Carrer Marsala

"Potser el món no sempre ha estat trist. Quan diem que hi ha una inèrcia en el parlar, volem dir que allò que s'aprèn de cadell és difícil que se'ns oblidi. La mateixa cosa passa en altres àmbits. Per exemple: les noies usen el telèfon i no en coneixen el funcionament precís.
I ara m'estiro els dits. Amb esment, em repasso el perfil del ossos. Qui pot privar-me d'aquests exercicis innocents? Potser més d'un podria estar-ne queixós. Però molts han dit que era impossible d'estar d'acord amb tots els veïns alhora. I, davant d'aquesta situació, no és lícit que triï el que més em convingui?
I bé: és evident que, si els arbres tremolen, jo tambe tremolo. Les aigües també tremolen, quan el sol les toca un moment, amb insistència. Les aigues no ofereixen massa oposició, perquè tenen prou força. El sol també té força. En realitat les punyalades només se les peguen els homes. Sí, els homes es peguen punyalades i caminen drets i han de fer grans esforços per tal de no entretopar-se. Jo mateix sé el que em costa no pegar una colzada. Les dones, en canvi, es pinten els llavis. I també caminen dretes. El color més escaient és el vermell, malgrat la moda. Fixeu-vos, doncs, que la màxima tensió s'esdevé quan es topen un home dret i una dona pintada."

Així comença Carrer Marsala de Miquel Bauçà (Ed Empúries, 2005).

"Vist tot això, potser que em comprés un tractat de geografia: sabria on sóc. També hauria de visitar un marbrista. Els marbristes son gent honrada. Sempre hi he tingut bons tractes, especialment amb un d'Almeda.
Pero ara fujo amb solideu, sense cap permís del bisbe. Fa temps que n'espero la pastoral. El mateix bisbe de Roma, manta vegada, ja ha fet gest de precipitar-se cap a la Plaça. Això justificaria la presència d'un guàrdia al seu costat.
Déu meu, sort que de jove vaig apendre a pelar-me-la!"

I així s'acaba.