dissabte, 8 de novembre de 2008

Luca Bassanese

Fa un temps vaig descobrir aquest cantant italià, de Vicenza.
Ara he descobert (bé potser descobrir és un verb excessiu) que té un blog on escriu les coses que li passen pel cap.
Hi he llegit una mena de poema que m'ha agradat, perquè expressa moltes coses que avui i ara em volten pel cap.

mioDio, le parole,
sono incroci e strade,
il loro intersecarsi non è mai casuale,
e dietro ad ogni discorso,
nell'angolo più lontano ride il satiro buffone,
che cerca in tutti i modi di far trasparire tracce di noi stessi,
minucoli frammenti che se composti creano un quadro dalla cornice insolita
più reale della stessa consapevolezza, più semplice d'ogni nostro nascondersi, per difendersi, per rincorrere spazi d'altrui respiro
come lo sguardo del passante che ruba un pezzo d'aquilone dal cielo sereno per donarlo alla sua nostalgia
la nostalgia di non essere più quel bambino che teneva il filo e tratteneva il respiro ad ogni soffio di vento...


Déumeu, les paraules,
són cru
ï
lles i carrers,
la seva intersecció no és casual,
darrera tot argument,
a l'angle més llunyà hi riu el Bufó sàtir,
que busca com sigui fer entreveure rastres de nosaltres mateixos,
petits fragments que junts creen un quadre amb un marc insòlit
més real que el propi coneixement, més simple que els nostres amagatalls, per defensarse, per recorrer espais d'aires aliens
com la mirada del que roba un ocell del cel serè per oferir-lo a la seva nostàlgia
la nostàlgia de no ser més el nen que subjectava el fil i aguantava la respiració a cada cop de vent...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

és ben bé que és qÜestió de gustos això de la música ... m'he estat escoltant un disc del tal Luca i ... pffffffff

Au, abraçades

La Intransigent ha dit...

No és el meu ídol musical, ni molt menys, però depenen del moment posa de bon rollo. A més el seu blog és tant italià... que no m'hi puc resistir!