dilluns, 2 de juny de 2008

Madame Bovary

- Els deures! -exclamà Rodolphe-. Sempre els deures! Ja n'estic tip d'aquestes paraules! Els qui ens canten constantment a l'orella "El deure, el deure!" són una colla de capsigranys i de beates emmitenades. Com hi ha món! El deure és sentir allò que és gran, estimar la bellesa i no pas acceptar totes les convencions de la societat amb les ignomínies que ens imposa.
- De totes maneres... de totes maneres... -objectava la senyora Bovary.
- No, no! Per què s'ha de declamar contra les passions? Per ventura no són el millor que hi ha a la terra, la font de l'heroisme, de l'entusiame, de la poesia, de la música, de les arts, de tot, en fi?
- Així i tot -replicà Emma-, bé cal fer cas de l'opinió de la gent i obeir la seva moral.
- Ah! Naturalment, cal tenir en compte que n'hi ha dues, de morals. La petita, la convinguda, la dels homes, la que canvia constantment, la que escridassa i s'agita a baix, a peu pla, com aquesta colla d'imbècils que veiem, i l'altra, l'eterna, la que tenim al voltant i per damunt de nosaltres, com el paisatge que ens envolta i el cel blau que ens ilumina.
(...)
- No us revolta aquesta conjuració de la gent? No hi ha un sol sentiment que no condemnin. Els més nobles instints, les més pures simpaties, són perseguits i calumniats; i, si s'escau que es troben dues ànimes, tot s'organitza perquè no es puguin ajuntar. Això no serà obstacle, però, perquè es cridin i estenguin les ales . No hi fa res! Tard o d'hora es reuniran, ja sigui al cap de sis mesos o de deu anys, perquè la fatalitat ho exigeix així i perquè han nascut l'una per l'altra.
Extret de Madame Bobary de Gustave Flaubert