Quan erem petits imaginavem la vida com un camí fàcil i plaent. Envoltats de fragàncies de flors de primavera i persones sempre atentes a possibles caigudes.
Amb el temps al camí hi han aparegut corves, pujades pedregoses, precipicis (alguns atractius i altres terrorífics).
Planifiquem les coses, per immediatament després improvisar. Estimem i fem mal als que ens estimen. Som estimats i no sabem com correspondre aquest amor.
M'agradaria ser un cargol per poder amagar-me dins la carcassa, i no haver de continuar caminant aquells dies que el camí es fa massa difćil, però sinó continués caminant, quin sentit tindria viure?
Gildo
Fa 15 anys
7 comentaris:
cal seguir endavant i gaudir tot el possible del paisatge, malgrat els probles i inconvenients que, certament, són més grans del que imaginàvem quan érem petits o, simplement, nosaltres no som tan poderosos com ens pensàvem ser
Segurament no és que no siguem prou poderosos per afrontar els problemes de la vida, sinó que l'esforc arriba a ser esgotador!
El vertigen del trapezista pinta molt bé!
Sempre val la pena continuar caminant, perquè mai saps que ens depararà el proper revolt. Una bona sorpresa, segur.
He llegit d'una tirada les entrades sobre el Moretti i l'apunt sobre el Pedrals (i encara ric). Gràcies per la recomanació de la pel·lícula, perquè ja fa temps que li havia perdut la pista al director italià.
La veritat és que el sentit de l'humor sempre va bé per agafar revolts especialment tancats.
Que bé que hagis passat per aqui, el teu blog és com una altra versió de Vilaweb!
T'entenc tan bé quan t'imagines cargol... Jo m'imagino cranc ermità, caminant enere i amagant-me de tant en tant... fins que de sobte i sense cap raó "aparent" surto de la closca i corro, corro, corro... i acabo cansant-me un altre cop.
Ostres, jo em pensava que la gent ja no es casava... I a més reincident!
cansant-me no casant-me...
;)
Publica un comentari a l'entrada