dilluns, 30 de juny de 2008

1 de juliol de 1979

Des del punt cinematogràfic l'any 1979 va ser un any important (tenint en compte a la subjectivitat de la que escriu, està clar): Woody Allen va estrenar la seva pel.lícula Manhattan, i va morir el director de cine Jean Renoir, autor de la mítica La Marseillaise (capolavoro del Front Popular francès).
Amb aquest any tancava la dècada dels setanta, marcada per la crisi energètica mundial, i donava entrada als estranys anys 80.
Aquest mateix any Italo Calvino va publicar per primera vegada el seu llibre Si una nit d'hivern un viatger, llibre amb el qual em vaig iniciar, bastants anys després, a la literatura dinàmica i intel.ligent d'aquest italià, que no ho sembla quan escriu.
En aquest llunyà any 1979, a la ciutat de Manresa, una dona pigada esperava una filla, que va arribar a aquest món a les sis de la matinada del primer dia de juliol, petitona i amb uns ulls grans i rodons. La nena va passar a ser la cuca fera de la familia.
Com que aquest nom els va semblar poc adequat per a les relacions socials van decidir donar-ni un altres més avesat a les convecions. Així al Registre Civil hi van incriure un nom diferent però bonic, d'origen germànic i amb un significat prou contundent: sageta.
La nena va anar creixent i amics, companys i coneguts, li van anar donant nous noms, alguns bonics, altres divertits, alguns fins i tot desagradables... però tots expressaven alguna cosa de la seva personalitat.
Els anys van passar, la llista de sobrenoms havia esdevingut quasibé impossible de recordar en la seva integritat, i per primera vegada la nena, que ja era una dona, es va mirar al mirall i va decidir rebatejar-se ella mateixa, decidir per primera vegada el nom amb el que volia que la coneguessin, i va escriure al marge del vidre entelat: Intransigent.

diumenge, 29 de juny de 2008

popArb 2008

Quina calor que feia a Arbúcies!

El millor de tot:
- Els concert del Gorg Nou (El pèsol feréstec i El Petit de Cal Eril!). Música bona i molt sentit de l'humor.
- Madee: el grup revelació!
- Retrobar-me amb un ex company de feina, que va resultar ser el propietari del bar on feien el concert del Roger Mas (que bonic és retrobar-se amb belles persones...).
- Poder assistir el concert del RM malgrat haver-se esgotat les reserves.


El pitjor:
- Els concerts eren de 45 minuts, i s'encadenaven els uns als altres (un estrés!).
- A les 3 de la tarda ja no podies reservar entrades pel concert de
Roger Mas.
- Me n'oblidava, però tampoc vaig aconseguir que el mestre Mas em firmés les supercalces.

L'incomparable:
- Jaume Sisa: el Rei de l'Absurd. Com tots els mestres de l'absurditat té un punt de gràcia brutal que ha de ser de curta durada, perquè sinó arriba a cansar i tot.


BubbleShare: Share photos - Powered by BubbleShare

dijous, 26 de juny de 2008

Contemplació vs Acció

Fa temps vaig llegir un llibre que parlava d'un asceta budista, Virata, que a la recerca de la pau espiritual havia acabat aillant-se de tot i tothom. La gent acabà venerant-lo perquè havia assolit la perfecció, i Virata els va dir:

"El meu únic saber és que he oblidat de viure amb els homes per estar lliure de tota culpa. El solitari només es pot instruir a si mateix. No sé si és saviesa això que faig, no sé si és felicitat això que sento, no sé si puc aconsellar ni ensenyar res. La saviesa del solitari és diferent de la del món, la llei de la contemplació és diferent de la de l'acció."

Tot això és el que m'ha vingut al cap quan he llegit el comentari del *Corint del post d'aquí sota. El dia de Sant Joan a la tarda jo estava sota els efectes de la llei de la contempació. Les lleis de l'acció estaven tant lluny que no les podia ni veure.

dimarts, 24 de juny de 2008

El temps s'ha aturat


Aquesta tarda ha sigut com si el temps s'aturés, com si es relantitzés fins a una velocitat imperceptible. La brisa fresca entrava per la finestra i m'he adormit. No he somiat, només he descansat.
Quan m'he despertat he posat el CD Casafont de Roger Mas i semblava que la música sonava més lenta que mai mentre llegia Com el soldat repara el gramòfon; i no he tingut aquella sensació que m'envaeix tant sovint, que em diu que el temps és efímer i que tot el que no faci ara ja no sé quan ho podré fer.
Avui sembla que el sol no es pondrà.
Avui és un diumenge diferent.


CREU-T’HO

A la boca del temps s’escórre la pluja
com una puta amb miralls efervescents,
vaporitzant escletxes i clenxes de corall,
recargolant bisos, bisonts menjant cargols,
llimacs a la intempèrie de la justícia
“d’un temps, d’un país
que ja és un poc nostre”.

Del disc CASAFONT.

divendres, 20 de juny de 2008

Jack Conte

Acabo de descobrir un músic brutal. Encara estic en estat de xoc, jo buscava algo de música de Chopin (que des de molt petita és una obssessió musical per mi) i vaig i em topo amb aquest californià que es diu Jack Conte i que ell tot solet fa una música que et posa la pell de gallina.
I a més es curra uns videos que també són un poema.
Us en deixo un penjat aqui per si algú més es flipa per aquesta música.



I de regal la Nocturna núm. 1 de Chopin:

dijous, 19 de juny de 2008

Més Madame Bovary

"Perquè uns llavis venals o llibertins li havien mormolat unes frases anàlogues, es resisitia a creure en el candor de les d'Emma; i les posava en quarentena, perquè, segons deien, els discursos exagerats no eren sinó l'embolcall dels efectes mediocres; com si en certes ocasions la plenitud de l'ànima no brollés de les més buides metàfores, atès que ningú no pot donar la imatge exacta de les pròpies concepcions, dolors i necessitats i que la paraula humana, amb la qual voldríem entendrir els estels, no és sinó un calder esquerdat que recull com pot les nostres melodies tot just bones per a fer dansar els óssos."

dimecres, 18 de juny de 2008

Sudoku

Les 9 del matí.

Porto aproximadament una hora treballant (bé, una miqueta menys, perquè posar-se les piles sempre costa una miqueta, almenys a mi!).

Em disposo a enviar un fax del Jutjat i coincideixo a la fabulosa màquina fotocopiadora-impressora-fax amb una persona que cobra quasibé el doble que jo, amb un posat seriós i concentrat. La miro i veig que em mira amb altivesa.

No em puc acabar de creure que sigui capaç de fer-se una fotocòpia amb les seves pròpies mans bronzejades en excés.

Doncs si. Certifico que es pot fer una fotocòpia ella soleta, i penso: potser tenia una imatge prejudicial d'aquesta persona, que fins al dia d'avui no sabia ben bé quina feina tenia.

La curiositat ha pogut amb mi i he fixat la vista al paper que treia de la fotocopiadora. M'he tranquilitzat a l'acte: NOMÉS ESTAVA FENT UNA FOTOCÒPIA DEL SUDOKU DE LA VANGUÀRDIA.

Per greu que sigui deixar-ho per escrit, a vegades els prejudicis són més encertats que les sentències!

dilluns, 16 de juny de 2008

Aqui teniu la prova del delicte

video

dijous, 12 de juny de 2008

Colònies

No recordo exactament a quina edat es deixa d'anar de colònies (als 12 o 13 anys?). Si fós així, deu fer més de 15 anys que no vaig de colònies. Us pregunatreu perquè he fet aquesta reflexió un dia com avui, després d'haver treballat per dos, d'haver fet un cafè amb el super-jefe, d'haver pagat a la dona de la neteja els euros més ben invertits de la vida, daver-me menjat una amanida de pasta i d'haver tret una paparra al gos . Doncs, després de 15 anys he tornat a pensar en les colònies bàsicament perquè aquest cap de setmana me'n vaig de colònies! Si, en el meu camí vertiginós cap a la trentena, torno als meus origens: les convivències de tota la vida al més pur estil cumbaià.
Muntanya, música, foc i sac de dormir.
Jo que mai he sigut gens cumba, i ara voluntàriament me'n vaig de colònies amb tot desconeguts a tocar l'acordió com poseits al mig de la muntanya. Qui m'ho havia de dir el dia que em vaig desperatar amb la neura que volia apendre a tocar l'acordió!
Demà agafo el cotxe i cap a la Vall de Boí que hi falta gent. La veritat és que ara mateix estic amb aquella mena de pessigolleig que et produeixen les espectatives de situacions noves, sense saber, a priori, si seran satisfactòries o no.
Demà cap a les 10 de la nit estaré en aquest marc incomparable i ja només podré esperar passar-m'ho tant bé com quan anava de colònies ja fa bastants anys!


Com que em conec, i sé segur que alguna cosa surrealista em passarà, estigueu preparats per la crònica de les meves convivències acordionistiques a la Vall de Boí (portaré la càmera carregada amb noséquants megas de memòria!).

dilluns, 9 de juny de 2008

Un poema que m'agarada molt

10 de maig de 1988. Al bosc
Teresa di Cosimo
S’hi entra com en un ventre
càlid, humit.
El verd abraça.
Absolut.
Els sentits s’obren.
Desplegats.
Olor embriagadora
de flors i pol·len,
de mel, de terra.
Aquest és el secret.
Els ulls acaricien les fulles
innombrables, obertes,
a punt per venerar el Sol i l’Aigua.
El vent és alt,
suau, fa onejar les capçades
i arrossega lluny
cants d’ocell, boniors
i remor de passos.
Aquest és el secret.
La riba ressona barbullosa,
el riu et pren,
t’encanta,
parla amb veu de còdols.
T’hi aboques.
T’hi emmiralles.
...i ÉS aquest el secret.
10 maggio 1988. Nel bosco
Teresa di Cosimo
Si entra come in un ventre
caldo, umido.
Il verde abbraccia.
Assoluto.
I sensi si aprono.
Distesi.
Inebriante odore
di fiori e polline,
di miele, di terra.
È questo il segreto.
Gli occhi carezzano le foglie
innumerevoli, aperte
pronte a venerare il Sole e l'Acqua.
Il vento è alto
morbido, ondeggia le chiome
e trascina lontano
cinguettii, ronzii
e rumore di passi.
È questo il segreto.
La riva risuona fragorosa
il fiume, ti prende,
ti incanta
racconta con voce di sassi.
Ti sporgi.
Ti specchi.
...e questo È il segreto.


Quan la Teresa de Cosimo va escriure aquest poema jo tenia 9 anys, i no sabia casi bé res de res, però si que coneixia la sensació que hi descriu, la confusió de l'ésser amb la natura. I per molt temps que passi sense passejar-me per un bosc no l'oblidaré mai.

divendres, 6 de juny de 2008

Ningú ha escombrat les fulles


M'he acabat fa poc aquest llibre de contes del Jordi Llavina (critic literari i poeta, que trobo que això d'escriure relats se li dóna molt i molt bé).
El llibre l'ha editat una des les editorials catalanes que em fa més ràbia, ara llibres, dins la col.lecció Amsterdam. Em fa ràbia fonamentalment perquè inverteixen millonades en editar llibres en català de qualitat infíma o inexistent en molts dels casos, i ni tant sols reinverteixen els guanys en editar coses interessants en la nostra llengua (a més de rebre suculentes subvencions de la Generalitat).
Ara que ja m'he desfogat us puc dir que Ningú ha escombrat les fulles és una excepció, perquè és un llibre molt bo, fonamentalment per una cosa: és un mirall on t'hi pots enmirallar, retrobrar-te amb situacions viscudes, descobrir sentiments que encara no havies sapigut descriure, en fi un mirall on hi pots veure els teus propis sentiments i emocions vitals a través d'històries alienes que et resulten tant properes com la pròpia.
Tot això embolicat amb el lleguatge poètic del Jordi Llavina, que personalment he tingut la sensació que li treia més profit amb aquests contes que amb alguns poemes.
M'ha agradat el llibre, i en part m'ha agradat perquè el seu autor és creïble, perquè el que explica és creïble.
Mentre llegia el llibre m'ha vingut de gust fer un exercici que potser és una idiotada, però ha sigut molt interessant. He intentat imaginar quines de les situacions narrades deu haver viscut l'autor en idètiques situacions que les impreses en paper, o quines no les ha viscut però ha tingut la capacitat de captar-ne l'essència. Segur que no n'he encertat ni una, però ha estat igual d'interessant que llegir el llibre.
El millor de tot: el contes curts, de 2 pàgines com a màxim. Són una delícia!

dijous, 5 de juny de 2008

Antígona


Ahir vaig tornar al teatre després de més de mig any sense anar-hi. L'última obra que vaig anar a veure va ser tant decepcionant que se'm van treure les ganes de tornar-hi.

Vem anara a veure Antígona, perquè, al igual que a l'última vegada que vaig anar al teatre, una amiga meva tenia un amic que hi actuava. No esperava res especial d'aquesta obra, però la veritat és que va ser una sorpresa agradable.

L'obra em sembla que ja fa més d'un any que la passegen per Catalunya, i com tots els clàssics de la mitologia grega podia haver caigut en una mena de diàleg interessant però allunyat de l'espectador, i no va ser així. És d'aquelles obres de teatre que aconsegueix una harmonia total entre l'entorn (en aquest cas era a la Biblioteca de Catalunya), el vestuari (una barreja de kimonos japonesos espectaculars amb espardenyes catalanes), la música (a part de música ambient de guitarres i tambor els actors també canten, i ho fan sorprenentment bé) i el text.

Durant gairabé dues hores em vaig transportar a l'època de Sofocles i m'hi vaig sentir com a casa, respresentada en cada una de les paraules.

Quina gran sorpresa, quan menys m'ho esperava.

El dibuix d'Antigona és de Jan Černoš, un Txec interessantissim.

dimarts, 3 de juny de 2008

Encara no m'ho puc creure!!!!!

Després de 36 hores trucant al Telentrades de manera frenètica hem aconseguit comprar 2 entrades pel concert del Tom Waits del dimarts 15 de juliol!!!!!!!!!
Això si, hi hem deixat la pasta €€€€€€€€€€

dilluns, 2 de juny de 2008

Madame Bovary

- Els deures! -exclamà Rodolphe-. Sempre els deures! Ja n'estic tip d'aquestes paraules! Els qui ens canten constantment a l'orella "El deure, el deure!" són una colla de capsigranys i de beates emmitenades. Com hi ha món! El deure és sentir allò que és gran, estimar la bellesa i no pas acceptar totes les convencions de la societat amb les ignomínies que ens imposa.
- De totes maneres... de totes maneres... -objectava la senyora Bovary.
- No, no! Per què s'ha de declamar contra les passions? Per ventura no són el millor que hi ha a la terra, la font de l'heroisme, de l'entusiame, de la poesia, de la música, de les arts, de tot, en fi?
- Així i tot -replicà Emma-, bé cal fer cas de l'opinió de la gent i obeir la seva moral.
- Ah! Naturalment, cal tenir en compte que n'hi ha dues, de morals. La petita, la convinguda, la dels homes, la que canvia constantment, la que escridassa i s'agita a baix, a peu pla, com aquesta colla d'imbècils que veiem, i l'altra, l'eterna, la que tenim al voltant i per damunt de nosaltres, com el paisatge que ens envolta i el cel blau que ens ilumina.
(...)
- No us revolta aquesta conjuració de la gent? No hi ha un sol sentiment que no condemnin. Els més nobles instints, les més pures simpaties, són perseguits i calumniats; i, si s'escau que es troben dues ànimes, tot s'organitza perquè no es puguin ajuntar. Això no serà obstacle, però, perquè es cridin i estenguin les ales . No hi fa res! Tard o d'hora es reuniran, ja sigui al cap de sis mesos o de deu anys, perquè la fatalitat ho exigeix així i perquè han nascut l'una per l'altra.
Extret de Madame Bobary de Gustave Flaubert