dimecres, 29 d’octubre de 2008

Exorcisme

Ahir, tot el dia al llit. Amb el mal temps els virus m'han agafat desprevinguda (bé, de fet, a mi, quasibé tot m'agafa desprevinguda, però...).
Tantes hores en posició horitzontal, sense estar adormida ni desperta, en aquell estat mig inconscient.
Quan ja n'hi portava unes quantes el meu cervell va decidir passar-me, com si d'una pel.lícula es tractés, un malson que vaig tenir fa uns dies.
Com que no estic disposada a tonar-lo a tenir, el copiaré tot seguit per exorcitzar-lo definitvament del meu cervell.

La cosa anava així:
Jo arribava feliçment, és un dir, a la feina i venia cap a mi, mig embogida, una que fa molts anys que treballa allà, però que mai ha quedat clar què hi fa. Venia i em deia tota esverada:
- Intransigent, m'has d'ajudar immediatament. Tinc una feina molt difícil a fer i és la teva obligació ajudar-me.
Tot seguit m'ensenyava una bossa petita de plàstic i un manyoc de fils i botons de tots colors i mides, i em deia, a punt de l'histerisme:
-Ho he de posar tot a dins la bossa abans de les 9! Ajuda'm.
Jo, tota ofesa, li deia que allò era una tonteria, i que la meva taula estava literalemt colapsada de papers, per la qual cosa no pensava dedicar ni un segon a ajudar-la.
Ella, tota emprenyada em deia:
- Doncs ja ho faré jo.
I tot seguit introdu
ïa de cop tots els fils i botons dins la bossa, de manera totalment caòtica.
Al cap de 5 minuts tornava i em deia:
- Veus, com que no m'has ajudat, ara he hagut de treure el botó vermell i m'han sortit tots els fils!!! Què faré ara?
Jo, totalment alucinada li deia:
- Escolta, que aqui venim a fer altres coses, no?
Davant la incomprensió general (ningú entinien perquè estava tant cabrejada), m'assentava a la taula del meu jefe a contemplar les vistes de la ciutat.
En aquest precís instant, entraven un grup d'acordionistes a fer un concert, just davant la meva taula. Venia tothom a escoltar-lo i em deien,:
- Tant parlar-nos d'acordions i ara no vols venir al concert?
El mirava de re
üll i descobria que es tractava d'un grup d'acodions cromàtics (aquells amb les tecles de piano), que tenien les tecles negres més llarges que les blanques. Els ho feia notar als companys de feina, i m'ignoraven totalment.
Jo, totalment ofuscada, sense entendre res del que estava passant, decidia tornar a casa. Xino xano baixava les escales de l'edifici i de cop me n'adonava que estaven plenes de persones dormint abra
çades a acordions.

3 comentaris:

miq ha dit...

De ben segur que l'escena final a Dalí li hagués molat.

Bel ha dit...

al més pur estil freudià, crec que la què no sap ben bé què fa deu estar feta un embolic... i tu deus tenir la clau ál teu acordió (la clau del sol?).
El què no sé desxifrar és perquè és vermell el fil... alguna cosa bèstia deu voler dir... :-)

La Intransigent ha dit...

Si tenim en compte el que va dir Freud, els somnis venen motivats per instints reprimits o desitjos insatisfets. Pel què fa aquest somni no sé quina de les dues opcions em fa més por!