dilluns, 23 d’agost de 2010

Petits moments estelars II


Caminant sota el sol de Washington el rajos solars han traspassat els meus cabells rojos i m'han entrat dins el cap.

Ens posem al llit i em fa somriure que hi hagi tres coixins.

No puc dormir i dins al llit, en la foscor de l'habitació, miro el sostre i escolto els sorolls del carrer. El temps passa lent, i el meu cos cada vegada bull més.

De sobte sento uns cops al capçal del llit. Pum pum, silenci, pum pum. El cap em crema i penso si és possible que sigui un terratrèmol. Ho descarto quan sento uns gemecs femenins seguits d'uns de masculins.

El cos em crema. Un coixí separa el teu cos del meu. M'adono que tinc febre, i finalment m'adormo mentre la meva pell transpira entre els llençols.

3 comentaris:

Vida ha dit...

Supòs que els cossos de l'altra banda de paret també cremaven :)
Talment això em passà dins el camarot del vaixell fa uns dies, però jo no estava malalta i això ajuda a trobar-ho divertit.

El capità Nemo ha dit...

És un telèfon rosa?

La Intransigent ha dit...

Cremaven segur, Vida. Però s'ho passaven millor que jo, això també.

El telèfon és rosa, si. Moníssim.