dissabte, 24 de juliol de 2010

Lisboa


He decobert que és necessari tornar als llocs on ja has estat, fins i tot si no t'han agradat. Jo no acostumo a tornar als llocs que no m'han agradat, i en canvi sempre enyoro els que més m'estimo (i hi torno repetidament, davant la incomprensió de molts).
Puc dir-ho alt i clar. A mi Lisboa no m'agradava.
No m'agradava perquè el que hi havia viscut no m'agradava, imagino.
Ara hi he tornat. La ciutat, la mateixa. El mateix cel blau. La mateixa monotonia arquitectònica. Les mateixes rajoles a les facanes.
Però aquesta vegada m'ha agradat. M'hi he sentit com un poeta noucentista reposant en un balneari.
Suposo que ara m'ha agradat perquè les circumstàncies acompanyaven, perquè he pogut practicar el meu incipient portuguès (i maleir-me cada vegada que em sentia a mi mateixa cometre un error), perquè he tingut interès per saber què s'amaga darrera la poca fascinació que tenen els portuguesos per l'estètica, i sobretot perquè he menjat, begut i rigut amb tranquilitat i bona companyia.

3 comentaris:

Vida ha dit...

Ah, Lisboa, un dels meus viatges pendents...esper que quan hi vagi a mi sí m'agradi, perquè aquesta sensació antiga que descrius ja la vaig viure jo a Istanbul. Però ara fa calor, no? Crec que ho deixarem per més endavant...

marta (volar de nit) ha dit...

Oh Quina gràcia llegir això. Lisboa no em va agradar gens. Excepte un dia que vaig pensar en un lloc molt concret que allà podria retirar-m'hi uns dies a escriure! Ho havia oblidat. M'alegro que t'hi trobis a gust.

El capità Nemo ha dit...

A Lisboa vaig fer un viatge iniciàtic el Nadal del 1997.

I a més, em vaig fotre de Vinho verde fins dalt!