Die Fälscher/ Els Falsificadors

Vaig anar a veure la pel·lícula Los falsificadores. Havia llegit algunes crítiques que la qualificaven de peli acceptable, però he de dir que m'ha agradat (i a mesura que passen les hores crec que m'ha agradat molt).

M'ha agradat perquè presenta la cruesa dels camps de concentració i a la vegada la lleugerasa que comporta el fet de viure (amb això em refereixo a la necessitat de treure ferro a les vivències dificils de la vida).

S'ha de dir que el millor de la peli és que es basa en fets reals (sense contar les llicències que s'hagi pogut pendre el guionista per fer-ho més rodó, està clar).

M'ha agradat com es presenta el dilema humà davant l'imperiosa voluntat de viure, tot i no poder-ho fer en plenitud; i també com es presenta el problema del retorn a la "normalitat" després de les vivències traumàtiques als camps. Des del meu punt de vista està molt ben enfocada la dicotomia entre els presos-falsificadors, que gaudien d'un cert status dins el camp, i la resta, essent el moment culminant aquell en què es troben els dos grups.

Aquesta pel·lícula m'ha recordat un llibre que vaig llegir fa cosa d'un any (o potser més, com que el temps passa tant ràpid...). Es tracta de Àcid sulfúric d'Amélie Nothomb (Anagrama·Empúries; Barcelona, 2007). El llibre relata un món en què l'estatisme humà arriba a un punt tant elevat en què les televisions retransmeten programes a l'estil "Gran Germà" però en què els participants son segretats pel carrer i han de fer treballs forçosos fins a la mort. S'ha de dir que explicat per mi no sona molt atractiu, però a de la mà de l'Amélie Nothomb resulta interessant i seductor.

Bé doncs, arrel de la peli he tornat a fullejar el llibre i n'he extret un fragment:

"Era en directe, el públic ho sabiaç: en un racó de la pantalla i posava .

Concentració va assolir l'audiència absoluta: el cent per cent de la població, Literalment tothom va mirar el programa. Els cecs, el sords, els anacoretes, els religiosos, els poetes decarrer, els nens petits, els recent casats, els animals de companyia -fins i tot els canals de la competència van interrompre la programació perquè els presentadors poguessin veure el programa.

Els polítics, davant els seus aparells, brandaven el cap amb desesperació i deien:

- És terrible. Hauríem hagut d'intervenir-hi.

Als bars, persones repenjades a la barra diagnosticaven, amb els ulls clavats a la pantalla:

- Et dicque li ha arribat l'hora. És fastigós . ¿Per què no hi han fet res, els polítics? L'únic que havien de fer era prohibir aquesta mena de porqueria. No hi queda moralitat, al capdevant de l'estat, és l'únic que et puc dir.

El benpensants pensaven bé en veu alta, amb el cap inclinat amb trsitesa cap a l'aparell:

- Quin patiment! Quin dia tan negre per a la humanitat! No tenim dret a no mirar-ho: haure, de donar testimoni de tot aquest horror, caldrà passar comptes. Quan arribi el moment, no direm pas que no hi érem.

A les presons, els detinguts miraven i feien mofa:

- I pensar que som nosaltres, els fora de la llei! A nosaltres sí que ens engarjolen, i no als organitzadors d'aquesta merda.

Però ho miraven.

Els enamorats, càndids, arraulits l'un contra l'altre en llits tovets, havien col·locat el televisoral capçal.

- Mira que aliens som a aquest món abjecte! L'amor ens protegeix!

La vigília, tots dos havien aprofitat una necessitat de l'altre per fer-se amb el comandament a distància i teclejar el seu vot.

Els carmelites, en silenci, miraven.

Els pares mostraven el programa als fills per explicar-los que era allò, el mal.

Als hospitals, els malalts miraven, considerant que la patologia els eximia de culpabilitat.

El súmmum de la hipocresia el van atènyer els qui no tenien televisor, que es convidaven a casa dels veïns per veure Concentració i s'indignaven:

- Veient això, m'alegro de no tenir televisor!"