD que he escoltat milers de vegades. La música alegre, les lletres tristíssimes.
__________________________

Com és que els cantants que sembla que plorin quan canten són fans de Manel?

Històries

Imaginar les vides de la gent que viu al balcó de davant de casa.
Inventar històries en què reiventem el nostre jo fins a l'infinit.
Un divertiment com qualsevol altre.

diumenge, 4 d’abril de 2010

viatge

Tenia setanta anys, agafà el talla-gespa i marxà cap a Mississipí. Tots els que el veien pensaven que era un boig, però ell sabia que no ho era, i viatjava lentament acompanyat pels camps de blat de moro.
Camins de terra, carreteres estretes, animals morts.
Els ciclistes l'avançaven ràpidament, i ell els saludava amb el seu barret de cowboy. A la nit, els explicava que el pitjor de la vellesa no era la ceguesa i la coixesa. El pitjor de la vellesa eren els records de joventut.
L'avi del talla-gespa no era boig. Només calia mirar-lo de més a prop per adonar-se'n.

Aquesta és la història real de David Lynch.

A voltes és difícil entendre les decisions alienes, si no ens atrevim a mirar-les de més a prop.

diumenge, 28 de març de 2010

Valor


Itàlia és un país fascinant, a més de incomprensible, algunes vegades. Avui que hi ha eleccions regionals, i que és diumenge de Rams, festa molt concorreguda per aquestes terres (i segons els primers percentatges de participació, més concorreguda que les urnes, al menys parlant de l'Església del costat de casa*), és un bon dia per recordar Pier Paolo Pasolini.

Pasolini és rellevant no només per les seves idees, sinó també pel que representa: una Itàlia intransigent que no accepta qui no està fet a la seva semblança, que no escolta qui parla d'altres realitats.
Si no l'haguessin matat, segurament avui Passolini estaria més enrabiat que mai amb la realitat italiana, però continuaria lluitant per canviar-la.

Il canto popolare
Improvviso il mille novecento
cinquanta due passa sull'Italia:
solo il popolo ne ha un sentimento
vero: mai tolto al tempo, non l'abbaglia
la modernità, benché sempre il più
moderno sia esso, il popolo, spanto
in borghi, in rioni, con gioventù
sempre nuove - nuove al vecchio canto -
a ripetere ingenuo quello che fu.
[Inesperadament el mil nou-cents
cinquanta dos passa per l'Itàlia:
només el poble en té un sentiment
cert: mai oblidat pel temps, no l'enlluerna
la modernitat, tot i que el més
modern sigui això, el poble, , escampat
per barris, per barriades, amb joventuts
sempre noves -noves al vell usatge-
a repetir ingenuament allò que va ser.]

Pier Paolo Pasolini

*Roma, diuen, és la ciutat amb més esglésies i basíliques del món.

divendres, 19 de març de 2010

Temptacions





Oblida la sort.
Oblida el destí.
I esforça't.


El sol dels Scorta. Laurent Gaudé.

dissabte, 13 de març de 2010

Record


Encara no havia viscut prou per saber que normalment amb qui et sents bé és amb la gent diferent a tu, i que aquells que per alguna raó s'assemblen estranyament a un mateix acaben resultant gairebé insoportables (tot i que a data d'avui encara no tinc clar si no m'agrada la gent que s'assembla a mi perquè em resulta avorrida, o perquè em recorda tots els defectes que tinc i que quan estic amb altra gent no recordo).

dimarts, 9 de març de 2010

El buit

"Se eu gostava de histórias, era mais porque tinha medo do vazio do que por outra coisa qualquer. Histórias para preencher o vazio, tornár-lo uma coisa qualquer."

"Si m'agradava inventar històries era, sobretot, perquè tenia por al buit. Històries per omplir el buit, transformant-lo en qualsevol cosa."

diumenge, 7 de març de 2010

Pizziquem-nos


Cuinar un menjar
i menjar-te'l.
Estudiar un idioma
i somiar-lo.
Escoltar una pizzica
i ballar-la.

Diuen que les tarantelles, en la seva modalitat salentina de la pizzicarella, provocava una espècie d'alliberament en la gent, que al ballar-la desenfrenadament, s'oblidavent de la rigidesa social imposada pel cristianisme, creant nous lligams entre la parella que la ballava.
Seria bonic, quan no trobes la manera de comunicar-te amb algú que tens al costat, poder-hi ballar una pizzicarella i oblidar tot el que t'hi allunya i mostrar-te tot el que t'hi apropa.



divendres, 5 de març de 2010

Com un poble

Roma és una gran ciutat, però és una mica com un poble.
Jo hi conec molta menys gent que a Barcelona (precisem, en conec poca), i en canvi, m'he trobat coneguts pel carrer més vegades que a Barcelona (de fet diria que a Barcelona no m'hi he trobat mai cap conegut per casualitat).
A més, els veïns del "palazzo" quan et veuen carrer amunt et saluden efusivament, i t'esperen a la porta de casa, a veure si els expliques alguna cosa. Em sembla que a vegades els deixo una mica perplexos, perquè jo seré de poble, però es podria dir que sóc de poble de Suècia.
Tot i que m'hi esforço per ser més del sud, em sembla que no acabo de ser convincent del tot.

_______________________

Ahir a la tarda vaig anar al teatre.
Aquests dies a Roma es celebra un festival de teatre anomenta VERTIGINE, que pretén ser una plataforma per a noves companyies, autors i professionals del Teatre. L'auditorium és el lloc escollit per a les representacions, i el preu de les entrades es pot dir que és gairebé simbòlic (5 eurets).
La obra: Voilà
L'escenografia preciosa. Visualment una obra mestra.
La trama lliure. Potser no ens hauriem posat d'acord tots els que estavem a les butaques sobre el significat del que acabavem de veure, però moltes vegades aqui està la gràcia, no?
Us deixo el video promocional. Val la pena no perdre's el/la cantant/violinista, feia posar la pell de gallina.


dimarts, 2 de març de 2010

Somiar l'absència

La absència que deixa la mort d'una persona és massa gran, el buit massa profund.
Jo no sé si a tothom li passa, però el meu cervell és incapaç d'assumir-ho a curt termini. És per això que cada vegada que ha mort algú que estimava, el primer any de la seva absència, l'he somiat repetidament.
Amb el temps, als somnis, de tant en tant, hi apareixen alguns "d'ells", en situacions inverssemblants que ja no m'apropen al que van ser, sinó tan sols al fet que en el meu subconscient continuen lluitant, contra la meva reticència a recordar, per sortir a la llum.
Avui he somiat amb ella. Aquest any farà 15 anys que no la veig, que no hi parlo. Estava igual que la recordo. Em somreia, i parlavem de bagatel.les mentre passejavem al bosc del costat de casa.
Quan m'he despertat he sentit una forta nostàlgia.

dijous, 25 de febrer de 2010

Italdonne


Les generalitzacions són odioses. Tots ho sabem. Però inevitablement els col.lectius humans tendeixen a uniformitzar-se, i és llavors quan podem dir que aquest grup de gent és així o aixà, amb la certesa que si bé no tots els membres del grup ho seran, la gran majoria respondrà a l'esterotip.

Posar en una mateixa frase les paraules dona i Itàlia, ja fa tremolar. Sorprèn com en un país del primer món, membre del G-8, amb una forta tradició comunista (que ja se sap que no sempre ha favorit el paper de la dona al món, però...), les dones encara hagin de jugar el rol de la fèmina sotmesa a la voluntat de l'home (i no qualsevol home, l'home Berlusconi com a proptotip).

Crec que no havia vist mai tantes dones sotmeses a operacions de cirurgia estètica, abans de viure a Roma.

"Fa falta una vida per entendre què significa ser dona. Almenys, així m'ho sembla mi, i per això observo les joves amb tendresa -són tan boniques com ho erem nosaltres- i compassió. Mentre a nosaltres ens va ser prescrita la castedat i la independència, a elles els han prescrit sexe i seducció. Respecte al reste de coses -què ser, què fer- cadascuna fa per compte propi. "
La ragazza del secolo scorso, Rossana Rossanda

dilluns, 22 de febrer de 2010

Variétés


"La nostra felicitat, a l'última part del viatge, va ser tan continua, tan tranquila, que no tinc res a explicar. Les millors obres de l'home neixen sempre del dolor. Què és explicar la felicitat? Només es pot explicar allò que la prepara, allò que la destrueix. I fins ara, jo he descrit tot allò que l'havia preparada."
L'immoralista. André Gide

_________________________

He començat a recopilar records i experiències, com a exercici per no oblidar.
La meva preparació a la felicitat ha estat dura, lletja, trista. Però la intensitat amb què he estat feli
ç gairebé ho ha esborrat tot.

dilluns, 15 de febrer de 2010

La Clau

Els diumenges al matí, a Roma, hi ha un lloc on tothom vol anar. És el mercat de Porta Portese. Un mercat que recorre carrers i carrerons, on es pot comprar roba, estris de casa, roba de segona mà, eines, llibres de vell, i tot el que puguis imaginar i no hagis imaginat mai (per exemple, jo mai hauria imaginat que una parada es dediqués a vendre motors de rellotges de segona mà).

Ahir, acabada de baixar de l'avió, es pot dir que gairebé em van arrosegar cap a Porta Portese (sort que no feia fred!). A mi que els mercats em desagraden més que no pas m'agraden, amb tota aquella massa humana amunt i avall, em vaig dedicar a observar en la distància, fonamentalment.

Em va cridar l'atenció un tio estrany. Portava un petit candau a la mà. El candau estava tancat, però no tancava cap capsa ni res. Es passejava de parada en parada buscant una clau que obrís el seu candau. Jo me'l vaig trobar en una parada de coses velles. Hi tenien un bol ple de claus. Ell les va provar totes, i quan va haver acabat va dir, amb cara trista al venedor, que no n'havia trobat cap que obrís el seu candau. El venedor es va acomiadar amb un "ciao bello", i ell va seguir buscant dues parades més enllà.

Em va fer pensar en un llibre de contes de Quim Monzó que vaig llegir fa anys, en què hi apareixien personatges surrealistes. Ja és ben cert que a vegades la realitat supera la ficció. Moltes vegades.

_______________________

Molts veuen allò que sembles,
pocs senten allò que ets.

El príncep
, Maquiavel.

diumenge, 14 de febrer de 2010

Torno o me'n vaig?

Dos dies a casa (Catalunya) i torno a Roma esgotada. Moltes visites, moltes converses represes amb pressa.
Si no m'adormo, llegiré L'immoralista d'André Gide a l'avió.
Un escriptor curiós Gide, sempre que el llegeixo tinc la sensanció que el que escriu no es correspon amb la idea que m'he fet d'ell. Excepte amb Retorn de l'URSS.
Potser el que jo escric tampoc es correspon amb la idea que alguns s'han fet de mi.

dijous, 4 de febrer de 2010

Fràgils

Aquesta tarda, en una llibreria, mirant llibres, he recordat lo fràgils que són els castells de sorra que creem al llarga de la vida.

A la llibreria havien preparat l'espai per a la presentació d'un llibre (no sé quin), fins i tot hi havia un piano de cua. A la sala no hi havia ningú, només un parell de persones mirant i buscant llibres entre les estanteries.

Mentre jo resseguia les estanteries amb els ulls ha començat a sonar el piano. He mirat de reüll el piano, hi he vist un home d'uns cinquanta anys d'esquena tocant-lo. Ho feia molt bé. No sé què sonava, no sé ni tan sols si aquella música ha estat mai escrita en una partitura, però era bonica, emotiva.

Mirant llibres, mirant llibres he arribat al costat del pianista que ens estava oferint el concert improvisat al quatre que miravem llibres silenciosament. Ha estat llavors quan els meus ulls han anat a les seves mans. Estaven brutes, tan brutes que eren negres. He pujat la mirada i l'he vist tot ell. Brut i trist. Era un sense sostre, un homeless.

En aquell moment he intentant imaginar quin trist camí havia fet la vida d'aquell pianista fins arribar al punt de no tenir casa, de transitar brut per la ciutat. No he estat capaç de reconstruir els fets.

Sóm més fràgils del que ens imaginem.

diumenge, 31 de gener de 2010

Volatilització

Floto dins un núvol de vapor dins la dutxa.
Preparo el dinar abraçada per l'olor de nou moscada i peperoncino.
Camino pel carrer un centímetre per sobre les llambordes, passant olímpicament de la llei de la gravetat.
Escolto música com si tan sols sonés per mi.
Tu em mires amb els peus a terra, i em fa pànic pensar en el dia en què els hi hauré de tornar a posar jo, els peus a terra.

diumenge, 24 de gener de 2010

Aigua que regalima




Mai es podrà agrair prou als músics la seva feina. Mai guanyaran prous diners. Mai seran prou famosos.

Si tenim en compte com ens fan sentir.

La música és com aigua que regalima pel nostre cos.


Foto: AGV


divendres, 22 de gener de 2010

Sentits

Olor d'anís.
Confeti al balcó.
Amics que pateixen al pensament.

dimarts, 19 de gener de 2010

Mi Mi Re Mi


Una de les coses que trobo a faltar són els concerts, a sales petites, a pobles a qualsevol lloc de la geografia catalana. A Roma no he aconseguit trobar aquells llocs on no et canses d'anar, ni aquells músics que no et canses d'escoltar.
Diumenge a la nit, però, vaig tenir un sopresa agradable. Un mestre del trombó, al més pur estil del nostre Llibert Fortuny: Gianluca Petrella.
Bona música en un auditori immillorable. Què més es pot demanar?
_________________

De tornada a casa, amb la panxa buida, vem decidir menjar-nos una kebab. Em vaig fer la llesta i vaig proposar d'anar a comprar-los jo (a canvi de no passejar el Montag). Un cop dins el local, vaig veure com el propietari* (o digueu-li com vulgueu, l'home que està allà dins matins, tardes i nits) s'aixecava de cop de la cadira i em deia efusivament:
- Buonanotte dottoressa! Come va tutto? (com si fes molt de temps que no ens veiéssim).

[Arribats a aquest punt cal fer un parell d'aclariments:
1. Dottoressa o dottore és un formalisme que s'utilitza a Itàlia per anomenar a les persones que tenen una llicenciatura. Fonamentalment s'utilitza a la feina o quan tu et presentes com a tal (cosa que jo no he fet mai).
2. Al local de kebabs era la segona vegada que hi anava.]

Jo, mig sorpresa, vaig somriure i vaig dir:
- Bene.
Deu minuts després vaig sortir del local amb els kebabs a la mà, pensant que alguna "dottoressa" semblant a mi es passeja pel barri i compra kebabs picants a mitjanit.

* Descripció del propietari: una barreja de Gadafi i "chulo" de platja extra-bronzejat.
_________________

"Gli equivoci relativi ai visi sono risultati dell'eclisse dell'imagine reale, per effetto dell'allucinazione che da essa trae origine."
Diarii Intimi. Charles Baudelaire.
"Els errors respecte als rostres són resultat de l'eclipsi de la imatge real, com a conseqüència de l'al.lucinació que té l'origen en aquesta [imatge real]"
Diaris intims. Charles Baudelaire.

dijous, 14 de gener de 2010

El testament de Tito

Tito:
- No tindràs altre Déu més enllà de mi,
sovint m'ha fet pensar:
en gent diferent vinguda de l'est
que deien que en el fons no importava.
Creien en un altre Déu diferent de tu
i no m'han fet mai mal.
Creien en un altre Déu diferent de tu
i no m'han fet mai mal.
(...)

Traducció lliure de la cançó Il testamento di Tito del disc La buona novella de Fabrizio de André. Un disc preciós que a través de la lectura dels evangelis apòcrifs intenta explicar la vida de Jesucrist, des d'una perspectiva fonamentalment humana.
El testament de Tito és el testament d'un dels dos lladres que va ser crucificat juntament amb Jesús, tota una lliçó de principis.
De André, quan li van preguntar quina absurda raó l'havia portat, a ell, un jove revolucionari, a gravar un disc sobre la vida de Jesucrist, va contestar:
- Perquè Jesucrist és el revolucionari més gran de la història!


dimecres, 13 de gener de 2010

Naso chiuso?

És estranya la sensació que es té quan s'està constipat. Amb el nas i les orelles tapades, és com si esdevinguessim cecs, i estiguessim obligats a desenvolupar ràpidament altres sentits. Un exercici interessant (sobretot en una classe de música on ni tan sols aconsegueixes sentir la teva pròpia veu). Però, per interessant que sigui, siusplau, que s'acabi ja!

diumenge, 10 de gener de 2010

Enigma

"Vaig entendre també, en el moment de parlar-li, fins a quin punt dos éssers que viuen la mateixa vida, i que s'estimen, poden ser (o esdevenir) l'un per l'altre enigmàtics i inaccessibles: en aquest cas, les paraules, siguin les que diem a l'atre, o les que l'altre ens diu a nosaltres, ressonen tristes com les ones del mar per advertir-nos de la resistència del diafragma separador que, si no estem ben atents, perilla de fer-se cada vegada més gran..."
La simfonia pastoral. André Gide.

divendres, 8 de gener de 2010

Dormir


Roma se'n va a dormir molt aviat. Massa aviat. El sol s'amaga ràpid i la nit porta la gent de la feina a casa, dins el transport públic estranyament silenciós.
Una vegada negre nit, malgrat ser les sis de la tarda, si camines per un carreró d'aquells que no està atapeït de botigues, la foscor t'envolta (aqui la il.luminació, per estrany que sembli, és de l'estil nòrdic, o sigui, la mínima imprescindible), i el silenci t'acompanya. Només sents el soroll que surt d'un cafè, on diposat a la barra, un grup de gent veu cafè i fa algun comentari d'actualitat.
Llavors és quan et preguntes:
- Si fa estona que no veig ningú, d'on han sortit tots aquests?

dimarts, 5 de gener de 2010

Parlar amb algú

Acabo de llegir un llibre. L'ha esrcit un milanès tocant els 90 anys, i contra tot pronòstic m'hi he sentit molt propera. A vegades busquem gent que s'assembli a nosaltres perquè sembla que ens hi hem d'entendre millor, però amb qui ens sentim millor és amb els que ens aporten tot allò que a vegades ni tan sols hauriem imaginat.

"S'adona que escriu un diari com una noieta amb el primer amor, potser és un signe de debilitat, però escriure és com parlar amb algú."

"Si accorge di tenere un diario come una ragazzina al primo amore, forse è un segno di debolezza, ma scrivere è come parlare con qualcuno."
Gente quasi normale. Gaetano Neri.