Dies estranys

Sempre m'ha fet riure pensar que la meva vida a vegades s'assembla a un capítol de Plats Bruts. Però quan els dies s'enrareixen, deixa de fer-me tanta gràcia.
Ultimament estic esprimint les hores de manera antinatural. Tot per poder fer coses més enllà de les obligacions.
Sort en tinc d'algunes medicines, no prescrites mèdicament, que em donen aquell punt de felicitat barrejada de cansanci i flipamenta. La música de El Petit de Cal Eril!, que a hores d'ara ja forma part de la banda sonora d'aquests dies, n'és una (fins i tot el Montag flipa escoltant-lo).
Avui he alucinat molt escolatnt el CD que aquest mes regalen amb la revista Enderrock. Versions dels Rollings de la mà del mestre Comelade. Satisfaction, amb la veu del Sergi López, és simplement preciosa.

Anècdota Barroca:
Ahir, per gentilesa de la meva mecenes musical, la ja coneguda Violoncelista, vaig anar al Palau de la Música Catalana, a un concert de música barroca a càrrec del Bach Collegium Japan. Una combinació (la música barroca i el Japó) força curiosa.
A la mitja part, vaig llençar-me a la barra del bar a la recerca de menjar i beure. Mentre em prenia una copa de cava (un somnífer de primera) vaig notar que a l'altra banda de la barra un grupet de persones em miraven, somreien i deien en veu baixa:
- Si, si és ella.
El Groucho m'ho va fer notar. Jo, incrèdula, no podia creure que em miressin a mi. Però a la segona me'n vaig adonar que realment em miraven i es pensaven que era algú que creien conèixer, i a qui com a mínim admiraven, perquè feien la mateixa cara que vaig fer jo quan vaig anar a l'Oda al Vermut, de les Festes de Gràcia de fa un o dos anys, i vaig veure al meu costat el Pascal Comelade. Quina cara de burra que se'm va quedar!!!! La mateixa que feien els que em miraven, que per un moment va semblar que em vindrien a dir alguna cosa, però no es van atrevir (!).
Em fa gràcia pensar que pel món hi deu haver alguna Diva de la música amb la mateixa pinta que jo.
Increïble, però cert.