Itàlia és com un plat de pasta que sempre ve de gust menjar-se'l. És aquell idioma que quan l'aprens et sorprèn per la seva proximitat i a la vegada et meravella amb aquelles paraules tant boniques, que són un poemes en si mateixes. Itàlia és la bellesa de la imperfecció perfecte. Per això m'agrada tant, és la bellesa humana que defuig de la simetria, de la perfecció.
Entrades
3 comentaris:
Tens tota la raó, Intra, a Itàlia els catalans ens hi trobem com a casa. És una sensació semblant a la d'anar a casa de l'àvia. I la llengua ens és del tot familiar, agradable a l'orella i al cor.
Si m'envies un correu, et faré arribar alguns enllaços a coses de Ramon Vinyes.
qgrifell(at)gmail.com
Salut i intrangigència!
El Bergant
Tens raó, Intransigent, però darrerament està fugint massa lluny, de la bellesa...no sé si trobarem el camí de tornada...
Ai Itàlia!
Tinc clar que no és el mateix viure a Itàlia ara mateix que veure-ho des de fora, però per anara endavant s'ha de trobar el camí que menys et turmenti.
Jo veig el futur prometedor a partir del moment en què tot és possible mentre hi hagi persones que mantinguin vives formes de pensar i veure el món diferents de les imperants. És com el que explica Ray Bradbury a la novel·la Farenheit 451. En un món en què els llibres estan predestinats a l'exetrmini, l'esperança d'un futur diferent recau en aquells que amagats en boscos lluny de la ciutat memoritzen els llibres per poder-los transmetre als més joves, i així algun dia poder-los imprimir de nou.
Berganauta: ja he vist les referències bibliogràfiques que has penjat el teu blog. No sé si tots, però algun llibre caurà.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada