Pensar que després de la mort ens espera un paradís on sempre hi fa sol és tranquilitzador.
Imaginar que aquelles persones que hem estimat només s'han traslladat a un món morbido on ens esperen sense neguits ni pors és encisador.
Sempre he envejat les persones que pensen que la mort no és el no-res. M'agradaria creure-ho. Potser així no sentiria tant viva la presència de la mà que m'empeny per darrera.
"Obrí els ulls; tancà els ulls: només va veure el tènue cel que s'estenia a sobre per protegir-lo. Lentament s'obriria l'escletxa, el cel recularia, i ell veuria al darrera allò que mai no havia dubtat que existia allà, avançant a la velocitat d'un milió de vents. El seu crit era una cosa a part, al costat seu, en el desert. No acabava mai."
El cel protector. Paul Bowles.
Entrades
1 comentari:
Una bona reflexió, potser el que més ens afavoriria, als que no creiem en el més enllà, és veure la llum i el sol en el més ençà :) Felicitats pel blog, vinc de part d'en Tibau que t'ha linkat :P
Publica un comentari a l'entrada