Cants de sirena

Sovint somio amb aquesta cambra misteriosa que no existeix
darrere el finestró tancat.

Anaïs Nin. Journal 1 (1931-1934)

Poques pàgines llegides i moltes consultes al diccionari.
Em sembla que no podré evitar la seducció d'aquesta dona. Les seves paraules són com cants de sirena.

El temps tenyeix

El temps ho canvia tot. Les cares, els somriures, els colors, les mirades. A vegades és difícil tornar a veure algú que tens al costat com l'havies vist amb la mirada innocent. També costa recordar sense rancúnia, sense pena.
El temps ho tenyeix tot de gris.

sognami qui come ero
sognami
com'eri tu
non ritorna il tempo per noi
ora sai com'era vero
ora sai com'eri tu

Marea

Els que sóm del Mediterrani no pensem mai en les marees. A mi, voltant pel món, sempre em sorprenen. Em fan entrar com en un estat de hipnosi. Em resulta tant xocant el paisatge provocat per la desaparició del mar, que entro en estat d'ingravidesa, o sigui, deixo de tocar de peus a terra.

Tornant de Bèlgica em van explicar que les marees són conseqüència de l'atracció que la lluna exerceix sobre la terra.

Moltes vegades també sento que la lluna exerceix una mena d'atracció en mi.

No em puc treure del cap les paraules que vaig llegir fa temps a aquest blog: "La vida que no visc em ve a veure mentre somio".

sense títol

M'he passat el matí cantant valsos al pur estil vienès.
No entenc res.

El francès

Apendre idiomes no sempre és cosa fàcil. Diuen que el millor que es pot fer per apendre a parlar qualsevol idioma és buscar-se un nòvio/a o amant que en sigui parlador. Aquest mètode, almenys tradicionalment, no falla.*
A mi parlar francès no se m'ha donat mai bé. Després de fer un curs, vaig abandonar després de les constants crítiques de la professora, francesa fins a la mèdula (en el pitjor sentit de la paraula), respecte la meva mala pronunciació. No sé perquè però és com la meva assignatura pendent.
Avui, a la costa belga, en una ciutat completament destrossada entra la primera i la segon guerra mundial, he trobat un llibre que espero que em serveixi per reconciliar-me amb la llengua francesa. Són els Diaris d'Anaïs Nin (1931-1934). Espero que llegir-lo sigui tan apassionant com una relació transfronterera i em faci sortir finalment de l'armari amb el francès.**

* Em sembla que aquest mètode ha anat a menys, perquè tinc més d'un amic que té parella estranjera i no ha tingut cap interès a paralar la seva llengua materna.
** Qualssevol interpretació no literal és únicament fruit de la imaginació del lector.

Qüestions incidentals

Abans de venir a Bèlgica em van avisar que per aqui només hi ha cues (de trànsit), pederastes i cocacoles en mal estat. Per part meva esperava trobar-hi un país semi-idilic avorrit com cap altre.
Tots els mites, com acostuma a passar, han caigut. Res de cues. Res de pederastes, que de fet per edat ja no em toca! Res de coca-cola.
M'ha sorprès. No hi he trobat res del que m'esperava. Hi he trobat tot el que no m'esperava.
Em quedo amb la Bèlgica flamenca o holandesa.

___________________________________

Els silencis no sempre volen dir el que ens imaginem.

"Calia ara parlar d'aquest diputat mut. Com que Lucien feia poc que freqüentava la casa encara no havia aixecat el vel davall del qual s'amagava aquest caràcter inimaginable. El senyor de Bargeton, que enfonsat en la seva butaca, semblava veure-ho i enetendre-ho tot, i que convertia el seu silenci en una gran dignitat, li semblava prodigiosament imposant. En lloc de prende'l per una roca de granit, Lucien convertia aquell gentilhome en una esfinx temible a causa de la tendència que tenen tots els homes imaginatius a engrandir-ho tot o a donar ànima a totes les formes, i per això va creure que calia afalagar-lo."

Les il.lusions perdudes. Honoré de Balzac

___________________________________

Una hora de sol en 5 dies i semblo una gamba de palamós.

___________________________________

Última hora: ERROR DE PROXI

Extinció

Surto de la Masia que és escola de música. La pluja ha fet caure les noves flors. El vent les fa dansar entre els raigs de sol de la tarda.

Avui he pres consciència de la meva nova lleugersa. Ja no hauré d'apagar més focs. Ara el meu futur el puc decidir jo. Autoimposar-me obligacions i abandonar les cadenes que em volen lligar als arbres que no m'agraden.

Sento un pessigolleig al pit, és el vertigen de l'esdevenidor. Em sento tan lleugera que crec que podria volar.

M'espera el país que ha donat passaport a l'Amélie. Segur que allà hi trobaré alguna de les coses que busco... i sinó seguiré buscant.

"En els ulls de la gent si veu allò que veuran, no allò que han vist."

"Negli occhi della gente si vede quello che vedrano, non quello che hanno visto."

NOVECENTO. Monologo. Alessandro Barico
(Ed. Feltrinelli)

Mentir

Quan penso en les persones que basen la seva vida en mentides, m'aclapara imaginar l'estat d'ansietat en què han de viure si volen que les seves mentides siguin coherents i creïbles.
Jo mai hauria pogut ser un agent del Mossad, la CIA, el MI5 o la KGB. Suposo que la meva fisonomia ja no ajuda gaire a l'engany, però el meu cervell en qualsevol cas no hi està preparat. M'haurien descobert abans de començar.

L'única cosa de la que sóc capaç és abstenir-me de parlar d'aquelles coses que no vull compartir. Però fins i tot en aquests casos em sento que no dic la veritat, que el meu silenci és part d'una mentida.

"Des de fora no es veu si un es nega o reconèixer res o si tan sols actua amb discreció, té consideracions i evita qüestions delicades o escàndols. Però el qui se n'amaga, ho sap perfectament. I, en unes relacions, l'ocultació és tan consumptiva com les variants espectaculars de la traïció."

Quan vaig llegir aquest fragment de El lector, em vaig recordar a mi mateixa en infinitat de situacions en què m'he amagat en el silenci.
És cert que quan deixes de parlar de les persones que has perdut et sents com si les traïssis.

Sons i sorolls

Hi ha música latent a la vida. La sentim però no l'escoltem. La coneixem però no la recordem.

Només quan trobem el moment just descobrim la seva sublimitat.

Avui he tornat a somiar com a la infantesa. Feia molt temps que no somiava que em perseguien.
Tota la nit escapant d'exèrcits de japonesos vestits amb camises blaves, que segons semblava em volien fer mal. Intentant escapar acabava dins de casa (que en el somni estava rodejada de boscos frondosos de pendents pronunciats). Per més que tancava finestres i portes, cada vegada que anava a comprovar que tot estigués tancat ho trobava tot obert de bat a bat. Els japonesos, molt astuts, aconseguien capturar el Montag que juguetejava per fora i el clonaven en un gos violent que em perseguia per dins de casa.
Mira que ha durat el somni, però no han aconseguit enxampar-me. No sé si ha durant hores o segons, però tot s'ha esvaït quan m'he despertat molt aviat. Ja no he aclucat més l'ull.
He pensat en tu i m'he imaginat que m'havies enviat el somni perquè no deixi mai d'estar alerta, fins i tot quan penses que el pitjor ja ha passat t'esperen sorpreses que mai hauries pogut imaginar.

Fred

Camino pel carrer i penso en les persones que pateixen al meu voltant i no puc ajudar.
Condueixo més lent que mai i a través del retrovisor veig una posta de sol radiant.
No vull esdevenir una persona freda, però em sento alleujada quan he buidat els ulls de llàgrimes i aconsegueixo no pensar més en l'agonia de l'existència humana.

The visitor

El món de les estrenes cinematogràfiques és tot un misteri per mi. Acabo de veure que ara mateix es projecta a les sales catalanes una peli, que sota un altre títol, vaig veure el mes de desembre a Bologna.
En el seu moment en volia parlar, però com passa tantes vegades no ho vaig fer.
No és una obra mestra, però es deixa veure. El director és el mateix de The Station Agent, que em va agradar molt en el seu moment.
Per si l'aneu a veure, no us explicaré res de la trama. Només una cosa, fixeu-vos les cares que fa el pobre protagonista intentant apendre a tocar el piano. M'hi vaig sentir tant identificada que em sembla que em vaig posar vermella i tot veient-lo.

La llei del moviment

"Em vaig endinsar en el paisatge. Quina meravella, córrer! L'espai t'allibera de tot. Cap turment no resisteix l'espargiment d'un mateix en l'univers. ¿Seria tan gran, el món, si no hi hagués un bon motiu? Ja ho diu bé l'espressió: una fugida a temps és una victòria. Si et mors, vés-te'n. Si pateixes, mou-te. L'única llei és la del moviment."

Ni d'Eva ni d'Adam. Amélie Nothomb.

Jo, la mula

Avui dues persones diferents, en dos contextos diferents, m'han dit que sóc tossuda com una mula. Que quan se'm posa una cosa al cap és difícil fer-me canviar d'opinió.
Primer m'ha fet empipar. Però, he de reconèixer que tenen raó. Sóc tossuda com una mula, a vegades per bé, i a vegades per mal.

Escriure

He començat, i ja estic acabant, l'últim llibre editat en català de l'Amélie Nothomb.

Si fós escriptora m'agradaria ser ella. Em fascina com encadena les paraules de manera tant senzilla i tant sublim. M'atrau la seva intel·ligència i la seva erudició.

Els seu llibres són la defunció del barroquisme literari.

Ni d'Eva ni d'Adam m'ha fet sentir nostàlgia del país del sol naixent. De l'ascens al mont Fuji, que mai he fet. De les passejades nocturnes per Matsumoto abraçada pel silenci i la penombra reconfortant dels carrers. De les hores perdudes al Starbucks de Shibuya veient la multitud creuar el carrer sense tocar-se.

Marcel Cranc darrera del barret

Aquesta és la imatge que vaig tenir ahir durant tot el concert de Marcel Cranc a l'espai mallorca. Finalment vaig entendre que Monsieur Guilloten inventés el que va inventar.

Una imatge que podria ser ben bé d'un quadre de Magritte o Dalí. La matança del porc al fons, tres músic tocant música suau i trista, i un home amb barret que, tot i que a la foto no s'aprecii, sembla clarament afectat pel mal de San Vito (no podia parar de moure totes les extremitats!).

Quina veu més dolça i melancòlica que té Miquel Vicensastre. Un concert molt bonic, tot i l'home del barret i l'apatia del públic.

Despertar

"El viatge en tramvia havia estat com un malson. Si no en recordés tan clarament les conseqüències, estaria temptat de pensar que realment va ser un malson. Estar-me a la parada, sentir els ocells i veure sortir el sol va ser com despertar. Però despertar d'un malson no t'alleuja necessàriament. També pot fer que llavors t'adonis bé d'allò terrible que has somiat, potser fins i tot de quina terrible veritat has trobat en el somni. M'en vaig anar cap a casa amb les llàgrimes que em queien i fins a Eppelheim no vaig poder parar de plorar."

El lector. Bernhard Schlink

Adebacle

M'he sentit eludida quan han parlat de reicidents.

Ja em van dir alguna vegada que les penes de presó no aconsegueixen fer reduir els indexs de criminalitat.

Casualitat o les conseqüències del fanatisme

No sé distingir quan les coses passen per casualitat o són conseqüència directa d'una acció/omissió per part meva.
Aquesta setmana, per casualitat o no he tingut aquestes dues converses:

CONVERSA 1
Intervenen: Jo mateixa i un company de feina (que direm A) amb qui no tinc massa relació perquè no hem fet mai cap feina junts.
Dia i hora: Dilluns a mig matí

Baixo al pis de baix per demanar alguna cosa a algú, i sento que em diuen des de darrera:
A: Ei, amb tu volia parlar. No sé si ho saps, però dimarts de la setmana vinent fan un concert a Luz de Gas i com que sóc del CLUB tinc dues entrades gratuïtes. Com que jo no hi podré anar, he pensat que t'agradaria anar-hi. Te les regalo.
Intransigent: Ahhh... doncs moltes gràcies.

CONVERSA 2
Intervenen: Jo mateixa i la meva veïna (li direm B).
Dia i hora: Ahir a la nit, entre les 10 i les 11.

Sona el telèfon. Despenjo.
Intransigent: Digui?
B: Hola què tal, sóc la B.
I: Hola, que ha passat alguna cosa?
B: No (...)
Després d'una curta conversa de cortesia.
B: Mira és que et truco per un cosa. Dimarts que ve hi ha un concert i tinc entrades gratis que no les podré fer servir. He pensat que t'agradaria anar-hi.
I: Bé... si moltes gràcies.
B: Doncs surt un moment que ara te les dono.
I: D'acord, fins ara.
(La conversa es va allargar una mitja horesta pelant-nos de fred).

EL PITJOR DE CAS
Tant A com B em va donar entrades pel mateix concert. Potser algú ja s'imagina de què es tracta. Per part meva no tinc clar si tot plegat ha estat casualitat.