dimarts, 2 de setembre de 2008

Oníric Can


Avui he somiat que el Montag es menjava les tecles del meu acordió, que tot i que és quasi de joguina és el meu acordió.
Jo em submergia en un estat de tristesa molt gran, intentant arreglar-ho sense sortir-me'n.
Quan finalment em decidia a anar a comprar-ne un de nou, tenia la sensació que no estava bé gastar-me tants diners en un instrument musical que tant sols sé tocar malament.

En aquest moment m'ha desperatat un sorollet (tiki-ti). Era el Montag que com cada dia, cap a dos quarts de set, picava a la porta per poder entrar a dormir a l'habitació. L'he obert. He comprovat que l'acordió estava en perfectes condicions, i resignada m'he disposat a dutxar-me per anara cap a la feina (i arribar-hi uns minuts tard com ja ve sent un costum).

3 comentaris:

La raTeta Miquey ha dit...

doncs a mi que m'agrada que, a dos quarts de set, vinguin les gatones a despertar-me... si deixo la porta tancada, la burxen fins que l'obro i si la deixo oberta cadascuna seu al seu jaç a dormir... Increïble, les gatones i les raTetes compartin cau!!

arnau ha dit...

Ai, el Montag, quin personatge! Com gambava per les platges corses!

La Intransigent ha dit...

Rateta: si jo no em queixo del Montag per venir a despertar-me al matí, em queixo de no poder-me quedar a fer-li companyia i haver d'anar a treballar!!

Arnau: Crec que haurem de portar el Montag al psicoanalista, des que només surt per aqui (i no té platges per descobrir ni tocinos amb qui compartir espais lliures) està com apagadot...