No puc evitar que els ulls se me'n vagin quan veig una finestra despullada de persianes i cortines. L'instint voyeur sempre pot amb mi.Internet només ha fet que agreujar la meva patologia. És tant fàcil mirar sense que ningú et vegi. Però no només això. Els altres també et veuen a tu.
La bogeria festuc (nom que va dir aquell i em va encantar) és un exemple de voyeurisme patològic. Tothom busca a tothom. Ja us dic que a mi no mi trobareu. Sempre m'ha agradat més mirar que exposar-me al públic (no per pudor, sinó per mandra). L'única excepció és aquest blog, que em permet exposar-me darrera el jo intransigent.
I exposant-me, faig anar la imaginació. Imagino qui mirar i no diu res. Imagino la cara que debia fer l'home de la Violoncelista quan va llegir-se tot el meu blog de principi a final (
). Imagino els que riuen llegint-me, i els que no entenen res del que dic.En qualsevol cas, els entenc a tots, perquè a mi també m'agrada mirar quan ningú no em veu.
Entrades
3 comentaris:
Pues jo ho trobo interessant el que dius. A cops tinc la sensació que ningú em llegeix, m'es igual. Jo explico i em quedo contenta!!
Et convido a veure el meu blog.
Fins aviat!
Gràcies per deixar-me veure't. Ja ho saps (i sinó t'ho dic ara) que tot i que estic embogida pel festuc a tu et miro d'una altra manera. Petonets.
Anònima (?)
El que em preocupa és que a partir d'ara a més d'estar embogida pel festuc, també ho estiguis per la blogosfera. Això pot ser apoteòsic!!!
Publica un comentari a l'entrada