dissabte, 27 de juny de 2009

La mà que m'empeny


Pensar que després de la mort ens espera un paradís on sempre hi fa sol és tranquilitzador.

Imaginar que aquelles persones que hem estimat només s'han traslladat a un món morbido on ens esperen sense neguits ni pors és encisador.

Sempre he envejat les persones que pensen que la mort no és el no-res. M'agradaria creure-ho. Potser així no sentiria tant viva la presència de la mà que m'empeny per darrera.

"Obrí els ulls; tancà els ulls: només va veure el tènue cel que s'estenia a sobre per protegir-lo. Lentament s'obriria l'escletxa, el cel recularia, i ell veuria al darrera allò que mai no havia dubtat que existia allà, avançant a la velocitat d'un milió de vents. El seu crit era una cosa a part, al costat seu, en el desert. No acabava mai."
El cel protector. Paul Bowles.

1 comentari:

Clidice ha dit...

Una bona reflexió, potser el que més ens afavoriria, als que no creiem en el més enllà, és veure la llum i el sol en el més ençà :) Felicitats pel blog, vinc de part d'en Tibau que t'ha linkat :P