dimarts, 30 de desembre de 2008

Ser o no ser

Ser o no ser guapo esdevé una menudesa davant la possibilitat d'ésser atractiu.

Aquest dies, que a casa estem fen un Cicle Nanni Moretti, me n'he adonat que el Moretti, tot i no ser un home especialment guapo és al.lucinantment atractiu.
Ja ho he dit!

No em puc treure del cap la imatge de Nanni Moretti, a Caro Diario, baixant de la seva Vespa en un semàfor per explicar, al conductor del Mercedes descapotable de color vermell, que ell no és que no cregui en la humanitat, sinó que és incapaç de creure en la majoria de la humanitat.

Si torno a néixer, vull ser Nanni Moreti.

dimecres, 24 de desembre de 2008

Primers regals...

Encara no sóm a Nadal i ja m'han fet dos regalets. Tampoc és que m'hagi portat tant bé aquest any...

El primer és un article d'importació del "Mercadillo" de Sant Adrià de Besòs. Lloc d'especial interès per a les persones amants de les multituds, les gangues i les arengues dels vendors (distingit grup en el qual, de moment, no m'hi puc incloure).



Aquest és el paquet en
el que anava embolicat
l'inestimable regal:







I aquest és el fabulós regal (sobretot per una fanàtica d'Itàlia!!):

No sé què passa aquest any que no paren de regalar-me calces temàtiques!!

També m'han regalat un llibre que no coneixia però em sembla que m'agradarà molt. Es tracta de Viatges i flors de la Mercè Rodoreda.

Us en deixo una FLOR MÀGICA:
"No hi vagis! El Bosc dels Miralls Trencats és un bosc de pebrers amb les fulles tacades de mal. De tant en tant el travessa un núvol de mosques blanques amb un vol clos i endormiscat. No hi vagis! La terra, sota dels arbres, és coberta de miralls trencats. Així que hi entres, et quedes sord. No hi vagis! Dintre d'una soca buida viu la Flor Màgica, voltada d'ous de Formiga Bomba, de potes d'Escarbat Violí, de llàgrimes de Cara d'Home. Mestressa del seu recer podrit de bolets i molsa, té moviments de flor i flama. Un gra de pols crema l'herba i la mort ve de tot el que ja és mort. Cada fragment de mirall és un fragment de vida de cadascun dels homes que han deixat en el bosc tot el que tenien. A cada tros de mirall palpita, lluent, ardent, vacil.lant, un bocí d'aquelles vides; tres ratlles d'aigua de pluja, un collaret desfet, un mà que es belluga, un tros de nen, un manyoc de cabells de nina... A l'ombra de la llum verda, quan vols lligar un fragment de vida amb el fragment que li correspon, alguna cosa s'agita entre les fulles... Catacrac!... Ja t'ha petat, i, abans de caure a terra fet miques, ja vas amb l'esquena pintada d'argent. A servir d'esquer."


Que disfruteu de la bacanal nadalenca!

diumenge, 21 de desembre de 2008

Rapsode

El millor de la poesia no és tant el que es vol dir escrivint-la, sinó allò que fa sentir als que la llegeixen. Almenys per mi és així.

Divendres a la nit el arquitecte i poeta, o poeta i arquitecte, ja no ho sé, Martí Noy va recitar al Bar El Sortidor del Poble Sec de Barcelona. Un bar restaurant regentat per un itailà de Torino que just abans de començar el recital ja ens va posar al dia de la seva trajectòria vital.

Al Martí el conec des de fa un temps, i recordo quan ens va ensenyar la lletra que havia fet per la Névoa, pel disc Entre les pedres i els peixos. Es tracta de la cançó Gavina de petroli:

Ventades de gasolina
al balcó de la infantesa.
Mímaginava gavina
fugint de la roba estesa,
ales plenes de benzina.

Avui torno a baixar al port,
fa temps que el cel se'm fa sostre
i al mar suren peixos morts.
Brisa de mudança al rostre,
somnis al ventre del port.

He anat alçant rescloses
a les platges del meu mar.
En el petroli, gavines,
encara no sé marxar.
He oblidat omplir les ales.

Quan la vaig llegir em va emocionar, em va fer pensar en el pas del temps i els reptes que apareixen al transformar-se el futur en present.
Sembla ser que això no és del que parlava... però de fet què hi fa si en aquest sentit a mi m'emociona. No és aquesta la gràcia?

Jo de poesia no hi entenc, només sé dir si un poema m'agrada o no. I la poesia del Martí em fa pensar i sentir moltes coses, per això m'agrada.


video



divendres, 19 de desembre de 2008

Prohibit especular

Cada dia quan torno de la feina camí de casa passo per una zona tètrica. Es tracta d'un nou barri d'aquests que han aparegut aquest últims anys amb la bombolla especulativa. On hi havia descampats amb arbres ara hi ha carrers i llums. Però de blocs de pisos acabats només n'hi ha dos, la resta s'han quedat a mig camí, només han deixat l'estructura abans de desaparèixer defintivament les empreses promotores. El pitjor de tot és que el meu poble, que curiós ho és, no és l'únic que ha vist com creixien els carrers del poblle i els edificis en construcció abandonats.

Avui era el dia C (de Curs). Resulta que a la feina, després d'augmentar-me el nivell de feina i responsabilitat, tot dient que no em pagarien més per fer-ho, van decidir premiar-me amb un curs mensual (amb esmozar gratis, si ets prou ràpid a l'hora de la mitja part) que representa que és interessantissim i que farà que el meu curriculum passi a ser totalment irresistible.
Doncs com deia, avui curs. Ja cap al migdia, útlima conferència. Tema: La nova Llei del Sòl del Miniterio de la Vivienda. El primer que ens ha dit la Directora de no sé què del Ministeri (en espanyol, és clar!): la Llei del Sòl té dos objectius bàsics, la sostenibilitat de l'expansió urbanística i la prohibició de l'especulació amb el sòl.
Si vinquessim en un món ideal pensaria: llàstima que ha arribat massa tard. Però en realitat penso: més paper mullat!

dimecres, 17 de desembre de 2008

Nostàlgia

video

dimarts, 16 de desembre de 2008

Vapor gèlid


Mantova és la ciutat de la boira. Si hi arribes en tren des de Bologna et sembla que entres en un somni quan travesses el riu Po. La boira és tant intensa que és com si flotessis en un núvol gris.
Rodejada per tres llacs, Mantova està impregnada de vapor gèlid fins molts entrat el bon temps, quan arriben els mosquits.
Però a Mantova la boira li escau. Els edificis medievals hi lluixen, descobrint-se a poc a poc.
I què millor que menjar-te uns bons tortelli de carbassa per recuperar l'escalfor, després d'una llarga passajada al voltant del Lago di Mezzo.


"E Mantova tornava a visitarmi con le torri e le cupole specchiate nel lago, gli affreschi nei palazzi, i profili delle case che emergevano all'improvviso della nebbia mentre passeggiavo di notte, quando intorno a me non c'era che un bianco indistinto in cui potevo finalmente sentirmi nessuno, in nessun posto, al riparo dal mondo."

"I Mantova tornava a visitar-me amb les torres i les cúpules enmirallades al llac, els frescos del palaus, els perfils de les cases que apareixien d'imprevist entre la boira mentre passejava de nit, quan al meu voltant només hi havia un blanc confós en el qual podia finalment sentir-me ningú, a enlloc, a refugi del món."

Un destino ridicolo. Fabrizio De André i Alessandro Gennari

diumenge, 14 de desembre de 2008

Plaer

"La calma i el silenci necessaris al savi tenen un no sé què de dolç i d'enervant com l'amor. L'exercici del pensament, la recerca d'idees, les contemplacions tranquil.les de la ciència ens prodiguen delícies inefables com tot allò que participa de la intel.ligència, els fenòmens de la qual són invisibles als nostres sentits exteriors. Per això ens veiem sempre obligats a explicar els misteris de l'esperit amb comparances materials. El plaer de nedar en un llac d'aigua pura, enmig de roquissers, de boscúries i de flors, sol i acaronat per un oreig tebi, donaria als ignorants una imatge ben lleu de la felicitat que experimentava quan la meva ànima es banyava en les carícies de no sé quina inspiració, quan les imatges d'una veu desconguda regalimaven dintre del meu cervell palpitant."
La pell de xagrí. Honoré de Balzac.

dissabte, 13 de desembre de 2008

Necessito

Un dia qualsevol en un teatre qualsevol, després d'un dia estranyament gris i fosc, tant sols dos compassos de música se m'apareixen com el paradís terrenal. La vida es torna lluminosa, i se'm dibuixa un somriure a la boca.

Que curiosa és la ment.

M'adono que necessito la boira per gaudir del dies assoleiats, necessito estar trista per riure amb més alegria i sobretot necessito el fred per disfrutar de la calor.

Que trista una vida planera i agradable, que no deixa apreciar la bellesa dels moments simples i perfectes.


divendres, 12 de desembre de 2008

Danger


Quan em van dir als 14 anys que necessitava portar ulleres, em vaig sentir com una idiota. El meu oculista, que aquella època ja era un avi jubileta, em va deixar anar com a premi de consolació: la gent molt estudiosa acostuma a portar ulleres. Bé, si ell ho diu... Jo a la mínima que vaig poguer em vaig comprar unes lentilles i fora problemes! Si deixava de semblar mínimament intel.lectual tampoc m'importava massa.

Qui m'havia de dir en aquell moment, que a dia d'avui una de les coses més fashion que es pot portar és una bona montura d'ulleres de pasta, a sé possible de mida extra-gran. Jo, que vaig quedar traumatitzada amb les ulleres de pasta negra que tenia al conèixer el Groucho, que tot contrariat em va dir que amb aquelles ulleres semblava la Frederica Montseny! I resulta que ara estaria a la última.

No sé com m'ho faig, la multitud va per un carrer i jo indefectiblement em passejo per un altre.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Aperitivo


Al nord d'Itàlia, i de manera especialment intensa a l'Emilia Romagna, hi ha una tradició molt arrelada als bars i cafeteries. Es tracta de l'aperitivo. Es fa abans de dinar i de sopar, i consisteix en una cosa tan simple com que els bars i cafeteries posen a disposició dels clients (harmoniosament organitzats a la barra) diferents plats perquè els clients piquin alguna cosa mentre prenen una copa.
Es tracta d'una gentilesa del local per incentivar l'entrada de clients i el seu consum. Però al marge d'això és d'aquelles tradicions que donen peu a converses entre barmans i clients, que poden arribar a ser reveladores.
Si a tot això hi sumem que algunes d'aquestes cafeteries també si serveixen, a més de copes de vi i prosseco, còctels, la combinació ja no pot ser més explosiva. Et pots trobar un dia laborable a les 7 de la tarda prenent un deliciós combinat al costat d'una senyora amb abric de pells que fa un "cappu" ràpid amb les bosses de les compres nadalenques continuament controlades als seus peus, mentre un grup d'estudiants entren al local per comprar-hi provisions de tabac.

Cròniques combinades del Gran Bar.
Fins que no he baixat les fotos a l'ordinador, no m'he adonat que totes les del Gran Bar estan borroses!

"Il momento in cui la vita sembrava incominciare veniva poco prima di mezzanotte; dopo qualche aperitivo nei bar, con le olive, le noccioline e i salatini che constituivano la sua cena."
Un destino ridicolo. Fabrizio De André i Alessandro Gennari
Einaudi. Torino. 2003.

dimarts, 9 de desembre de 2008

Solo Show


Només un moment lliure per parlar del concert de dissabte.

Tot un estol de freaks es van passejar per l'escenari, acompanyant al Vinicio Capossela en un recorregut extens per la seva discografia.

Un concertàs. El públic estava emocionadíssim.

Dels músics, em va encantar el guitarrista, del qual a aquestes alçades ja no en puc recordar el nom...

Aqui us deixo un parell de fotos divertides del concert (estava prohibit fer fotos! Però, com em van ensenyar a casa, "allí donde fueras, haz lo que vieras").













Per cert, el barman del nostre bar de capçalera a Bologna (alies GRAN BAR, el típic tabacchi, cafeteria, pastisseria i coctelaria, del la que ja us paralaré en breu), ens va explicar que el Vinicio Capossela acostumava a passar per allà a fer una copa amb el seu antic mànager i es veu que normalment no està de massa bon humor. No ho entenc pas, jo després d'un còctel al Gran Bar estic sempre d'òptim humor.



dissabte, 6 de desembre de 2008

Questa notte tutti al Colosseo




Avui, a les 9 de la nit al Teatro Duse de Bologna, concert de Vinicio Capossela.

El millor de tot: jo hi seré.

Em sembla que no puc esperar!!!

dimecres, 3 de desembre de 2008

Anticongelant

A la vista de les dificultats tècniques, he descobert un nou anticongelant pel cotxe.
Recomancions d'ús:
Posar el volum a tot drap i no oblidar-vos de la sabatilles de ball.



"Dancing Shoes"

Get on your dancing shoes
There's one thing on your mind
Hoping they're looking for you
Sure you'll be rummaging' through

And the shit, shock, horror
You've seen your future bride
Oh, but it's oh so absurd
For you to say the first word
So you're waiting and waiting

The only reason that you came
So what you scared for?
don't you always do the same
It's what you there for, don't you know

...the lights are flashing
Down in here tonight
And some might exchange a glance
But keep pretending to dance

Don't act like it's not happening
As if it's impolite
To go and mention your name
Instead you'll just do the same
As they all do, and hope for the best...

The only reason that you came
So what you scared for?
Well don't you always do the same
It's what you're there for but no

Get on your dancing shoes
You sexy little swine
Hoping they're looking for you
Sure you'll be rummaging through

Oh and the shit, shock, horror
You've seen your future bride
Oh, but it's oh so absurd
For you to say the first word
So you're waiting and waiting

ARTIC MONKEYS

dimarts, 2 de desembre de 2008

Voler, poder i saber


"Vaig a revelar-vos en poques paraules un gran misteri de la vida humana. L'home s'esgota per dos actes indistintament realitzats que eixuguen les deus de l'existència. Dos verbs expressen totes les formes que prenen aquestes dues causes de mort: VOLER i PODER. Entre aquests dos termes de l'acció humana hi ha una altra fórmula de la qual s'apoderen els savis i a la qual jo dec la sort de la meva longevitat. `Voler´ ens crema, i `poder´ ens destrueix; però SABER deixa la nostra feble organització en un perenne estat de calma."

La pell de xagrí. Honoré de Balzac.

dilluns, 1 de desembre de 2008

El Somnni

De la cartellera dels cines, cada vegada més, són un valor segur els documentals, que de moment no han sucumbit a aquesta mena de bogeria col.lectiva que es diu mercat.
El somni és l'últim documental que he vist. El seu director és el Christophe Farnarier, que entre altres coses va dedicar el seu temps lliure a fer de director de fotografia de la peli Honor de Cavalleria.
El somni és la reliquia d'un temps que ja no existeix. El protagonista, Joan "Pipa", un pastor que fa l'últim viatge amb els seus xais per terres catalanes, és un miratge del passat. El paisatge, que el director fotografia amb molta cura, sembla que també està a punt de desaparèixer.
Imagino que la gent que no ha tingut mai contacte amb el món rural li deu haver trobat un punt surrealista, com aquells somnis en què es barregen fets cotidians amb situacions anacròniques.
A mi m'ha recordat al tiet de la meva mare. Pagès de professió, fins a molt gran es passejava per Manresa amb el seu carro, saludant aquí i allà a veïns i coneguts. Ara ell ja és mort, i la seva casa (amb estable a baix) ha estat endorrocada per construïr-hi pisos confortables amb ascensor i calefacció a gas, i la via del tren de davant de casa ha estat tapada per construïr-hi un passeig perquè les families puguin passejar-hi amunt i avall sense un destí final.

dissabte, 29 de novembre de 2008

Ja s'ha espatllat la calefacció de la "macchina".
Ole pel Sr. Murphy!

dijous, 27 de novembre de 2008

Tonterietes

No he entès mai perquè la gent té tanta por a acceptar els propis errors, ni perquè creuen que un món perfecte és possible.
__________

La T. té una teoria. Diu que tot l'atractiu del Roger Mas és conseqüència del rollo hermafrodita que té (!!).
__________

Després d'un any, he arreglat la calefacció del cotxe. Els meus ditets ja no patiran més de congelació als matins, camí de la feina.
__________

Ultimament se m'ha despertat una gana d'aquelles properes a la fam. Hi ha diverses teories al respecte: o el proper viatge a Itàlia m'ha excitat la imaginació culinària o els últims mesos d'austeritat alimetària m'estan afectant.


diumenge, 23 de novembre de 2008

Oblit

La casualitat ha volgut que coincidissin en el temps (el meu temps, s'entén), el documental Nedar (documental més que recomable), el llibre L'herba roja i el principi de demència senil de la meva àvia.

Tot plegat m'ha fet veure una cara de l'oblit que fins ara no havia tingut present. L'oblit és la morfina de l'ànima.

Busquem la felicitat a tots els racons de l'existència. Acumulem coneixements i records, i només trobem obstacles i desenganys.

Oblidar és la forma més senzilla de felicitat. És submergir-se en l'aigua i deixar de sentir i veure-hi com abans.

Llàstima que oblidar és un camí sense retorn.

dissabte, 22 de novembre de 2008

Higiene personal

A la dutxa sóc jo en estat pur.
Ni convencions ni màscares.
Els meus rínxols desapareixen sota el raig d'aigua calenta i deixo que es barregin les meves llàgrimes tèbies amb l'aigua que llisca pel meu cos.

dimecres, 19 de novembre de 2008

He tornat de l'Infern una mica més dimoni


Caus i gires i tombes i obres i tanques i rius i plores i penses i calles i escups i parles i massa i calles i mires al terra i al cel i et mulles i pujes i baixes i crides i xiscles molt. Massa. Parles. Massa. Calles. Massa.
No decideixis com anirà
un dia no es pot pensar.
Sovint no pots ni imaginar
com pot acabar.
Caus i gires i tombes i obres i tanques i rius i plores i penses i calles i escups i parles i massa i calles i mires al terra i al cel i et mulles i pujes i baixes i crides i xiscles molt. Massa. Parles. Massa. Calles. Massa. Parles. Molt.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Gomorra


Finalment he vist la peli. Doblada.
El llibre no l'he llegit.

Què puc dir. M'ha ofès. No la pel.lícula, sinó el fet que un escriptor hagi sacrificat la seva vida per dir una cosa que tots ja sabiem. M'ha ofès que la crítica cinematogràfica estigui totalment al.lucinada amb una filmació que és un retrat en moviment d'un fet que tots tenim ven clar dins el cervell.

No sé d'on ve la sorpresa. Sospito que el què ha impactat més de tot plegat és la vergonya que se sent veient-la. Vergonya de mostrar a tothom els secrets de familia. La vergonya que senten els italians de mostrar com d'abandonat tenen part del seu territori; la vergonya que senten els europeus de permetre situacions com aquesta dins la pròpia Unió Europea; la vergonya de veure com podem conviure amb aquesta situació i fer veure que al nostre costat no hi passa res.

De fet, no sé de què em sorprenc. Aquesta actitud l'adoptem cada dia amb infinitat de situacions.

dissabte, 15 de novembre de 2008

Lluny




"Evidentment, quan més obstacles ha superat un, més temptat se sent de creure que ha arribat més lluny. Això és fals. Lluitar no significa avançar."

dimarts, 11 de novembre de 2008

Dies estranys

Sempre m'ha fet riure pensar que la meva vida a vegades s'assembla a un capítol de Plats Bruts. Però quan els dies s'enrareixen, deixa de fer-me tanta gràcia.
Ultimament estic esprimint les hores de manera antinatural. Tot per poder fer coses més enllà de les obligacions.
Sort en tinc d'algunes medicines, no prescrites mèdicament, que em donen aquell punt de felicitat barrejada de cansanci i flipamenta. La música de El Petit de Cal Eril!, que a hores d'ara ja forma part de la banda sonora d'aquests dies, n'és una (fins i tot el Montag flipa escoltant-lo).
Avui he alucinat molt escolatnt el CD que aquest mes regalen amb la revista Enderrock. Versions dels Rollings de la mà del mestre Comelade. Satisfaction, amb la veu del Sergi López, és simplement preciosa.

Anècdota Barroca:
Ahir, per gentilesa de la meva mecenes musical, la ja coneguda Violoncelista, vaig anar al Palau de la Música Catalana, a un concert de música barroca a càrrec del Bach Collegium Japan. Una combinació (la música barroca i el Japó) força curiosa.
A la mitja part, vaig llençar-me a la barra del bar a la recerca de menjar i beure. Mentre em prenia una copa de cava (un somnífer de primera) vaig notar que a l'altra banda de la barra un grupet de persones em miraven, somreien i deien en veu baixa:
- Si, si és ella.
El Groucho m'ho va fer notar. Jo, incrèdula, no podia creure que em miressin a mi. Però a la segona me'n vaig adonar que realment em miraven i es pensaven que era algú que creien conèixer, i a qui com a mínim admiraven, perquè feien la mateixa cara que vaig fer jo quan vaig anar a l'Oda al Vermut, de les Festes de Gràcia de fa un o dos anys, i vaig veure al meu costat el Pascal Comelade. Quina cara de burra que se'm va quedar!!!! La mateixa que feien els que em miraven, que per un moment va semblar que em vindrien a dir alguna cosa, però no es van atrevir (!).
Em fa gràcia pensar que pel món hi deu haver alguna Diva de la música amb la mateixa pinta que jo.
Incre
ïble, però cert.

diumenge, 9 de novembre de 2008

中国


Xina va ser el primer país asiàtic que em va captivar. No hi he estat mai, però a vegades em sento tant propera al seu paisatge i cultura, que no m'importa no haver-hi estat físicament.

La protagonista de l'últim llibre de Dai Sijie és un personatge captivat per la Xina amb totes les seves contradiccions. Una nit que no havia sortit la lluna és una al·legoria a la història del territori que avui ocupa la República Popular de la Xina, amb el regust del Maoisme de finals dels anys 70.

Sempre busco a les llibreries si ha sortit alguna novetat de Dai Sijie. Per mi és el Milan Kundera xinès, però envoltat d'una innocència commovedora.

"No em puc permetre d'explicar-te què diu el text, no pas perquè hi manqui el final, sinó perquè la bellesa d'aquesta llengua no es pot traduir. És massa bonica per sobreviure en aquest món. A parer meu, ni jo ni cap escriptor xinès actual no podem expressar ni la meitat del seu encant, només se'n pot fer una traducció paraula per paraula, un esquelet sense carn ni vida. Això em fa pensar en la desgraciada experiència de la meva traducció de Gogol: a pesar de tots els meus esforços i de tots els elogis que vaig rebre, la bellesa del text original se'm va escapar entre els dits, vaig plorar del greu que em sabia, i vaig pensar en tots els desgraciats d'aquest món -i Déu sap que són molts- que no poden llegir el rus i que un dia es moriran sense haver conegut mai la bellesa de la prosa de Gogol. Quin desastre!"

Una nit que no havia sortit la lluna. Dai Sijie (Ed. 62)

dissabte, 8 de novembre de 2008

Luca Bassanese

Fa un temps vaig descobrir aquest cantant italià, de Vicenza.
Ara he descobert (bé potser descobrir és un verb excessiu) que té un blog on escriu les coses que li passen pel cap.
Hi he llegit una mena de poema que m'ha agradat, perquè expressa moltes coses que avui i ara em volten pel cap.

mioDio, le parole,
sono incroci e strade,
il loro intersecarsi non è mai casuale,
e dietro ad ogni discorso,
nell'angolo più lontano ride il satiro buffone,
che cerca in tutti i modi di far trasparire tracce di noi stessi,
minucoli frammenti che se composti creano un quadro dalla cornice insolita
più reale della stessa consapevolezza, più semplice d'ogni nostro nascondersi, per difendersi, per rincorrere spazi d'altrui respiro
come lo sguardo del passante che ruba un pezzo d'aquilone dal cielo sereno per donarlo alla sua nostalgia
la nostalgia di non essere più quel bambino che teneva il filo e tratteneva il respiro ad ogni soffio di vento...


Déumeu, les paraules,
són cru
ï
lles i carrers,
la seva intersecció no és casual,
darrera tot argument,
a l'angle més llunyà hi riu el Bufó sàtir,
que busca com sigui fer entreveure rastres de nosaltres mateixos,
petits fragments que junts creen un quadre amb un marc insòlit
més real que el propi coneixement, més simple que els nostres amagatalls, per defensarse, per recorrer espais d'aires aliens
com la mirada del que roba un ocell del cel serè per oferir-lo a la seva nostàlgia
la nostàlgia de no ser més el nen que subjectava el fil i aguantava la respiració a cada cop de vent...

dimecres, 5 de novembre de 2008

In the mood of love


A vegades les paraules sobren.
Això és el que passa amb la pel·lícula In the mood of love. La pots veure en Cantonès sense subtitular i et fascina tant que no pots esperar el moment de tornar-la a veure.

dilluns, 3 de novembre de 2008

En Cos i Ànima


El cos és presó i alliberació de l'ànima.

Presó quan no ens permet fer tot allò que la ment ens fa viure i sentir amb intensitat.
Alliberació perquè el cos ens permet ser qui som, i sense ell l'ànima només perviu en el record dels altres.

És curiós com arribem a conèixer el nostre cos i com en alguns moments ens hi podem sentir tant poc identificats.

Realment, el cos és el mirall de l'ànima?

Reflexions i inflexions, que no porten enlloc, de la presó que més m'estimo.
A propòsit dels comentaris, a l'hora del cafè matinal, del poeta-arquitecte Creador de cos i ànima (que vist així té un punt Massònic divertidíssim).

divendres, 31 d’octubre de 2008

Mirar pel forat

No puc evitar que els ulls se me'n vagin quan veig una finestra despullada de persianes i cortines. L'instint voyeur sempre pot amb mi.
Internet només ha fet que agreujar la meva patologia. És tant fàcil mirar sense que ningú et vegi. Però no només això. Els altres també et veuen a tu.

La bogeria festuc (nom que va dir aquell i em va encantar) és un exemple de voyeurisme patològic. Tothom busca a tothom. Ja us dic que a mi no mi trobareu. Sempre m'ha agradat més mirar que exposar-me al públic (no per pudor, sinó per mandra). L'única excepció és aquest blog, que em permet exposar-me darrera el jo intransigent.

I exposant-me, faig anar la imaginació. Imagino qui mirar i no diu res. Imagino la cara que debia fer l'home de la Violoncelista quan va llegir-se tot el meu blog de principi a final (). Imagino els que riuen llegint-me, i els que no entenen res del que dic.

En qualsevol cas, els entenc a tots, perquè a mi també m'agrada mirar quan ningú no em veu.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Exorcisme

Ahir, tot el dia al llit. Amb el mal temps els virus m'han agafat desprevinguda (bé, de fet, a mi, quasibé tot m'agafa desprevinguda, però...).
Tantes hores en posició horitzontal, sense estar adormida ni desperta, en aquell estat mig inconscient.
Quan ja n'hi portava unes quantes el meu cervell va decidir passar-me, com si d'una pel.lícula es tractés, un malson que vaig tenir fa uns dies.
Com que no estic disposada a tonar-lo a tenir, el copiaré tot seguit per exorcitzar-lo definitvament del meu cervell.

La cosa anava així:
Jo arribava feliçment, és un dir, a la feina i venia cap a mi, mig embogida, una que fa molts anys que treballa allà, però que mai ha quedat clar què hi fa. Venia i em deia tota esverada:
- Intransigent, m'has d'ajudar immediatament. Tinc una feina molt difícil a fer i és la teva obligació ajudar-me.
Tot seguit m'ensenyava una bossa petita de plàstic i un manyoc de fils i botons de tots colors i mides, i em deia, a punt de l'histerisme:
-Ho he de posar tot a dins la bossa abans de les 9! Ajuda'm.
Jo, tota ofesa, li deia que allò era una tonteria, i que la meva taula estava literalemt colapsada de papers, per la qual cosa no pensava dedicar ni un segon a ajudar-la.
Ella, tota emprenyada em deia:
- Doncs ja ho faré jo.
I tot seguit introdu
ïa de cop tots els fils i botons dins la bossa, de manera totalment caòtica.
Al cap de 5 minuts tornava i em deia:
- Veus, com que no m'has ajudat, ara he hagut de treure el botó vermell i m'han sortit tots els fils!!! Què faré ara?
Jo, totalment alucinada li deia:
- Escolta, que aqui venim a fer altres coses, no?
Davant la incomprensió general (ningú entinien perquè estava tant cabrejada), m'assentava a la taula del meu jefe a contemplar les vistes de la ciutat.
En aquest precís instant, entraven un grup d'acordionistes a fer un concert, just davant la meva taula. Venia tothom a escoltar-lo i em deien,:
- Tant parlar-nos d'acordions i ara no vols venir al concert?
El mirava de re
üll i descobria que es tractava d'un grup d'acodions cromàtics (aquells amb les tecles de piano), que tenien les tecles negres més llarges que les blanques. Els ho feia notar als companys de feina, i m'ignoraven totalment.
Jo, totalment ofuscada, sense entendre res del que estava passant, decidia tornar a casa. Xino xano baixava les escales de l'edifici i de cop me n'adonava que estaven plenes de persones dormint abra
çades a acordions.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Bolets 0 - Herbes Remeieres 1

Ahir, ben d'hora al dematí vem sortir a la recerca del preuat bolet.
Després de més de 4 hores caminant, tot el que vem trobar és això.


A la tarda vaig acabar de llegir el llibre Suite Francesa d'Irène Némirovsky, de lectura recomanda i recomanable.

Moltes coses al cap i poques paraules per expressar-les.

divendres, 24 d’octubre de 2008

Qüestió de gustos

Mai he pogut explicar amb precisió perquè no suporto la música d'Antoni Font ni què és el que em fa gaudir llegint poemes de Salvat-Papasseit.
Lluny de qualsevol erudició, a vegades la primera impressió m'ha marcat per sempre.
Recordo quan a l'adolescència vaig llegir Niebla de Miguel de Unamuno. Va passar a ser el meu llibre de capçalera durant un temps. El temps que vaig tardar a devorar les seves obres i tot allò relacionat amb ell. Llavors, Unamuno va esdevenir, a partir del coneixement, una persona odiosa. Va néixer la contradicció en mi, m'havia de continuar agrant la seva obra o bé l'havia de rebutjar perquè el seu autor no era digne del meu elogi?
De fet, vaig apendre que a la vida només hi ha dues opcions: abstenir-se d'un bany reconfortant per evitar futurs refredats o llençar-se a la piscina i esperar que estigui plena.
Ara ja sé que la millor opció és llençar-s'hi, perquè fins i tot en el pitjor dels casos sempre hi haurà algú disposat a recollir les teves restes.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Els llibres com a problema


Quan els llibres comencen a acumular-se en doble fila a les estanteries, és quan esdevenen un problema.

Llibertat interior

- Ets estrany Maurice. Has vist la gent més cínica, la més desenganyada, i en canvi no ets desgraciat. Vull dir que no ets desgraciat interiorment! ¿M'equivoco?
- No.
- ¿Doncs què et consola?
- La certesa de la meva llibertat interior -va dir després de reflexionar-. Aquest tresor preciós i inalterable, i el fet que només depèn de mi perdre'l o conservar-lo. Saber que les passions dutes al paroxisme tal com ara s'acabaran pagant. Que tot el que comença s'acaba. En resum, que les catàstrofes passen i que hem de mirar de no passar abans nosaltres, res més. O sigui que primer de tot viure: Primum vivere. Al dia. Durar i esperar.

Suite Francesa. Irène Némirovsky.
La Magrana de Butxaca, Barcelona, 2007.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Llibert Fortuny

Ahir a la nit, malgrat el costipat que portava i encara porto a sobre, vem anar a La Garriga a veure el Llibert Fortuny amb el seu trio Triphasic.
A data d'ahir l'única referència que tenia del Llibert Fortuny era aquesta:

S'ha de dir que a primer cop de vista pintava molt bé... I recordo que a la feina aquest número d'Enderrock va despertar força interès per part del sexe femení. Però això és tot el que en sabia.

Què puc dir-vos, va ser una sorpresa fabulosa. Un concert brutal amb uns músics impecables (a mi em va deixar especialment meravellada el baix Gary Willis). El concert es va fer curt, tot i no ser-ho.

Això si, tot i insinuar-ho diverses vegades, el Llibert Fortuny no es va treure la roba.

Sempre ens quedarà l'Enderrock.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

divendres, 10 d’octubre de 2008

Roger Mas i la princesa de l'acordió

A vegades dos camins es creuen i creen un curtcircuit.

Jo tinc una cançó, que molt amablement i amb tot el catxondeo del món em va enviar l'amiga Violoncelista, que és el meu bàlsam laboral. Quan tinc un moment d'aquells que dius "no puc més" me la poso i torno a començar. Es tracta de la mítica (per mi, està clar) Princesa de l'acordió de l'Yvette Horner.
Aqui la teniu:



Avui, estava jo tota feliç escolant música amb el meu nou IPOD (un luxe asiàtic que m'he permès en plena crisi) i de cop he tingut un curtcircuit. Just al mig dels Recontragoigs del Roger Mas la bogeria musical s'atura i sona un petit fragment de la princesa de l'acordió!
Si no us ho creieu comproveu-ho vosaltres mateixos (aqui?).

dijous, 9 d’octubre de 2008

Ingravidesa

La insostenible lleugeresa del ser?

"La divisió en pols positiu i negatiu ens pot semblar d'una simplicitat pueril. Amb una excepció: què és el que és positiu, la feixuguesa o la lleugeresa?

Parmènides va contestar: la lleugeresa és positiva, la feixuguesa negativa.
Tenia raó o no? Aquesta és la qüestió. Només una cosa és segura: la contradicció feixuc-lleuger és la més misteriosa i ambigua de totes."
La insostenible lleugeresa del ser, Milan Kundera.

Ahir a la nit a l'Heliogàbal concert de El petit de Cal Eril. Música que et fa sentir lleuger lleuger.

Avui se m'ha fet fosc de visita en una habitació d'hospital. Un cop a casa he tornat a prendre consciència de la feixuguesa humana. Espero no tenir cap malson aquesta nit.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Francesc Pujols: renaixement o mort sobtada?



Sense voluntat d'ofendre, o si.

Què collons és això?



BREU EXPLICACIÓ: Fa uns mesos vaig tenir la notícia que havia aparegut un nou llibre sobre el Pujols (Els hereus de Francesc Pujols), i fanàtica com en sóc, em vaig haver de contenir per no anar-lo a comprar immediatament. Passat el cop de calor, l'altre dia em vaig dirigir a la llibreria amb l'intenció ferma de comprar-me'l.
Casualitat de la vida, tenia una estoneta, i abans de comprar-lo el vaig fullejar. Es tracta d'un llibre d'entrevistes al què no li he trobat ni solta ni volta (tot hi ser-hi present l'ídol Mas o el mestre Portet).
No me'l vaig comprar, i ara m'ha enva
ït el dubte. Si Pujols resucités, no sé si reneixeria o moriria de mort sobtada.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Alienigens

Fa anys que sóc conscient que tinc un alienigen a dins. Des de l'adolescència.
Em neguiteja, i per calmar-lo vaig començar a llegir compulsivament, a ballar fins a l'esgotament, a plorar fins que els ulls deien prou, a estudiar...

Amb el temps m'ha anat deixant tranquila, i a vegades prenc mesura de totes les coses. Però quan m'adono de la meva inactivitat ha de sortir corrent de casa, arrossegant tot el que tinc davant.

Aquest post el vaig escriure ahir (dilluns) i avui, mentre gaudia de la meva jornada laboral ha desaparegut. L'he reescrit, però qualsevol semblan
ça amb l'original és pura casualitat.
Com m'he de veure, reescribint-me a mi mateixa!!!
Bel: busca bé, que alguna cosa deu haver-hi per aqui (no puc eixar missatges al teu blog).

divendres, 3 d’octubre de 2008

Lluentons

He somiat una lectora
que es delia més enllà:
els meus versos, seductora,
els llegia amb tanta boca
que al final els va besar.

Després, amb l'alè mullia
i amb els dits fregava els mots
per dur-se la poesia,
com a tinta d'ambrosia,
a altres llavis més remots.

EL FURGATORI, J. Pedrals.


"Més val no tocar els ídols, car els dits s'emporten el daurat."
Madame Bovary, G Flaubert.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Crisi

Dimarts 30 de setembre de 2008, 19:30h.
Finalment, després de 15 hores de viatge aterrem a Barcelona. Esgotament i felicitat. Després de tants dies fora de casa bé de gust tornar-hi, veure les mateixes coses de sempre i tornar a entendre les converses del carrer ...

Dimecres 1 d'octubre de 2008, 11 del matí.
Acabo d'entrar en crisi. Des que he arribat no he sentit ningú parlar en català! A execpció de familiars, està clar.
Què ha passat mentre he estat fora?
O és que sempre ha estat així de malament la cosa?

diumenge, 28 de setembre de 2008

La Noia d'Ipanema


Les 10 de la nit a Ginza (Tokio). La gentada que corria pel centre de la ciutat dues hores enrera ha desaparegut. Alguns turistes caminen tranquilament sota la lleu pluja que cau del cel. D'una cantonada sona un saxo. Toca la Noia d'Ipanema. El temps es relativitza per un instant, fins que la musica despareix darrera les passes.

dijous, 25 de setembre de 2008

Com a casa


Perquè a vegades estant tant lluny de casa t'hi sents com si hi fossis? Què fa que alguns llocs ens resultin tant familiars sens ser-ho? A vegades són les olors, les mirades del vianants, el riure del que tens al costat... No ho sé. Però ara mateix em podria quedar aqui per sempre.

divendres, 19 de setembre de 2008

Viatges interiors











dijous, 18 de setembre de 2008

Dedicatòria

"A aquells que van ser tocats pel mal de la tristesa, que viuen del somni i la nostàlgia, i només per aquests, és aquest llibre. El demés -la gran majoria- millor que s'estalviïn fullejar les pàgines que segueixen a continuació.
Germans de pensament, coneguts i desconeguts, germans que parleu la mateixa llengua portuguesa que jo, potser trobareu en aquestes divagacions d'un vell, escrites en el país japonès, tan distant del vostre -del nostre-, algun petit passatge dispers que sigui una crida als records del vostre propi passat, la nostàlgia de les coses passades, perdudes per sempre... I llavors la simpatia que em mereixeu trobarà per part vostra una justa i complaent reciprocitat, que em donarà consol."
Wenceslau de Moraes
Tokushima, gener de 1920
Dedicatòria del llibre: Ó-Yoné y Ko-Haru (Ed. del Viento).

dilluns, 15 de setembre de 2008

Pedres


Últims preparatius per enlairar-nos cap a un destí conegut i desconegut al mateix temps.

Aterrarem amb l'embranzida del tifó i deixarem de ser qui sóm per transformar-nos en uns tafaners incansables, que als ulls de tothom no deixaran de ser uns turistes més.

Buscarem pedres noves per la nostra col.lecció.

Quan tingui la maleta feta ja podré descansar tranquila. Ara les pessigolles no em deixen fer-ho.

dissabte, 13 de setembre de 2008

Esferes i paisatges

Ahir, últim dia de feina abans de començar vacances (d'acord, ja vaig tenir la meva setmana corsa, però ara vénen les vacances de veritat, aquelles que duren més d'una setmana).
L'últim dia, contra tot pronòstic, va ser brutalment irritant, se'm va creuar davant una dona que no sap com fer-me la vida impossible. T
al i com la va definir un que la coneix bé és una "puta esfèrica" perquè no es salva per enlloc.
He necessitat 24 hores per sentir-me realment relaxada i feliç. La companyia ha ajudat molt, però el paisatge també.

dijous, 11 de setembre de 2008

Sublim

Avui a la nit a Sant Boi concert de Roger Mas presentant Les Cançons Tel·lúriques amb 11 músics.
Només puc dir una cosa. Ha estat sublim.
Tant que, tot i la pluja, semblava que estavem tots enganxats a les cadires, ningú volia que s'acabés.
El dilubi final ha estat molt apoteòsic.

Demà i demà passat toquen a Solsona, qui pugui anar-hi li recomano. Crec que ha estat el millor concert de l'any (i no m'oblido del Tom Waits!).

JG Ballard

Ahir, abans d'un sopar amb una amiga, que havia d'acabar (com tantes altres vegades) prenent el pèl a homes que amb l'arribada de la nit surten a caçar (ei, això si, amb el seu consentiment!), vaig passar pel CCCB a veure si hi feien alguna cosa que m'ocupés les dues hores que tenia lliures fins a les 10 de la nit.
Era una nit especial. TV3 celebrava anys i els museus obrien les portes a la nit. No tenia ni idea de què anava l'exposició anunciada al carrer. Vaig entrar i em vaig assentar a veure un curtmetratges "ballardians" segons deien els del CCCB. Fins ahir a les vuit de la nit JG Ballard no existia per mi, per tant el concepte balardià era inimaginable.
A mig curt ens van avisar que començava a l'auditori la projecció de Low-Flying Aircraft, adaptació cinematogràfica d'un relat de Ballard. I com que no tenia res millor a fer, me n'hi vaig anar sense esperar-ne res en concret. Low-Flying Aircraft (Aparell de vol rasant) ha de ser necessàriament un relat brutal, a jutjar per la pel.lícula. És d'aquestes històries futuristes-catastrofistes (s'han de tenir en compte les paraules del propi Ballard: "Crec en la inexistència del passat, en la mort del futur i les infinites possibilitats del present"), en què el món tal com el coneixem està destinat a desaparèixer i els pocs supervivents vaguen pel món que saben que ha de finir.
Ja us dic que no és una peli fàcil de veure, com sembla ser que tampoc és fàcil de llegir Ballard, tal i com va fer notar un dels espectadors. Però és d'aquelles històries que aconsegueix fer-te submergir en una altra realitat, que en definitiva amaga moltes pinzellades de la realitat pròpia.
Em va recordar molt una peli del Wim Wenders, L'estat de les coses, i vaig pensar que potser aquesta també era una adaptació d'alguna obra de Ballard. Però no, ho he mirat hi tant sols es tracta d'una autèntica obra de Wenders.
L'exposició del CCCB encara no l'he vist, ni tampoc he llegit cap llibre de Ballard, però em sembla que ja en sóc fan!
Ja he localitzat un llibre seu a la biblioteca local (es tracta de El mundo sumergido) que penso llegir tant aviat com pugui. I si canvio d'opinió us ho faré saber.

dimarts, 9 de setembre de 2008

Recomano una pel.lícula: Deux Jours a Tuer, que a l'espanyol l'han traduït per Dejad de quererme. Per primera vegada m'ha semblat bé el canvi de títol, perquè realment encara et fa estar més perdut a l'hora de veure la peli, i per tant t'acaba sorprenent més.

Per què la recomano? Doncs perquè em va agradar, però va ser una sensació in crescendo, a mida que s'anava acabant m'agradava
més.

És d'aquestes pelis que comences veient-la pensant que ja ho saps tot i que el protagonista és un cabrón llafiscós i acabes adonant-te que l'entens perfectament, i que hauries estat capa
ç de fer el mateix que ell (en part per la teva incapacitat de parlar de coses doloroses amb les persones que més estimes).

L'amor (ja no només de parella, sinó l'amor envers algú, un amic, un germà... qui sigui) té aquest punt de vital, et dóna la felicitat extrema i el màxim patiment.

A hores d'ara suposo que ja no enteneu res de res del que estic dient. I imagino que és normal. Aneu a veure-la!



Che farò lontan da te pena dell’anima/ Senza vederti, senza averti, né guardarte/ Anche lontano non vorrò dimenticarti/ Anche se è ormai impossibil il nostro amor/ Come levare via il profumo al fiore?/ Come togliere al vento l’armonia?/ Come negare che ti amo vita mia../ Come togliermi in petto questa passion/ E a vedere che crudel destino ora me viene/ Ma che l’ombra ora ci prenda più mi adolora/ Il mio cuore mi dice/ Che non può/ Seguirti ancora/ E nemmeno questa angustia soportar/ Come levare alle stelle via il bagliore/ Come impedir che corra il fiume al mare/ Come negar che soffre il petto mio/ Come levar dall’anima questa passion/ Come levare via il profumo al fiore/ Come togliere al vento l’armonia/ Fuori dalle braccia tue../ Sulle ginocchia mie/ Così levarmi in petto questa passion/ Fuori dalle braccia tue../ Sulle ginocchia mie/ Così levarmi in petto questa passion

Què faré lluny de tu pena de l’ànima/ Sense veure’t, sense tenir-te, ni mirar-te/ Tot i estar lluny no voldré oblidar-te/ Tot i que el nostre amor sigui impossible/ Com manllevar el perfum a la flor?/ Com treure l’harmonia al vent?/ Com negar que t’estimo vida meva/ Com treure’m del pit aquesta passió/ I veure quin destí cruel m’espera/ Però que l’ombra ens atrapi ara em fa mal/ El meu cor em diu/ Que no pot/ Continuar/ I menys suportar aquesta angoixa/ Com treure el resplandor a les estrelles/ Com impedir que el corri el riu al mar/ Com negar que el meu pit pateix/ Com eliminar de l’ànima aquesta passió/ Com manllevar el perfum de la flor/ Com treure l’harmonia al vent/ Lluny dels teus braços/ Sobre els meus genolls/ Treure’m així aquesta passió del pit/ Lluny dels teus braços/ Sobre els meus genolls/ Treure’m així aquesta passió del pit

dissabte, 6 de setembre de 2008

Metafísica del temps

De petita (i no tant) trobava odiós que als dinars familiars, ja en hora baixa, els adults decidissin acabar de passar la vetllada al sofar rellegint revistes i diaris vells (alguns podien arribar a tenir anys i tot!). No ho entenia, i em feia una representació del que és ser adult d'allò més tediosa.

Ah, amiga meva! Els anys han passat i avui, a desgrat meu, m'he descobert, després d'una sarsuela i un tortell de nata, assentada a un sofà amb la primera revista que tenia a mà. L'he obert i he començat a llegir amb interès. I a hores d'ara ja us deveu imaginar com continua la història... era una revista de MAIG DE 2006!!! I el pitjor de tot és que m'interessava el que llegia: crítiques de pel·lícules vistes (no recordava que fes tant de temps...). M'he trasportat al cine Verdi el dia que vaig anar a veure "Honor de Cavalleria", immersa en els llargs silencis, transportada als prats asoleiats, envolatada de gent menjant crispetes com si el silenci no importés (d'altres directament abandonaven la sala indignats).

Avui sé que el temps està passant sobre meu irremeiablement. Quina putada!

Sort que a l'última pàgina de la revista hi havia un còmic que m'ha fet riure, i aquest és el millor antídot. Aqui us el deixo, perquè segur que també us farà somriure (de fet potser ja el vau llegir fa més de dos anys, però bé...).














Revista BENZINA, maig 2006.El dibuixos són de Seguí.
Si cliqueu sobre la foto s'amplia.

divendres, 5 de setembre de 2008

Ukiyo-e


Aquest mes d'agost vaig anar a veure a la Pedrera l'exposició: Ukiyo-e. Imatges d'un món efímer.

Els Ukiyo-e són gravats que pretenien imortalitzar una imatge cotidiana, ressaltant-ne la idea de moment efímer i irrepetible. La idea d'aquest art era (i de fet continua sent) deixar-se portar per la bellesa de les coses efímeres, com la vida mateixa, allunyant l'espectador de la lletgor que comporta el pas del temps en les coses: les flors es penseixen, les fruites es fan malvé, i les persones envelleixen.

Es tracta d'un tipus d'art lúdic per l'espectador, sense implicacions morals o socials. L'art per l'art. I s'ha de dir que en això els orientals en són uns mestres.

A l'exposició hi havia un video explicant el sistema de realització del gravat, i la veritat és que és una feina terriblement minuciosa i artesanal. Arriba a esgarrifar la quantitat d'hores que comporta la realització d'un gravat que, al cap i a la fi, té com a objectiu plasmar la imatge d'un moment efímer, d'un instant màgic que passa davant dels nostres ulls per desaparaixer immediatament. Quina contradicció més gran, quina angoixa!


ELS RECORDS
Una vegada, una dama va recitar aquest poema mentre mirava els objectes que un home molt poc fidel li havia deixat com a record:
Perquè l'evoquen,
ara son dolosoros:
almenys a estones,
si aquests records no hi fossin
podria no pensar-hi.
Contes d'Ise. Editorial PAMSA-Clàssics d'Orient.

Avui he recordat tot això, llegint el llibre que em va recomanar l'amic Poeta: La casa de les belles adormides de Yasunari Kawabata (Ed. El cercle de Viena), perquè aquest llibre parla d'això, la recerca de l'ukiyo-e com a antídot al pas del temps.

dijous, 4 de setembre de 2008

Avui

Avui he rebut una postal. Però no una postal qualsevol, sinó aquesta flamant postal :

La meva amiga Violoncelista ha estat prou agoserada com per anar-se'n a Creta de Vacances, i com ella mateixa m'ha confessat a la missiva: "ja veieu quin és la plan grec.. desfaene al bar i zero stress!"

M'encanta que encara hi hagi persones que perdin uns minuts de les vacances per envair una postal (i reconec que jo no ho faig mai), perquè la il.lusió que fa quan la reps és brutal.

I si a més la postal és així de Dadá (perquè això és una autèntica ready made al pur estil Duchamp!), doncs em sento com si m'haguessin regalat una autèntica d'obra d'art.

Moltes gràcies als que escriviu i perdoneu als que no ho fem mai!!!!

dimarts, 2 de setembre de 2008

Oníric Can


Avui he somiat que el Montag es menjava les tecles del meu acordió, que tot i que és quasi de joguina és el meu acordió.
Jo em submergia en un estat de tristesa molt gran, intentant arreglar-ho sense sortir-me'n.
Quan finalment em decidia a anar a comprar-ne un de nou, tenia la sensació que no estava bé gastar-me tants diners en un instrument musical que tant sols sé tocar malament.

En aquest moment m'ha desperatat un sorollet (tiki-ti). Era el Montag que com cada dia, cap a dos quarts de set, picava a la porta per poder entrar a dormir a l'habitació. L'he obert. He comprovat que l'acordió estava en perfectes condicions, i resignada m'he disposat a dutxar-me per anara cap a la feina (i arribar-hi uns minuts tard com ja ve sent un costum).

diumenge, 31 d’agost de 2008

Estampetes corses (patrocinades per FURGONETA&MANTA)


















Posta de sol a Calvi.























Herbetes asecant-se en una finestra de Sartè.


















U paradisu corsu!
Aigues cristalines amb la ciutat de Bonifaziu al fons.


















Senyalització de transit guixada i foradada per les bales.
Un dels pocs vestigis de l'independentisme corsu.


















Això no és Montserrat!
Còrsega té infinitat de muntanyes diferents, incloses reproduccions de Montserrat.
Hi ha pedres de tots els colors i vegetals de totes menes. Després de recorrer 20 km et sembla haver-te transportat a una altre continent. Totes les muntanyes del món es poden veure en una sola illa.


















Posta de sol al camping a prop de St. Fiurenzu.

Souvenirs que m'he endut de l'illa:
- L'olor a curri que fan els prats i muntanyes corsus, com a resultat de la barreja d'olors que desprenen les herbes aromàtiques que creixen per tot arreu.
- Trenta nou (si 39) picades de mosquit repartides per tot el cos.
- El concert d'acordió que vaig escoltar assentada en un vorera, sota la finestra d'un, que com jo, practicava insistenment melodies tradicionals.

Banda sonora del viatge:
Névoa: Entre les pedres i els peixos.
El paisatge Cors i el Fado, s'adiuen d'allò més. Increïble, però cert.
Joxe Ripiau: Paradisu Zinema.
Havia oblidat que aquest és un dels millors CDs que he escoltat mai.
Le petit Ramon: morts, desastre i barbàrie.
Un exemple més que els que estudien arquitectura tenen tots molt talent, encara que no sempre sigui per fer cases.
Skatalites: From Paris with Love.
Les veus femenines d'aquest disc són brutals.
Pascal Comelade: Mètode de Rocanrol.
La banda sonora perfecte per conduir per carreteres estretes i sinuoses.