Playback

Els somnis acostumen a ser un garbuix d'imatges que veiem durant el dia, que passades pel sedàs del subconcient arriben a tenir resultats sorprenents.
Justament aquesta nit he tingut un somni que ha aconseguit barrejar imatges no tant sols d'un dia, sinó de tants moments dispersos que, a part d'esgotada, m'he aixecat al·lucinada. Per això us el deixo a aqui, perquè llegiu, disfruteu i analitzeu, si és que de fet hi ha alguna cosa a analitzar!

Pujada al meu primer cotxe, un atrotinat Suzuki Santana de color negre, amb matrícula de Lleida, que ja fa anys que va passar a millor vida, condueixo a gran velocitat (bé tota la que podia aquell pobre trasto que quan arribava a 80 km/h feia un soroll de motor esfereïdor). M'acompanyen dues noies, que no puc associar amb ningú que conegui a la vida real, però que es comporten com si fossim grans amigues.

Estic contenta. Igual de contenta que la vegada que vaig fer amb aquest pobre cotxe la collada de Toses camí de Puigcerdà.

No sé cap on em dirigeixo però vaig fent. Per un camí conegut.

En mig de l'excitació femenina sento que em diuen:

- Que ja hem arribat, aparca aqui mateix!

Miro al meu voltant i descobreixo que estic a l'aparcament del Carrefour de Manresa. Lloc que no he tingut el plaer de visitar mai, però que sempre que veig els meus cosins de Manresa apareix com a tema de conversa (així és com ha arriabat a ser mític per a mi aquest lloc desconegut; alguna cosa ha de tenir perquè sempre en parlin, no?).

Aparquem i em diuen:

- Corre que el concert és apunt de començar.

Les segueixo i veig tot de cadires, d'aquestes de festa major (plegables de fusta), posades formant files, amb un petit passadís al mig.

Ens assentem i de cop se sent el soroll d'un persiana de garatge (d'aquelles antigues mal engreixades). S'aixeca. I no us ho creureu, però en surt el Roger Mas, com si s'hagués aixecat el teló d´un teatre.

Fins a aqui, no sé perquè, no em sorprenc de res. Més aviat ho trobo tot del més normal. Però en aquest instant comença a sonar una cançó del Mística Domèstica (no puc dir quina, perquè no ho sé). El so és dolentíssim, i el Roger Mas comença a cantar rollo playback.

Aqui començo a al·lucinar i comento a les meves amigues que no em sembla normal. Elles fan cara de no entendrem i somriuen i disfruten del "concert".

El Mas també somriu, i no puc esbrinar si s'està enfotent de tots els que estan allà assentats o bé li ha trobat el gust a això de fer de Georgie Dann.

Mentre tothom disfruta, jo continuo capficada intentant trobar un sentit a tot plegat.