Colònies

No recordo exactament a quina edat es deixa d'anar de colònies (als 12 o 13 anys?). Si fós així, deu fer més de 15 anys que no vaig de colònies. Us pregunatreu perquè he fet aquesta reflexió un dia com avui, després d'haver treballat per dos, d'haver fet un cafè amb el super-jefe, d'haver pagat a la dona de la neteja els euros més ben invertits de la vida, daver-me menjat una amanida de pasta i d'haver tret una paparra al gos . Doncs, després de 15 anys he tornat a pensar en les colònies bàsicament perquè aquest cap de setmana me'n vaig de colònies! Si, en el meu camí vertiginós cap a la trentena, torno als meus origens: les convivències de tota la vida al més pur estil cumbaià.
Muntanya, música, foc i sac de dormir.
Jo que mai he sigut gens cumba, i ara voluntàriament me'n vaig de colònies amb tot desconeguts a tocar l'acordió com poseits al mig de la muntanya. Qui m'ho havia de dir el dia que em vaig desperatar amb la neura que volia apendre a tocar l'acordió!
Demà agafo el cotxe i cap a la Vall de Boí que hi falta gent. La veritat és que ara mateix estic amb aquella mena de pessigolleig que et produeixen les espectatives de situacions noves, sense saber, a priori, si seran satisfactòries o no.
Demà cap a les 10 de la nit estaré en aquest marc incomparable i ja només podré esperar passar-m'ho tant bé com quan anava de colònies ja fa bastants anys!


Com que em conec, i sé segur que alguna cosa surrealista em passarà, estigueu preparats per la crònica de les meves convivències acordionistiques a la Vall de Boí (portaré la càmera carregada amb noséquants megas de memòria!).