dissabte, 31 de maig de 2008

Primícia

En cap moment abans d'avui se m'havia passat pel cap penjar una foto meva al blog. Però és que ahir em van fer un regal, al més pur estil lletgista de l'estimat Estanislau Verdet, que vull compartir amb els meus lectors, ni que sigui per deixar-vos atònits davant la capacitat de la ment humana.
Ahir a la nit tenia un sopar amb companys de feina. Dos cops l'any tenim la tradició, amb un grup d'amics de la feina, de fer un sopar gamberro en el què acostumem a acabar disfrassats, fent animalades per restaurants i locals diversos de Barcelona. Ahir era aquest dia, el dia de la bèstia (es podria dir...).

Aquesta vegada em va tocar a mi buscar un atrezzo adequat pels assistents. No sé perquè, però estaven tots molt acollonits i van decidir venjar-se de mi abans de res i em van comprar un regalet brutal: unes macro-calces dels xinos amb la cara del Roger Mas estampada!!!!!!!
Aviso a les persones sensibles i als menors d'edat que la imatge que esteu a punt de veure us pot marcar per sempre. I us demano que no us quedeu amb una imatge distorcionada de mi, a la foto no surto amb el meu millor perfil.
Disfruteu, que obres d'art com aquesta no se'n troben gaire sovint!

Ara, l'objectiu serà que me les firmi el Roger Mas!!!!!!!!

divendres, 30 de maig de 2008

La llosa


Tinc una llosa existencialista a sobre el cap
i no sé com desfer-me'n!

dimarts, 27 de maig de 2008

Blue Valentines

Durant molts anys quan anava a dormir em posava el Tom Waits molt fluixet, quasi imperceptible, i m'adormia sentint la seva veu. Com en mig d'un somni a vegades em desparatava una veu que em parlava fluixet a l'orella, i quan m'adonava que era ell, m'adormia de nou. El que més enyoro de dormir sola són les meves nits amb el Tom Waits xiuxiujant-me a l'orella.


She sends me blue valentines
All the way from philadelphia
To mark the anniversary
Of someone that I used to be
And it feels just like theres
A warrant out for my arrest
Got me checkin in my rearview mirror
And Im always on the run
Thats why I changed my name
And I didnt think youd ever find me here

To send me blue valentines
Like half forgotten dreams
Like a pebble in my shoe
As I walk these streets
And the ghost of your memory
Is the thistle in the kiss
And the burgler that can break a roses neck
Its the tatooed broken promise
That I hide beneath my sleeve
And I see you every time I turn my back

She sends me blue valentines
Though I try to remain at large
Theyre insisting that our love
Must have a eulogy
Why do I save all of this madness
In the nightstand drawer
There to haunt upon my shoulders
Baby I know
Id be luckier to walk around everywhere I go
With a blind and broken heart
That sleeps beneath my lapel

She sends me my blue valentines
To remind me of my cardinal sin
I can never wash the guilt
Or get these bloodstains off my hands
And it takes a lot of whiskey
To take this nightmares go away
And I cut my bleedin heart out every nite
And I die a little more on each st. valentines day
Remember that I promised I would
Write you...
These blue valentines
Blue valentines
Blue valentines

diumenge, 25 de maig de 2008

che tempo che fa

Ultimament no paro de llegir articles als diaris, als blogs i sento pel carrer crítiques desvastadores de la societat italiana. Els resultats electorals han deixat a tothom estorat, i com que a casa nostra (i suposo que a arreu en general), tothom es veu amb cor d'esdevenir especialista amb la simple lectura d'un diari gratuit...
Avui m'he proposat donar un punt de vista positiu de l'Itàlia que tant estimo (i també odio moltes vegades, no ens enganyem, l'amor pur només existeix als contes de fades).
A casa, des de fa un temps que veig canals pel satèl·lit (gratuits), dels quals m'agarada especialment seguir els canals italians. Ahir a la nit, abans de sortir cap a un recital poètic (i no al concert del Roger Mas, igh igh...), vem posar la Rai Tre (un dels canals de la televió pública italiana) i feien un programa anomenat che tempo che fa. L'entrevistat del dia era Francesco de Gregori, un dels cantautors italians que més m'agraden, i que fora d'Itàlia ha passat sempre totalment desaparcebut (sembla ser que aquesta paraula no existeix al diccionari!!!! ai, la deixo que no sé quina posar sinó).
El Francesco de Gregori és una de les moltes raons per la que m'agrada Itàlia. És un cantant sincer, que fa cançons boniques, i a més ha aconeguit continuar fent música personal i interessant amb el pas del temps. Ara ha tret un nou disc que sona realment molt bé, podeu veure un video de l'últim disc aqui.
La primera vegada que el vaig sentir em va recordar moltíssim el Víctor Jara. He estat buscant per internet algun vídeo, i he descobert que es veu que a Itàlia les cançons de De Gregori que més agraden no són les que més m'agraden a mi, així que us deixo aqui una de les seves cançons més mítiques.




Amb tot això què vull dir? Doncs que a Itàlia no són tots petits Berlusconis, ni que tota la tele italiana està invadida de mama-chichos, ni que les gent italiana és tant filla de puta com l'Alemanno, ...
He de dir que a la tele pública d'aquí (amb excepció del Canal 33) ja fa molt temps que no es veuen programes interessants com el que vaig veure jo ahir a la Rai.

divendres, 23 de maig de 2008

Tom Waits a Barcelona


A l'Auditori del Forum
els dies 14 i 15 de juliol!

dijous, 22 de maig de 2008

Blogosfera i Risoterapia

Hi ha una pregunta a la qual no puc donar una resposta precisa i convincent. És la següent: Perquè tens un blog?
Puc contestar: perquè feia temps que llegia el que escribien altres i m'interessava; perquè potser jo també tinc coses interessants a dir...
El que si puc contestar és perquè m'agrada visitar blogs d'altres persones, que no sé quina cara fan ni si em caurien simpàtics o no si els conegués.
Tot ha començat, cap al migdia (sempre és el meu moment més indigne a la feina, què puc dir a favor meu...), en un moment de temps mort, he llegit això i se m'ha dibuixat un somriure burleta a la cara. I tot seguit he llegit això, i sense adonar-me'n he començat a riure sola.
De cop he sentit la veu del meu jefe (que està obsessionat que hem de ser familia perquè el seu avi tenia el mateix congom que jo, i res no em moletaria tant com que ho fossim de veritat) que deia:
- Intransigent (posem pel cas que aquest fós el meu nom segons el Registre Civil)! Vols venir un moment.
Jo, sense poder treure'm el somriure de la cara m'he aixecat i m'he desplaçat fins a la cadira que hi ha just davant la seva taula. I aleshores em diu:
- Què passa? No sabia que els temes jurídics t'agradessin tant.
I jo mig desconcertada que dic:
- Quèè??
- Que portes un bona estona rient sola. Què passa que t'estan enviant missatgets els amics?
I he hagut de ser sincera:
- La veritat és que el món del dret no m'ha fet mai massa gràcia.
M'he aixecat i me n'he anat. I quan havia fet dues passes sento que em diu:
- No marxis, que t'he cridat perquè tinc una feina per tu.
Quan ha acabat he tornat a la meva taula a fer la feina que m'ha passat (i que espera que li faci guanyar medalles tant grans com les del Màgic Andreu), però, això si, amb un somriure que ja no m'ha tret ningú.
Diuen que s'ha comprovat científicament que la risoterapia aporta múltiples beneficis, com ara: reduir l'estrès, les tensions, l'ansietat, la depressió, el colesterol, l'insomni, ajudar a aprimar-se, eliminar dolors, problemes de cor i respiratoris i qualsevol altra malaltia.

Així doncs, només puc donar-vos les gràcies, a tots els que m'heu fet riure avui i moltes altres vegades, per ajudar-me a reduir l'estrès, les tensions, l'ansietat, la depressió, el colesterol, l'insomni, ajudar-me a primar-me, aeliminar el meu dolor, ajudar-me amb els problemes del cor i la resta de malaties (No sabia que estava tant fotuda!).

Us deixo amb un somriure a la boca :-)

dimarts, 20 de maig de 2008

L'art de viure

Hi ha tota mena de llibres, els que et fan riure, aquells tant pesats que no pots acabar ni proposant-ho, els què quan s'acaben et deixan insatisfet perquè vols saber més coses del protagonistes, els molt interessants, els normalets, i així infinitat.

L'últim llibre que he acabat (però que de fet ja fa bastant temps que vaig començar) és L'art de viure de la Goliarda Sapienza. És un llibre que feia un temps que volia llegir, i el fet desencadenant va ser un post que va penjar la Marieta (com agrada aquesta facilitat que tenen els valiencians pel diminutiu) des de El seu país d'Itàlia.

Amb aquest llibre m'ha passat una cosa estranyíssima. No l'he pogut llegir tot seguit, sinó que per desconectar he hagut d'anar-hi alternant altres llibres. A més, acabar-lo ha estat gairabé una odissea.

Però no us equivoqueu, m'ha agradat molt. Fins i tot és d'aquests llibres que quantes més hores fa que l'has acabat de llegir més refelexions et fa venir al cap.

Per fer una síntesi simple del llibre, aquest és la vida d'una dona a Sicilia des de principis del Segle XX fins a finals dels anys 60. Ara bé, la vida de la Modesta (la protagonista) no és sinó una excusa per plantejar al lector algunes de les grans preguntes de l'existència humana. El llibre, que sembla estar escrit tot seguit com si l'autora l'hagués abocat al paper per treure's un pes de sobre, a més de ser una visió interessant de la història d'itàlia, també planteja altres dificultats humanes que només es poden resoldre vivint: l'amor, les relacions sexuals, el coneixement i l'aprentatge, l'alliberament de les dones, la criança dels fills... I no només això, és una lliçó: el coneixement i la llibertat no comporten sempre l'arribada d'un món millor (lliçó que representa a la perfecció el fill de la protagonista). L'únic que queda (aquest és el cas de la protagonista) és la felicitat madura que dóna el fet de de no arrepentir-se de res.

Un bon llibre per recomanar.


Platja camí de Taormina (Sicilia)

dilluns, 19 de maig de 2008

Biblioteques en decadència


Les biblioteques ja no són el que eren. Des de ja fa uns anys, en lloc d'acumular el màxim de llibres possible per fer-los accessibles a tothom (almenys a tots aquells que estem interessats en els llibres), es dediquen a despendre-se'n. Aquest és el cas de les biblioteques de la diputació de Barcelona que acostumen a tenir a l'entrada una tauleta amb tot de llibres que pots agafar lliurement i endur-te'ls a casa. I no només ho fan aquest tipus de bibioteques, sinó que també ho fan les universitàries, que fins i tot venen els seus propis llibres a 1 euro per recollir diners per la Marató de tv3!
Sembla ser que els bibliotecaris ja s'han afartat de classificar i arxivar llibres, i el més fàcil per acabar amb l'agonia laboral és desfer-se de objecte de la mateixa.
Tot això ho explico perquè fa cosa de un mes (Déu meu com passa el temps!) vaig anara a una biblioteca municipal de Catalunya i a l'entrada (com el que ja s'ha convertit en una tradició de la nostra terra) hi havia una taula plena de llibres amb un cartell que hi deia: "Pots agafar el llibre que vulguis".
I jo, que no acostumo a estar-me de res, en vaig agafar un. Més que res perquè em va fer gràcia el títol Sach de gemechs. Jo no ho sabia, però resulta que aquest llibre de poesies és boníssim. El signa Lo gaiter del Besòs,que és el pseudònim del Ramon Solsona Sancho.
Us transcriuré un dels seus poemes perquè crec que val la pena. ReDéu, si al final hauré de donar les gràcies a la desídia dels bibliotecaris!

Tarda de diumenge

S'escola lentament lo sol oblic
arran de les parets del cementiri,
la tarda va caien amb dolç martiri
en un paratge brut de Montjuïc.

Escampades les restes del picnic,
no diuen res la Pepa i lo Baldiri,
ella fa mitja sense que ell la miri,
que porta lo Puyal dintre l'abric.

Corrua d'autos plens de pecadors
-los vidres entelats, gemecs que callen-;
sobre la runa s'aixerranca un gos.

Matar l'avorriment és lo que costa,
fins, morts d'avorriment, los morts badallen,
mentre, avorrit, lo sol se'n va a la posta.

divendres, 16 de maig de 2008

Per què ens enamorem?

"Em sembla que ens enamorem perquè amb el temps ens avorrim de nosaltres mateixos i volem entrar en algú altre. (...) Volem entrar en un desconegut per poder-lo conèixer, fer-lo nostre, com un llibre, un paisatge. I de fet després, quan l'hem absorbit, quan ens n'hem alimentat fins que s'ha convertit en part de nosaltres mateixos, comencem a aburrir-nos un altre cop. (...) Ho veus, t'avorreixes! I sense saber-ho comences a tenir ganes d'una altra cosa, d'altres móns, d'altres fantasies. És veritat, un mariner en terra amb el cap ple de paisatges pot estar un any, dos anys rodant per carrerons, però arriba un dia que li torna a agafar el desig de navegar i te'l trobes al port mirant el mar amb nostàlgia."
Goliarda Sapienza
L'Art de Viure (La Campana, 2007)
L'Arte della Gioia (Stampa Alternativa, 2006)

dijous, 15 de maig de 2008

Francesc Pujols, un filòsof heterodox

Puc confessar que Francesc Pujols ha esdevingut una de les meves dèries literaries (si és que es pot dir així) des que vaig llegir el llibre Francesc Pujols per ell mateix d'Artur Bladé. Aquest home excèntric (Pujols) i que a l'hora és fruit del seu propi temps, és interessant per la seva personalitat i trajectòria personal, però sota la ploma de Bladé esdevé tant atractiu que et quedes enganxat a la seva personalitat, marcada per la ironia, que es tant prolífica en la nostra terra.

Com no podia ser d'un altra manera aquest St. Jordi em va regalar l'última novetat sobre Francesc Pujols, el llibre de Joan Cuscó (que si no m'equivoco és Filòsof i Musicòleg, o aquests són els rumors que corren per internet): Francesc Pujols, un filòsof heterodox.
Ja fa uns dies que me'l vaig acabar (les últimes plujes van fer el seu servei), i la veritat és que no trobava el moment d'escriure'n alguna cosa.

De Francesc Pujols em quedo amb dues idees:
1. El coneixement, que ens fa lliures, és la base de la plenitud espiritual.
2. La Veritat depèn de la intel.ligència, la Bellesa de la sensibilitat i el Bé de la voluntat.

Tot plegat el va portar a proposar la Religió Científica Catalana, que segons diu Pujols "superarà el catolicisme (...) perquè la religió és un fet natural que brolla de la realitat, i com que podem estudiar la realitat, la religió ha de ser científica".

Us deixo amb una cita del llibre:
"La moral no és una presó imposada per la religió. La religió i la moral no depenen l'una de l'altra. Ben al contrari, la moral és l'expressió de la vida que culmina en l'estètica (en l'art). L'expressió de la voluntat d'aconseguir el màxim d'ésser."

dimarts, 13 de maig de 2008

Roger Mas i el "material porno"

Avui he tingut un dia (i el pitjor de tot és que encara no ha acabat) entre resacós i inacabable (d'una lentitud a vegades inimaginable per la ment humana).
A la feina tot gris com sempre, a excepció d'un fet que val la pena recollir en aquest blog (per si es donés al cas que algú pogués interessar o com a mínim li fés passar l'estona...).
Tinc un companya de feina, la qual anomenré T, que podriem dir que té una personalitat inversament proporcional a la meva. Fa un temps li vaig fer descobrir el Roger Mas i va descobrir que la seva música no li interessava el més mínim (fins i tot s'atreveix a dir que té una veu horrible ???!!!!!), però va trobar que el noi estava d'allò més bo. Aquell dia va neixer tot un món de fantasia dins el seu cap. Un món inversament proporcional a la realitat alternativa a la que em transporta, a mi, la música del Roger Mas.
Bé, aclarits els tràmits preliminar el fet que ens ocupa és el següent:
S'acostava l'hora de dinar i la meva empanada mental era de nivell nivell. He deixat volar la ment, o més ben dit, he deixat la ment en blanc i de la meva boca han sortit aquestes paraules:
- Ara el que necessito és anar a un concert del Roger Mas. Fa molt temps que no vaig a un concert seu (ara puc confessar que he anat a uns quants concerts seus en moments de semi-bogeria Massiana).
T, que té la taula situada en diagonal a la meva, ha contestat tota cofoia:
- Ai, si estaria bé anar-hi. Mira a veure quan serà el proper concert!
S'ha aixecat pitant i abans d'adonar-me'n ja la tenia al costat. Jo que obro internet, entro a http://www.rogermas.cat/ i sento que em diu:
- Mira! Material porno! Clica aqui.
- Jo obedient he clicat amb mà ferma.
En aquest moment hem entrat en un d'aquells estats en què entrem quasi-exclusivament les dones, caracteritzat per crits i riures histèrics. Ben bé no sé pas què pensavem trobar-hi...
Internet ha respot ràpid, ha estat qüestió de segons i això és el que ha aparegut a la pantalla:








Sorpreses, i no sé si descepcionades, hem tornat a rellegir, allà on creiem que hi deia "material porno" en realitat hi havia escrit "material promo". Déu meu quin fart de riure. Mentre reiem com boges allà al mig salta la T i em diu:
- Mira si les ulleres de sol sol iguals que les meves!
No sé com, però amb un segon la tenia davant somrient amb les seves Ray-ban posades. Jo la mirava mentre pensava:
- Quina putada, el proper concert del Roger Mas és el dia 24 de maig, a les 11 i mitja de la nit, a més de 100 km de casa...
Nota: Tot això ha passat en estricte horari laboral.

dimecres, 7 de maig de 2008

Italia sono io


Itàlia és com un plat de pasta que sempre ve de gust menjar-se'l. És aquell idioma que quan l'aprens et sorprèn per la seva proximitat i a la vegada et meravella amb aquelles paraules tant boniques, que són un poemes en si mateixes. Itàlia és la bellesa de la imperfecció perfecte. Per això m'agrada tant, és la bellesa humana que defuig de la simetria, de la perfecció.

dilluns, 5 de maig de 2008

Le Petit Ramon: ELS ULLS OBERTS

Ahir a la nit concert de Le Petit Ramon a l'Heliogàbal.
Es pot resumir en una paraula: formidable.
La música en català de qualitat és com un taca d'oli que s'escampa lentament però sense fre.
Aqui en teniu un prenda.
Espero que us agradi.

video

07. El ulls oberts

Fico el sucre al cafè i amb la cullereta faig palanca. Aixeco la parpella: ja he obert un ull. Obro l'aixeta, em mullo, primer els peus: ja he obert l'altre l'ull. Déu meu quin fred que fa! Serà millor estirar-se, nu sota la colxa amb Petroni al costat. Em mullo la panxa i després em mullo els peus: ja he obert els dos ulls. Ja he obert els dos ulls per mirar-te a tu. A tu! De jove només tenia futur i ara només tinc paraules. Vaig pensar que podia estimar-te. Addicte a la desolació de les barres mullades. Vaig pensar que podria estimar-te. Per fora dec semblar un imbècil i per dintre ho sóc. Vaig pensar que podria estimar-te. Em mullo la panxa i després em mullo els peus: ja he obert els dos ulls. ja he obert els dos ulls. Ja he obert els dos ulls.

divendres, 2 de maig de 2008

Temps de deliri


Segons el diccionari d'Enciclopèdia Catalana el deliri és una ¨psicosi més o menys transitòria caracteritzada per un grau determinat d'incoherència i confusió mentals, d'excitació nerviosa i d'al·lucinacions, sobretot de caire visual¨. Dit en altres paraules: aquell estat mental en el que ens trobem quan estem sominat, ja sigui desperts o no, o quan ens dediquem aquella mitjoreta de divagació en la que la ment pren les regnes i els cos es deixa fer.

Delirar és bonic i necessari, però sense passar-nos. És d'aquelles activitats que en accés ens fan allunyar-nos tant de la realitat que a vegades és dificil fer el camí de tornada.

I us pregunareu de què bé aquest deliri meu. Doncs ja ho us ho dic. Les dues últimes pelis que he anat a veure al cine parlaven del mateix: el deliri en el què ens trobem inmersos avui en dia, com a via d'escapament a un vida monòtona i insatisfactòria.

Una la vaig veure a Girona, i es tracta de Lars and a Real Girl. Per cert, aprofito per felicitar als del cines Truffaut que van passar la peli subtitulada en català, TOT UN LUXE! Aquesta peli, que tot i les bones crítiques deixa molt que desitjar, és fluixeta.


L'altra és L'Edat de la Ignorància, del director canadenc de Les invasions bàrbares. Aquesta ja s'identifica més em el tipus de deliri que vivim avui en dia, somiant el que podem arribar a fer o a ser, però no fent res per aconseguir-ho. Tot això barrejat amb la més delirant (i perdoneu la repetició) fantasia sexual, d'aquelles que ja no són creibles ni en ple deliri.

Una peli molt recomanable, per com està feta i pel què si explica. A més, els fans del Rufus Wainright el podraen veure en una actuació d'allò més delirant!

dijous, 1 de maig de 2008

Caminant

Temps



El pas del temps no canvi les coses, el que canvia és la nostra manera de veure-les.