dijous, 4 de febrer de 2010

Fràgils

Aquesta tarda, en una llibreria, mirant llibres, he recordat lo fràgils que són els castells de sorra que creem al llarga de la vida.

A la llibreria havien preparat l'espai per a la presentació d'un llibre (no sé quin), fins i tot hi havia un piano de cua. A la sala no hi havia ningú, només un parell de persones mirant i buscant llibres entre les estanteries.

Mentre jo resseguia les estanteries amb els ulls ha començat a sonar el piano. He mirat de reüll el piano, hi he vist un home d'uns cinquanta anys d'esquena tocant-lo. Ho feia molt bé. No sé què sonava, no sé ni tan sols si aquella música ha estat mai escrita en una partitura, però era bonica, emotiva.

Mirant llibres, mirant llibres he arribat al costat del pianista que ens estava oferint el concert improvisat al quatre que miravem llibres silenciosament. Ha estat llavors quan els meus ulls han anat a les seves mans. Estaven brutes, tan brutes que eren negres. He pujat la mirada i l'he vist tot ell. Brut i trist. Era un sense sostre, un homeless.

En aquell moment he intentant imaginar quin trist camí havia fet la vida d'aquell pianista fins arribar al punt de no tenir casa, de transitar brut per la ciutat. No he estat capaç de reconstruir els fets.

Sóm més fràgils del que ens imaginem.

2 comentaris:

Frannia ha dit...

Uf, quina història! Impressionant! Jo un dia vaig conversar amb un que era llicenciat en història. El seu problema: la droga.
Som fràgils, sí.

Corint ha dit...

Brutal!