Lectures d'estiu

Aquest any sembla que les meves lectures d'estiu estan una mica gafades.
Vaig començar amb el llibre El Maig del 68 explicat a Nicolas Sarkozy de André i Raphaël Glucksmann. No m'estava resultant una lectura massa apassionant, però tenia ganes d'enllestir-lo ràpid per començar-ne un altre a veure si tenia més sort. Però a mitja lectura, el bonifaci del Montag me'l va demanar, i veient com disfrutava amb la lectura li vaig haver de cedir.

Comproveu-ho vosaltres mateixos:

Abandonat el mític maig del 68 vaig decidir continuar amb vena francòfona amb un llibre amb un títol tant pretenciós com El Estado cultural (ensayo sobre la religión moderna) de Marc Fumaroli, editat per ACANTILADO (que abans de deixar anar la meva parrafada he de dir que editen autèntiques obres d'art, i no és cap sarcasme).

Primer de tot dir, des de la meva humil opinió, que aquest llibre ha confirmat el que ja sospitava: no té cap sentit dir en 400 pàgines una cosa que la podies dir en 200. Suposo que no passa res si ho fa una eminència com el tal Fumaroli, però a mi m'ha posat de mala llet.

Segon, aquest llibre no segueix cap nus argumental, dóna la impressió que és la recopilació d'un seguit d'articles i conferències, i resulta bastant repetitiu, tot i que l'autor ha rebut múltiples premis per la seva extensa obra (tingueu present que va néixer l'any 1932).

Tercer, m'ha posat a mil la visió que dóna de la intervenció de l'Estat francès en la cultura, sense tenir en compte de cap de les maneres el context històric de cada moment. Segons el Sr. Fumaroli s'ha de jutjar de la mateixa manera la política cultural dels anys 30 (quan la majoria de gent era analfabeta i no tenia cap possibilitat d'accedir a cap mena de cultura ni lleure) que la de finals del anys 50 o fins i tot principis dels 80. És cert que és interessant el debat que posa sobre la taula al preguntar-se què és més important, que hi hagi cultura d'alt nivell accessible a pocs o que estigui generalitzada i sigui cultura escombraria. Però sembla que l'autor va començar el llibre amb una idea clara: criticar la política cultural francesa al llarg del segle XX, i així ho va fer. Menys mal que França és un referent cultural a Europa (segur que no és perfecte, però ja els agradaria a molts ...)!

Estirada al sofà llegia aquest llibre i m'anava posat de mala llet. Sort que de fons sonaven The Skatalites. I aleshores m'he preguntat: Aquest home que s'omple tant la boca parlant de la cultura dels intel·lectuals, vols dir que deu haver escoltat mai Skatalites? Suposo que no, perquè ho veuria tot d'una altra manera, segurament.