Idolatria

Des de fa un temps m'ha sorprès un nou sentiment que em convulsiona quan menys m'ho espero. L'Idolatria m'ha atrapat quan em pensava que ja m'havia passat l'edat per aquestes coses. De cop i volta m'he adonat que hi han persones que amb les seves paraules, la seva música, els seus moviments o potser tant sols amb la seva mirada (i evidentment alguns d'ells amb totes aquestes coses a la vegada)m'atrauen com un imant. És un sentiment quasi religiós, en el qual em vaig sentir identificada aquest estiu llegint un fabulós llibre (Ferragus. Edicions 1984) del també fabulós Honoré de Balzac. Deia així:
"Auguste es va lliurar totalment a les delícies de la passió més conmovedora i profunda, a un amor purament d'admiració. I es va fondre en un mar de desigs reprimits, una passió de matisos tan vagues i profunds, tan fugaços i colpidors que que no es poden comparar amb res; s'assemblen als perfums, als núvols, als raigs del sol i les ombres, a tot allò que a la natura tant aviat pot brillar com desparèixer, reviure o morir en un moment, deixant gravades al cor emocions intenses."
Escric aquestes lletres mentre em prenc un te i menjo unes galetes Maria, i imagino què deuen estar fent les persones objecte del meu culte. Llavors els veig bevent te i menjant galetes.