Sóc una espia internacional a la casa de l'amor.
Quan l'angoixa esdevenia completament insuportable, se li transformava en un estat d'eufòria. L'excitació i els perills li feien l'efecte d'un joc apassionant, altament divertit. Aleshores se sentia com un infant que s'ha escapat dels qui el vigilaven i es diverteix amb la seva pròpia malícia. Aleshores passava d'aquell estat de cautela a la pruïja de vanar-se ostensiblement dels seus artificis, i se'n vanava tan alegrement, que deixava atònits els qui l'escoltaven. En ella esdevenien intercanviables l'angoixa i el bon humor. Els subterfugis, les evasions, els embulls, quan estava de bon humor, li semblaven esforços divertits i coratjosos detinats a protegir tothom de les crueltats de l'existència, de les quals ella no era responsable. La sagacitat i les bones obres, les emprava amb aquest fi tan justificable: protegir els éssers humans de les veritats insuportables.
Però cap dels qui l'escoltaven no compartia mai la seva sobtada alegria: en llurs esguards, hi llegia una forta reprensió. Aquella rialla els semblava un ultratge, una burla d'allò que hom no podia considerar sinó tràgic. No li costava gaire de veure als ulls de l'altra gent els desig que caigués d'aquell trapezi roent pel qual caminava amb l'ajut de delicades ombrel.les de paper japoneses, perquè cap culpable no té dret a una habilitat com aquella ni a viure gràcies a la pericia d'aguantar l'equilibri damunt les rígides lleis de l'existència que obliguen a escollir, d'acord amb els seus tabús contra la pluralitat de vides. Ningú no compartia la seva ironia, la seva trapelleria contra aquelles lleis; ningú no aplaudiria quan aconseguís ultrapassar, amb la seva habilitat, els límits establerts.
(...)
Tota vida d'espia acaba amb una mort ignominiosa.
Quan l'angoixa esdevenia completament insuportable, se li transformava en un estat d'eufòria. L'excitació i els perills li feien l'efecte d'un joc apassionant, altament divertit. Aleshores se sentia com un infant que s'ha escapat dels qui el vigilaven i es diverteix amb la seva pròpia malícia. Aleshores passava d'aquell estat de cautela a la pruïja de vanar-se ostensiblement dels seus artificis, i se'n vanava tan alegrement, que deixava atònits els qui l'escoltaven. En ella esdevenien intercanviables l'angoixa i el bon humor. Els subterfugis, les evasions, els embulls, quan estava de bon humor, li semblaven esforços divertits i coratjosos detinats a protegir tothom de les crueltats de l'existència, de les quals ella no era responsable. La sagacitat i les bones obres, les emprava amb aquest fi tan justificable: protegir els éssers humans de les veritats insuportables.
Però cap dels qui l'escoltaven no compartia mai la seva sobtada alegria: en llurs esguards, hi llegia una forta reprensió. Aquella rialla els semblava un ultratge, una burla d'allò que hom no podia considerar sinó tràgic. No li costava gaire de veure als ulls de l'altra gent els desig que caigués d'aquell trapezi roent pel qual caminava amb l'ajut de delicades ombrel.les de paper japoneses, perquè cap culpable no té dret a una habilitat com aquella ni a viure gràcies a la pericia d'aguantar l'equilibri damunt les rígides lleis de l'existència que obliguen a escollir, d'acord amb els seus tabús contra la pluralitat de vides. Ningú no compartia la seva ironia, la seva trapelleria contra aquelles lleis; ningú no aplaudiria quan aconseguís ultrapassar, amb la seva habilitat, els límits establerts.
(...)
Tota vida d'espia acaba amb una mort ignominiosa.
La espia a la casa de l'amor. Anaïs Nin.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada