Mazoni (Part I)

Aquest matí m'he despertat amb aquesta cançó gravada el cervell. I m'ha seguit tot el dia de manera intermitent, amb més o menys intensitat.
Tot va començar ahir, un dia que es podria qualificar de gloriós:
Sortint de la feina em va enxampar la calamarsada (m'encanta això que una "pedregada" de tota la vida em faci venir al cap una pluja de calamars, és tant poètic!), i xopa com estava em vaig dirigir a la UAB per escoltar un home, que se suposava que era un "expert", que no va parar de dir barbaritat durant dues hores. Jo que encara no estava recuperada (ni eixuta) del xàfec, vaig sopar alguna cosa i com si no hagués passat res em vaig dirigir cap el Teatre Estruch de Sabadell per presenciar un doble concert que a primera vista no semblava que hagués de tenir més transcendència. Tocaven Sanjosex i Mazoni.
Sobre Sanjosex, res a dir, va estar molt bé, amb aquestes lletres que no acostumen a tenir els cantautors: recordant la dificultat que tenim la majoria de persones que treballem en oficines per desconectar de la monotonia repetitiva del treball estàtic i conectar amb la vida real, que és aquella que hauria de desenvolupar-se i realitzar-nos de veritat.



El segon torn era per Mazoni, i aqui va començar tot. Va ser un concert molt canyero, la cirereta perfecta per acaba un dia que no haria sabut com qualificar. D'entre les cançons que van tocar, com era d'esperar van tocar escaltasangs. El guitarra, del qual he decidit esbrinar-ne el nom, perquè és un geni de la música i l'espectacle, va estar magistral, i la cançó final de Bob Dylan (si no m'equivoco) que van cantar amb Carles Sanjosé va ser com l'extasi d'un concert rodó.
Sortint del teatre les orelles ens brunzien, del volum i sonoritat al qual havien estat sotmeses, i l'esgotament de la jornada laboral ja s'havia esvait.
Un cop a casa va aparaiexer aquell cuc-termita que apareix quan t'adones que tant sols et queden menys de 5 hores perquè soni el despertador per anar a treballar, i el nerviosisme conseqüència d'aquesta meditació tant intrascendental em va acabar de treure la son. Per això vaig decidir llegir, a poder ser una lectura força espessa, per tal d'assolir un son profun fins que a un quart de set sonés l'odiós despertador. La lectura escollida esperava que em faria adormir com un somnifer d'hospital: El llibre del Job de Francesc Pujols. Però el fat és capritxós i encara vaig tardar a endinsar-me en el mar de boira del meu subconcient.
De cop, no puc dir quan ni com, però em vaig adormir, però no m'esperava una nit de descans i regenareció. Tant bon punt el meu ulls s'havien tancat em vaig trobar (en ple somni d'aquells d'allò més realista) al menjador de casa, ple de gent deconeguda, amb els Mazoni tocant a tot drap Esclatasangs!! Hores de concert inacabable, fins que els subconcient del subconcient els ha suplicat que almenys em deixessin dormir una hora abans d'anar a treballar (Déu meu quina por que em fa el subconcient del meu subconcient!). I aqui ve el moment més catxondo del meu somni: els Mazoni accedient a deixar de tocar amb la condició de quedar-se a dormir a casa. Acceptada la proposta jo que obro la porta de l'habitació i s'ha convertit tota ella en un gran llit on ens estirem tots vestits a dormir (i encara que pugui sembla impossible sense cap signe d'erotisme ni pornografia, tot i el que puguin pensar els més malpensats). Però la música continuava sonant i jo només podia comptar el minuts que faltaven perquè sonés el depertador. Els suplicava: siusplau deixeu de tocar. I ells em contestaven: però si ja no estem tocant; i esclafien a riure.
Llavors a sonat el despertador. M'he aixecat per començar la meva odissea rutinària de cada dia, però amb una banda sonora diferent.
Mazoni: heu entrar realment dins el meu cap!