dimarts, 24 de juny de 2008

El temps s'ha aturat


Aquesta tarda ha sigut com si el temps s'aturés, com si es relantitzés fins a una velocitat imperceptible. La brisa fresca entrava per la finestra i m'he adormit. No he somiat, només he descansat.
Quan m'he despertat he posat el CD Casafont de Roger Mas i semblava que la música sonava més lenta que mai mentre llegia Com el soldat repara el gramòfon; i no he tingut aquella sensació que m'envaeix tant sovint, que em diu que el temps és efímer i que tot el que no faci ara ja no sé quan ho podré fer.
Avui sembla que el sol no es pondrà.
Avui és un diumenge diferent.


CREU-T’HO

A la boca del temps s’escórre la pluja
com una puta amb miralls efervescents,
vaporitzant escletxes i clenxes de corall,
recargolant bisos, bisonts menjant cargols,
llimacs a la intempèrie de la justícia
“d’un temps, d’un país
que ja és un poc nostre”.

Del disc CASAFONT.

2 comentaris:

Corint ha dit...

I llavors:

a) T'ha envaït una sensació de profunda melangia per saber que és inútil intentar-ho tot.

b) T'ha envaït una sensació d'eufòria i t'has llençat, com una superdona, a conquerir el món.

C) ...

La Intransigent ha dit...

I llavors simplement vaig abandonar les angoixes, pors i histèries i em vaig endinsar en una mena de pau tranquila i plaent (fins que me'n vaig anar a dormir, perquè al llit feia una calor del tot angoixant!).

Sento dir que de super-dona res, i conquerir el món tampoc és el meu objectiu.

Des d'ahir que he tornat al meu desendreçament habitual ;-)