10 de maig de 1988. Al bosc Teresa di Cosimo
S’hi entra com en un ventre
càlid, humit.
El verd abraça.
Absolut.
Els sentits s’obren.
Desplegats.
Olor embriagadora
de flors i pol·len,
de mel, de terra.
Aquest és el secret.
Els ulls acaricien les fulles
innombrables, obertes,
a punt per venerar el Sol i l’Aigua.
El vent és alt,
suau, fa onejar les capçades
i arrossega lluny
cants d’ocell, boniors
i remor de passos.
Aquest és el secret.
La riba ressona barbullosa,
el riu et pren,
t’encanta,
parla amb veu de còdols.
T’hi aboques.
T’hi emmiralles.
...i ÉS aquest el secret.
...i ÉS aquest el secret.
10 maggio 1988. Nel bosco
Teresa di Cosimo
Si entra come in un ventre
caldo, umido.
Il verde abbraccia.
Assoluto.
I sensi si aprono.
Distesi.
Inebriante odore
di fiori e polline,
di miele, di terra.
È questo il segreto.
Gli occhi carezzano le foglie
innumerevoli, aperte
pronte a venerare il Sole e l'Acqua.
Il vento è alto
morbido, ondeggia le chiome
e trascina lontano
cinguettii, ronzii
e rumore di passi.
È questo il segreto.
La riva risuona fragorosa
il fiume, ti prende,
ti incanta
racconta con voce di sassi.
Ti sporgi.
Ti specchi.
...e questo È il segreto.
...e questo È il segreto.
Quan la Teresa de Cosimo va escriure aquest poema jo tenia 9 anys, i no sabia casi bé res de res, però si que coneixia la sensació que hi descriu, la confusió de l'ésser amb la natura. I per molt temps que passi sense passejar-me per un bosc no l'oblidaré mai.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada