dilluns, 15 de febrer de 2010

La Clau

Els diumenges al matí, a Roma, hi ha un lloc on tothom vol anar. És el mercat de Porta Portese. Un mercat que recorre carrers i carrerons, on es pot comprar roba, estris de casa, roba de segona mà, eines, llibres de vell, i tot el que puguis imaginar i no hagis imaginat mai (per exemple, jo mai hauria imaginat que una parada es dediqués a vendre motors de rellotges de segona mà).

Ahir, acabada de baixar de l'avió, es pot dir que gairebé em van arrosegar cap a Porta Portese (sort que no feia fred!). A mi que els mercats em desagraden més que no pas m'agraden, amb tota aquella massa humana amunt i avall, em vaig dedicar a observar en la distància, fonamentalment.

Em va cridar l'atenció un tio estrany. Portava un petit candau a la mà. El candau estava tancat, però no tancava cap capsa ni res. Es passejava de parada en parada buscant una clau que obrís el seu candau. Jo me'l vaig trobar en una parada de coses velles. Hi tenien un bol ple de claus. Ell les va provar totes, i quan va haver acabat va dir, amb cara trista al venedor, que no n'havia trobat cap que obrís el seu candau. El venedor es va acomiadar amb un "ciao bello", i ell va seguir buscant dues parades més enllà.

Em va fer pensar en un llibre de contes de Quim Monzó que vaig llegir fa anys, en què hi apareixien personatges surrealistes. Ja és ben cert que a vegades la realitat supera la ficció. Moltes vegades.

_______________________

Molts veuen allò que sembles,
pocs senten allò que ets.

El príncep
, Maquiavel.

2 comentaris:

Frannia ha dit...

Ben cert. Un dia vaig emprar un recurs surrealista a un conte meu, però, de fet, l'havia tret de l'observació de la realitat: un ciclista amb casc de motorista :)
Però no penses que el cas que ens contes no és tan extrany? Al cap i a la fi, tots ens passam la vida cercant les claus pels nostres "panys" particulars. Besada

miq ha dit...

A mi m'ha recordat Extremely Loud and Incredibly Close de Jonathan Safran Foer.