Durant anys no he sabut explicar perquè no puc fer migdiades. L'única descripció que podia fer entendre als meus interlocutors les seves conseqüències, sobre el meu cos i la meva ànima, era que les migdiades em converteixen en una espècie de Hulk.
Avui, finalment, gràcies a la mà tormentada de Fernando Pessoa puc explicar-ho:
"Una nàusea física de la vida sencera s'ha verificat al meu despertar. Un horror pel deure de viure s'ha aixecat del llit amb mi. Tot m'ha semblat buit i he tingut la freda impressió que no hi ha solució per a cap problema."
A Itàlia la fascinació per tot allò que tingui denominació d'origen "espanyol" causa una fascinació exagerada, i fins i tot incomprensible. Per això quan expliques a la gent que tu no et sents espanyol, sinó català, entren en una mena d'estat de xoc que no els permet continuar assimilant els teus propis arguments. Per això ahir, mitja classe de música es va dedicar, per iniciativa del professor (!), a intentar entendre perquè jo dic que no sóc espanyola. Va ser una lluita aferrissada, però van quedar prou convençuts, i sinó, van saber dissimular prou bé.
______________________________
Perquè a Nàpols a les pastanagues els diuen pastanache i no zanahorie?
______________________________
Ahir a les nou del vespre sortia d'una classe de música, després de justificar la meva pròpia identitat, i no podia deixar de cantar, mentre caminava pels carrers del Testaccio: tu-ritu-riru-ru ... tu-ritu-riru-ruru ...
Si jo fos Déu, tots tindríeu dret a riure cada dia. Les males herbes deixarien de créixer fins a l'infinit. Mai us aburriríeu.
Si jo fos Déu, us faria plorar cada dia només una mica, mentre una herba presseguera creixeria a l'entrada de casa vostra. I quan no us ho esperéssiu la desídia us sorprendria.
I així mentre us eixugaríeu les llàgrimes i arrencaríeu l'herba, riuríeu amb més plaer i viuríeu amb més intensitat.
"Estar num jardim zen tem qualquer coisa de estar sentado, pequeníssimo, nas margens de uma página. À nossa frente, à nossa volta, um espaço em branco, para preencher. E uma espécie de paz; as própias coisas concentradas, sem o ruído que sempre têm lá fora, no mundo. Uma pedra, outra pedra, qualquier coisa."
"Estar en un jardí zen és una cosa semblant a estar assentat, petitíssim, al marge d'una pàgina. Davant nostre, al nostre voltant, un espai en blanc, per omplir. I una mena de pau; nosaltres concentrats, sense el soroll que sempre hi ha fora, en el món. Una pedra, una altra pedra, qualsevol cosa."
Sona una cançó de fons. És molt trista. Escolto la lletra i decobreixo que és alegre, fins i tot optimista. Em ve al cap un CD que he escoltat milers de vegades. La música alegre, les lletres tristíssimes.
__________________________
Com és que els cantants que sembla que plorin quan canten són fans de Manel?
Imaginar les vides de la gent que viu al balcó de davant de casa. Inventar històries en què reiventem el nostre jo fins a l'infinit. Un divertiment com qualsevol altre.
Tenia setanta anys, agafà el talla-gespa i marxà cap a Mississipí. Tots els que el veien pensaven que era un boig, però ell sabia que no ho era, i viatjava lentament acompanyat pels camps de blat de moro. Camins de terra, carreteres estretes, animals morts. Els ciclistes l'avançaven ràpidament, i ell els saludava amb el seu barret de cowboy. A la nit, els explicava que el pitjor de la vellesa no era la ceguesa i la coixesa. El pitjor de la vellesa eren els records de joventut. L'avi del talla-gespa no era boig. Només calia mirar-lo de més a prop per adonar-se'n.
Itàlia és un país fascinant, a més de incomprensible, algunes vegades. Avui que hi ha eleccions regionals, i que és diumenge de Rams, festa molt concorreguda per aquestes terres (i segons els primers percentatges de participació, més concorreguda que les urnes, al menys parlant de l'Església del costat de casa*), és un bon dia per recordar Pier Paolo Pasolini.
Pasolini és rellevant no només per les seves idees, sinó també pel que representa: una Itàlia intransigent que no accepta qui no està fet a la seva semblança, que no escolta qui parla d'altres realitats. Si no l'haguessin matat, segurament avui Passolini estaria més enrabiat que mai amb la realitat italiana, però continuaria lluitant per canviar-la.
Il canto popolare
Improvviso il mille novecento
cinquanta due passa sull'Italia:
solo il popolo ne ha un sentimento
vero: mai tolto al tempo, non l'abbaglia
la modernità, benché sempre il più
moderno sia esso, il popolo, spanto
in borghi, in rioni, con gioventù
sempre nuove - nuove al vecchio canto -
a ripetere ingenuo quello che fu.
[Inesperadament el mil nou-cents cinquanta dos passa per l'Itàlia: només el poble en té un sentiment cert: mai oblidat pel temps, no l'enlluerna la modernitat, tot i que el més modern sigui això, el poble, , escampat per barris, per barriades, amb joventuts sempre noves -noves al vell usatge- a repetir ingenuament allò que va ser.]
Encara no havia viscut prou per saber que normalment amb qui et sents bé és amb la gent diferent a tu, i que aquells que per alguna raó s'assemblen estranyament a un mateix acaben resultant gairebé insoportables (tot i que a data d'avui encara no tinc clar si no m'agrada la gent que s'assembla a mi perquè em resulta avorrida, o perquè em recorda tots els defectes que tinc i que quan estic amb altra gent no recordo).
"Se eu gostava de histórias, era mais porque tinha medo do vazio do que por outra coisa qualquer. Histórias para preencher o vazio, tornár-lo uma coisa qualquer."
"Si m'agradava inventar històries era, sobretot, perquè tenia por al buit. Històries per omplir el buit, transformant-lo en qualsevol cosa."
Cuinar un menjar i menjar-te'l. Estudiar un idioma i somiar-lo. Escoltar una pizzica i ballar-la.
Diuen que les tarantelles, en la seva modalitat salentina de la pizzicarella, provocava una espècie d'alliberament en la gent, que al ballar-la desenfrenadament, s'oblidavent de la rigidesa social imposada pel cristianisme, creant nous lligams entre la parella que la ballava. Seria bonic, quan no trobes la manera de comunicar-te amb algú que tens al costat, poder-hi ballar una pizzicarella i oblidar tot el que t'hi allunya i mostrar-te tot el que t'hi apropa.
Roma és una gran ciutat, però és una mica com un poble. Jo hi conec molta menys gent que a Barcelona (precisem, en conec poca), i en canvi, m'he trobat coneguts pel carrer més vegades que a Barcelona (de fet diria que a Barcelona no m'hi he trobat mai cap conegut per casualitat). A més, els veïns del "palazzo" quan et veuen carrer amunt et saluden efusivament, i t'esperen a la porta de casa, a veure si els expliques alguna cosa. Em sembla que a vegades els deixo una mica perplexos, perquè jo seré de poble, però es podria dir que sóc de poble de Suècia. Tot i que m'hi esforço per ser més del sud, em sembla que no acabo de ser convincent del tot.
_______________________
Ahir a la tarda vaig anar al teatre. Aquests dies a Roma es celebra un festival de teatre anomenta VERTIGINE, que pretén ser una plataforma per a noves companyies, autors i professionals del Teatre. L'auditorium és el lloc escollit per a les representacions, i el preu de les entrades es pot dir que és gairebé simbòlic (5 eurets). La obra: Voilà L'escenografia preciosa. Visualment una obra mestra. La trama lliure. Potser no ens hauriem posat d'acord tots els que estavem a les butaques sobre el significat del que acabavem de veure, però moltes vegades aqui està la gràcia, no? Us deixo el video promocional. Val la pena no perdre's el/la cantant/violinista, feia posar la pell de gallina.
La absència que deixa la mort d'una persona és massa gran, el buit massa profund. Jo no sé si a tothom li passa, però el meu cervell és incapaç d'assumir-ho a curt termini. És per això que cada vegada que ha mort algú que estimava, el primer any de la seva absència, l'he somiat repetidament. Amb el temps, als somnis, de tant en tant, hi apareixen alguns "d'ells", en situacions inverssemblants que ja no m'apropen al que van ser, sinó tan sols al fet que en el meu subconscient continuen lluitant, contra la meva reticència a recordar, per sortir a la llum. Avui he somiat amb ella. Aquest any farà 15 anys que no la veig, que no hi parlo. Estava igual que la recordo. Em somreia, i parlavem de bagatel.les mentre passejavem al bosc del costat de casa. Quan m'he despertat he sentit una forta nostàlgia.
Les generalitzacions són odioses. Tots ho sabem. Però inevitablement els col.lectius humans tendeixen a uniformitzar-se, i és llavors quan podem dir que aquest grup de gent és així o aixà, amb la certesa que si bé no tots els membres del grup ho seran, la gran majoria respondrà a l'esterotip.
Posar en una mateixa frase les paraules dona i Itàlia, ja fa tremolar. Sorprèn com en un país del primer món, membre del G-8, amb una forta tradició comunista (que ja se sap que no sempre ha favorit el paper de la dona al món, però...), les dones encara hagin de jugar el rol de la fèmina sotmesa a la voluntat de l'home (i no qualsevol home, l'home Berlusconi com a proptotip).
Crec que no havia vist mai tantes dones sotmeses a operacions de cirurgia estètica, abans de viure a Roma.
"Fa falta una vida per entendre què significa ser dona. Almenys, així m'ho sembla mi, i per això observo les joves amb tendresa -són tan boniques com ho erem nosaltres- i compassió. Mentre a nosaltres ens va ser prescrita la castedat i la independència, a elles els han prescrit sexe i seducció. Respecte al reste de coses -què ser, què fer- cadascuna fa per compte propi. "
"La nostra felicitat, a l'última part del viatge, va ser tan continua, tan tranquila, que no tinc res a explicar. Les millors obres de l'home neixen sempre del dolor. Què és explicar la felicitat? Només es pot explicar allò que la prepara, allò que la destrueix. I fins ara, jo he descrit tot allò que l'havia preparada."
L'immoralista. André Gide
_________________________
He començat a recopilar records i experiències, com a exercici per no oblidar. La meva preparació a la felicitat ha estat dura, lletja, trista. Però la intensitat amb què he estat feliç gairebé ho ha esborrat tot.
Els diumenges al matí, a Roma, hi ha un lloc on tothom vol anar. És el mercat de Porta Portese. Un mercat que recorre carrers i carrerons, on es pot comprar roba, estris de casa, roba de segona mà, eines, llibres de vell, i tot el que puguis imaginar i no hagis imaginat mai (per exemple, jo mai hauria imaginat que una parada es dediqués a vendre motors de rellotges de segona mà).
Ahir, acabada de baixar de l'avió, es pot dir que gairebé em van arrosegar cap a Porta Portese (sort que no feia fred!). A mi que els mercats em desagraden més que no pas m'agraden, amb tota aquella massa humana amunt i avall, em vaig dedicar a observar en la distància, fonamentalment.
Em va cridar l'atenció un tio estrany. Portava un petit candau a la mà. El candau estava tancat, però no tancava cap capsa ni res. Es passejava de parada en parada buscant una clau que obrís el seu candau. Jo me'l vaig trobar en una parada de coses velles. Hi tenien un bol ple de claus. Ell les va provar totes, i quan va haver acabat va dir, amb cara trista al venedor, que no n'havia trobat cap que obrís el seu candau. El venedor es va acomiadar amb un "ciao bello", i ell va seguir buscant dues parades més enllà.
Em va fer pensar en un llibre de contes de Quim Monzó que vaig llegir fa anys, en què hi apareixien personatges surrealistes. Ja és ben cert que a vegades la realitat supera la ficció. Moltes vegades.
_______________________
Molts veuen allò que sembles, pocs senten allò que ets. El príncep, Maquiavel.
Dos dies a casa (Catalunya) i torno a Roma esgotada. Moltes visites, moltes converses represes amb pressa. Si no m'adormo, llegiré L'immoralista d'André Gide a l'avió. Un escriptor curiós Gide, sempre que el llegeixo tinc la sensanció que el que escriu no es correspon amb la idea que m'he fet d'ell. Excepte amb Retorn de l'URSS. Potser el que jo escric tampoc es correspon amb la idea que alguns s'han fet de mi.
Entrades
