Se'm fa estrany deixar la casa on he viscut des dels sis anys. On els meus fantasmes em consolen els dies de tristesa i m'acompanyen els dies de felicitat.
Sóc així d'anormal. He viscut, es pot dir, pràctiment la totalitat de la meva vida a la mateixa casa. Hi he sigut una nena riallera, una adolescent ofuscada i una dona enamorada que gaudeix dels petits (i grans) plaers de la vida en parella.
Ara migro. Deixaré de viure en un poble. Èxode rural i transfronterer.
No sé si la Città Eterna m'espera, però jo si que l'espero a ella, i amb molta ànsia.
Es fa estrany esperar l'invevitable.
Entrades
2 comentaris:
Si es per anar a la Città eterna, es pot perdonar la migració
:) No deixis d'escriure.
ja avisaràs quan vingues, et quedes per molt de temps?
escriu-me
Publica un comentari a l'entrada