dissabte, 30 d’abril de 2011

la carretera de La Roca

L'habitació era fosca. Només una petita escletxa de llum entrava per la finestra. L'havien fet un pèl torta, la finestra, i no era possible aconseguir que cap persiana impedís completament l'entrada de la llum.

Aquell minúscul raig de llum havia penetrat la pell de la meva parpella, i els meus ulls ja eren desperts, malgrat no veure-hi encara. Al mateix temps que els obria vaig apartar els llençols que cobrien el meu cos nu, i en un mateix gest, es podria dir que brusc, em vaig asseure al llit. Els peus a terra buscaven instintivament les sabatilles que la nit anterior havia deixat aparellades al costat del llit, mentre que la meva mà esquerra buscava les ulleres abandonades sobre la tauleta de nit.

Encara no havia pres conciència del meu cos, però sentia un rum-rum dins meu. Com un batec sord, buit. I no tan sols això, sentia uns presència molt aprop meu. Sense fer soroll vaig caminar cap a la cuina. Cada poques passes em girava per veure si hi havia algú darrera meu, però res. Només silenci.

A la cuina, com cada matí, em preparava un suc de taronja. però a diferència d'altre matins aferrava el ganivet amb més força, com si volgués estar preparada per... encara no sabia el què.

Primer mitja taronja deixava anar el seu suc, després l'altra meitat. Quan tallava la segona taronja en dues meitat, la vaig veure. Era ella que em seguia des que el petit raig de llum havia desperatat dels meus ulls. La vaig mirar a la cara, i vaig sentir que aquell moment no l'oblidaria fàcilment. Em mirava amb aquella cara melancòlica, però bonica. Era atractiva i odiosa a la vegada.

Amb el ganivet agafat amb força vaig empènyer la mà cap a ella, i quan me'n vaig adonar el gavinet s'enfonsava en la seva carn. Un pessigolleig fred i calent em va recorrer el braç, i va pujar lentament pel coll fins arribar-me a les orelles. No m'ho podia creure. Acabava de matar la meva nostàlgia.


A aquells fets el van succeir uns dies de repòs. Alliberada, el meu cor tornava a bategar acompassat.


Avui sé que ella no va morir. Mentre conduïa camí de casa l'he vista fent autostop a la carretera de La Roca.

1 comentari:

Vida ha dit...

La Nostàlgia és inmortal. Més val fer-se'n amiga, que voler matar-la...:) bellament explicat.