diumenge, 25 de maig de 2008

che tempo che fa

Ultimament no paro de llegir articles als diaris, als blogs i sento pel carrer crítiques desvastadores de la societat italiana. Els resultats electorals han deixat a tothom estorat, i com que a casa nostra (i suposo que a arreu en general), tothom es veu amb cor d'esdevenir especialista amb la simple lectura d'un diari gratuit...
Avui m'he proposat donar un punt de vista positiu de l'Itàlia que tant estimo (i també odio moltes vegades, no ens enganyem, l'amor pur només existeix als contes de fades).
A casa, des de fa un temps que veig canals pel satèl·lit (gratuits), dels quals m'agarada especialment seguir els canals italians. Ahir a la nit, abans de sortir cap a un recital poètic (i no al concert del Roger Mas, igh igh...), vem posar la Rai Tre (un dels canals de la televió pública italiana) i feien un programa anomenat che tempo che fa. L'entrevistat del dia era Francesco de Gregori, un dels cantautors italians que més m'agraden, i que fora d'Itàlia ha passat sempre totalment desaparcebut (sembla ser que aquesta paraula no existeix al diccionari!!!! ai, la deixo que no sé quina posar sinó).
El Francesco de Gregori és una de les moltes raons per la que m'agrada Itàlia. És un cantant sincer, que fa cançons boniques, i a més ha aconeguit continuar fent música personal i interessant amb el pas del temps. Ara ha tret un nou disc que sona realment molt bé, podeu veure un video de l'últim disc aqui.
La primera vegada que el vaig sentir em va recordar moltíssim el Víctor Jara. He estat buscant per internet algun vídeo, i he descobert que es veu que a Itàlia les cançons de De Gregori que més agraden no són les que més m'agraden a mi, així que us deixo aqui una de les seves cançons més mítiques.




Amb tot això què vull dir? Doncs que a Itàlia no són tots petits Berlusconis, ni que tota la tele italiana està invadida de mama-chichos, ni que les gent italiana és tant filla de puta com l'Alemanno, ...
He de dir que a la tele pública d'aquí (amb excepció del Canal 33) ja fa molt temps que no es veuen programes interessants com el que vaig veure jo ahir a la Rai.

3 comentaris:

Corint ha dit...

Gran concert de Roger Mas a Les Borges Blanques. Amb el seu peculiar sentit de l'humor entre cançó i cançó. A més, ens va avançár tres novetats del proper treball, i culminà la sessió amb la versió de "Ni una sola paraula" de Paulina Rubio, que al meu entendre, supera de llarg l'original.

Per cert, va cantar una cançó en italià.

La Intransigent ha dit...

ooohhhhhh
No m'ho diguis. Quina enveja!
Amb cançons noves i tot!
I cantant amb italià, que li fa la veu encara més dolça...
Gràcies per la crònica. Jo espero veure'l a Arbúcies, que em sembla que anirà al PopArb.

maria ha dit...

Tens raó, que no tot és negatiu, però et jure que des d'ací es fa molt i molt difícil veure la part bona, darrerament. Jo m'estic preocupant perquè el meu bloc sembla el mur de les lamentacions, però és que està molt fotut...