dimarts, 9 de setembre del 2008

Recomano una pel.lícula: Deux Jours a Tuer, que a l'espanyol l'han traduït per Dejad de quererme. Per primera vegada m'ha semblat bé el canvi de títol, perquè realment encara et fa estar més perdut a l'hora de veure la peli, i per tant t'acaba sorprenent més.

Per què la recomano? Doncs perquè em va agradar, però va ser una sensació in crescendo, a mida que s'anava acabant m'agradava
més.

És d'aquestes pelis que comences veient-la pensant que ja ho saps tot i que el protagonista és un cabrón llafiscós i acabes adonant-te que l'entens perfectament, i que hauries estat capa
ç de fer el mateix que ell (en part per la teva incapacitat de parlar de coses doloroses amb les persones que més estimes).

L'amor (ja no només de parella, sinó l'amor envers algú, un amic, un germà... qui sigui) té aquest punt de vital, et dóna la felicitat extrema i el màxim patiment.

A hores d'ara suposo que ja no enteneu res de res del que estic dient. I imagino que és normal. Aneu a veure-la!



Che farò lontan da te pena dell’anima/ Senza vederti, senza averti, né guardarte/ Anche lontano non vorrò dimenticarti/ Anche se è ormai impossibil il nostro amor/ Come levare via il profumo al fiore?/ Come togliere al vento l’armonia?/ Come negare che ti amo vita mia../ Come togliermi in petto questa passion/ E a vedere che crudel destino ora me viene/ Ma che l’ombra ora ci prenda più mi adolora/ Il mio cuore mi dice/ Che non può/ Seguirti ancora/ E nemmeno questa angustia soportar/ Come levare alle stelle via il bagliore/ Come impedir che corra il fiume al mare/ Come negar che soffre il petto mio/ Come levar dall’anima questa passion/ Come levare via il profumo al fiore/ Come togliere al vento l’armonia/ Fuori dalle braccia tue../ Sulle ginocchia mie/ Così levarmi in petto questa passion/ Fuori dalle braccia tue../ Sulle ginocchia mie/ Così levarmi in petto questa passion

Què faré lluny de tu pena de l’ànima/ Sense veure’t, sense tenir-te, ni mirar-te/ Tot i estar lluny no voldré oblidar-te/ Tot i que el nostre amor sigui impossible/ Com manllevar el perfum a la flor?/ Com treure l’harmonia al vent?/ Com negar que t’estimo vida meva/ Com treure’m del pit aquesta passió/ I veure quin destí cruel m’espera/ Però que l’ombra ens atrapi ara em fa mal/ El meu cor em diu/ Que no pot/ Continuar/ I menys suportar aquesta angoixa/ Com treure el resplandor a les estrelles/ Com impedir que el corri el riu al mar/ Com negar que el meu pit pateix/ Com eliminar de l’ànima aquesta passió/ Com manllevar el perfum de la flor/ Com treure l’harmonia al vent/ Lluny dels teus braços/ Sobre els meus genolls/ Treure’m així aquesta passió del pit/ Lluny dels teus braços/ Sobre els meus genolls/ Treure’m així aquesta passió del pit

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Noia, a mi no em va agradar gens. la vaig trobar tramposa de dalt a baix:
- quan juga amb els nanos al jardí i es fa el mort, de la manera que cau, ja insinua a l'espectador que sap que es morirà
- el fet que sigui incapaç de compartir el poc temps que li queda amb les persones que el perdran i que han estat amb ell fins aleshores em va semblar d'una avarícia tremenda.

Re, que era al Verdi Park, tothom mocant-se, i jo a la fila 4 amb ganes de girar-me i cridar "però que no ho veieu, que és un sòmines més??"

La Intransigent ha dit...

Tot depèn de com es miri...
A mi el dia que la vaig veure em va agradar, per aquell toc de obra teatral, i perquè no sempre el què mostrem de nosaltres mateixos coincideix amb el que sentim.