dissabte, 10 de juliol de 2010

Pensaments

Em sento com el pardalet que al caure del niu es troba desconcertat. Em miro des de fora i reconec totes les meves febleses.

Vaig viure un somni en què era una altra persona, potser millor. Més planera, segur.

Ara em retrobo amb els objectes de sempre i els sento com un pes a l'esquena. L'olor de paper vell em produiex al·lèrgia, les parets que s'han de pintar se'm presenten com murs que separen el món de dins del de fora i el sol de fora em crema la pell bruna.

La meva irracionalitat torna lentament a envair tot el meu ser i no sé com fer-ho per barrar-li el pas.

1 comentari:

Vida ha dit...

Doncs no li barris. La irracionalitat es col·locarà a descansar a un raconet, com ho faria un gos, després de retornar a casa i fer la seva ronda de reconeixement. Deixa-la moure's ara i aviat tornaràs a manar tu. Besades, guapa, i ànims.