divendres, 6 de juny de 2008

Ningú ha escombrat les fulles


M'he acabat fa poc aquest llibre de contes del Jordi Llavina (critic literari i poeta, que trobo que això d'escriure relats se li dóna molt i molt bé).
El llibre l'ha editat una des les editorials catalanes que em fa més ràbia, ara llibres, dins la col.lecció Amsterdam. Em fa ràbia fonamentalment perquè inverteixen millonades en editar llibres en català de qualitat infíma o inexistent en molts dels casos, i ni tant sols reinverteixen els guanys en editar coses interessants en la nostra llengua (a més de rebre suculentes subvencions de la Generalitat).
Ara que ja m'he desfogat us puc dir que Ningú ha escombrat les fulles és una excepció, perquè és un llibre molt bo, fonamentalment per una cosa: és un mirall on t'hi pots enmirallar, retrobrar-te amb situacions viscudes, descobrir sentiments que encara no havies sapigut descriure, en fi un mirall on hi pots veure els teus propis sentiments i emocions vitals a través d'històries alienes que et resulten tant properes com la pròpia.
Tot això embolicat amb el lleguatge poètic del Jordi Llavina, que personalment he tingut la sensació que li treia més profit amb aquests contes que amb alguns poemes.
M'ha agradat el llibre, i en part m'ha agradat perquè el seu autor és creïble, perquè el que explica és creïble.
Mentre llegia el llibre m'ha vingut de gust fer un exercici que potser és una idiotada, però ha sigut molt interessant. He intentat imaginar quines de les situacions narrades deu haver viscut l'autor en idètiques situacions que les impreses en paper, o quines no les ha viscut però ha tingut la capacitat de captar-ne l'essència. Segur que no n'he encertat ni una, però ha estat igual d'interessant que llegir el llibre.
El millor de tot: el contes curts, de 2 pàgines com a màxim. Són una delícia!

3 comentaris:

Jordi ha dit...

Caram, intransigent: moltíssimes gràcies per les teves paraules. La veritat és que estic una mica desencantat pel que fa a la recepció crítica que ha tingut el llibre: se n'ha dit ben poca cosa (excepte a El Temps, Benzina, El Mundo i El Punt). Però, en canvi, rebo molts imputs (es diu així, oi?) de lectors i lectores com tu. En definitiva, fa il·lusió que el llibre tingui lectors d'aquesta segona mena (sobretot). Pel que fa a les situacions reals o viscudes: en realitat n'hi ha molt poques (però, per contra, hi ha moltíssims detalls que et podria documentar com aquell qui diu amb fotografies i tot). Una abraçada ben forta. Jordi Llavina

La Intransigent ha dit...

Moltes gràcies a tu!
La veritat és que vaig venir al recital poètic de La Garriga i em va agradar tant que quan vaig veure el teu llibre a la llibreria no me'n vaig poder estar de comprar-lo. A més em va fer molta companyia (el llibre!) un cap de setmana d`aquests que no parava de ploure!
Jo ja he passat el llibre a un parell de persones... A vegades el boca orella funciona més que la crítica!
Fins aviat!!

Jordi ha dit...

El boca-orella, en efecte, és la millor manera de difondre qualsevol producte. Gràcies, Intransigent (i un altre dia, presenta't: ho dic per això del recital de la Garriga). Per cert, estic molt d'acord amb el que dius d'en Sisa, a l'últim post. Jo ja no l'aguanto. Madee no els conec, però sí el Ramon Rodríguez, The New Raemon, el vocalista: bo. El Roger Mas és gran!