dimarts, 19 de febrer de 2008

Vinicio Capossela: Non si muore tutte le matine



He començat a llegir-me el llibre del Vinicio Capossela (www.viniciocapossela.it), i tot i que encara no he passat de la pàgina 20 ja hi estic enganxada. El llibre és com una cançó del Vinicio però que no acaba mai (he de dir que em fa consultar el diccionari sovint, però enlloc de molestar-me encara m'agrada més...).
A part de tenir una sonoritat i ritme especial, toca un tema que tard o d'hora ens tormenta a tots: el pas del temps i la necessitat de donar algun sentit a la nostra existència, si això és possible.
He buscat si l'han traduit al català i no ho he trobat (a l'espanyol sembla que tampoc), així que us transcrit un petit fragment del llibre i la meva traducció sui generis:

"Non si può vivere di un cosa sola, amare una cosa sola… les cose si richiamano fra loro… uno vorrebe restare fedele, ma quelle si buttanouna nelle braccia dell’altra, si passano la parola, si innamorano o respingono, acatena. È una caccia al tesoro è Tutto Quanto!
Non c’è da soffrirne! Ce n’è a quantità! Forse è Dio stesso la quantità! Dio, God, Tutt’ Quantt’!
Si può esimersi dal venerarlo? Se Dio ha deciso di trovarsi nelle sonate, nei distributori, nei quartieri tangeziali, nelle strade sterrate, nei motel, nei lamenti del porto, nell’alba que tutto spazza, nelle ruote que tagliano da sotto... ci si può opporrea questo? Se Dio ha deciso de non lasciarci in pace! Poteva fare una pianta soltanto, nutrirci di una cosa sola, e invece niente. Egli ha voluto la quantità! Perché Dio è nella quantità!
La vertigine, la magia, tutto quello che fa riaprire gli occhi, le orecchie... Dio! È forse sempre Dio questa colica de vita e di immaginazione, di solitudine e di... ancora e ancora, che constringe a restare nelle stanze, negli scantinati, sotto il livello delle strade, per sentire meglio. Per auscultare tutto quanto.
"


No es pot viure d’una sola cosa, estimar una sola cosa... les coses s’atrauen les unes a les altres... un voldria ser fidel, però elles es tiren unes als braços de les altres, es parlen, s’enamoren o rebutgen, entre lligades. És la caça del tresor ho és Tot!
No s’ha de patir! N’hi ha en abundància! Potser és el mateix Déu l’abundància! Déu, God, Tot!
És possible eximir-se de venerar-lo? Si Déu ha decidit d’estar en la música, els expenedors, als barris suburbans, a les carreteres subterrànies, als motels, als laments del port, a l’alba que tot ho estripa, a les rodes tallants... és possible oposar-se a això? Si Déu ha decidit de no deixar-nos en pau! Podia haver creat un sola planta, nodrir-nos d’una sola cosa, i en lloc d’això res. Ell ha volgut l’abundància! Perquè Déu està en l’abundància!
El vertigen, la màgia, tot allò que fa obrir els ulls, les orelles... Déu! Potser és sempre Déu aquest còlic de vida i d’imaginació, de solitud i de... encara i encara, que obliga a continuar a les habitacions, els subterranis, sota el nivell del carrer, per sentir-hi millor. Per escoltar-ho tot.