dimecres, 6 d’octubre de 2010

Linies discontinues i casetes de fusta


Ultimament prolifera vida al meu voltant. Nens que ja han nascut i nens que naixeran. Penso en abstracte en el fet de portar una vida a aquest món i m'esgarrifo. Penso en la impossibilitat de mostrar als nens la vida com un seguit de vides disconinues i m'envaeix una suor freda.


Des d'on estic ara m'hauria agradat que algú m'hagués dit, ja fa molt anys, que la vida no era pas una línia continua. Ara, o potser ahir, o potser fa algun temps, hauria agraït saber que no m'havia de preocupar per la discontinuitat de la meva vida.


Però tot pensant-hi em pregunto, qui és capaç d'explicar a un nen que ha d'estudiar però que potser tot pegat no li servirà per a res del que pretenia el seu mestre? O que ningú està predestinat a res, que el que volem avui no ha de ser necesàriament el mateix que voliem ahir? Qui és capaç de robar la innoncència d'un infant que somia ser fuster, casar-se amb la seva mare quan sigui gran i viure en una cabana dalt d'un arbre?

1 comentari:

marta (volar de nit) ha dit...

Cal explicar-ho? El temps i la vida ja farà aquesta feina