jo i la contradicció

Viure en la contradicció. Somiar esperança i veure pesimisme. Imaginar bellesa i sentir la lletgor d'un món on els diners se'ns mengen.
La pluja ajuda a la melancolia. El cel gris i microscòpiques gotes d'aigua que repiquen contra els cossos immòbils.
Tornarà a sortir el sol? Deixarem un món (no m'atreveixo a dir millor) a les generacions futures?

*********

Deixo enrere les penes íntimes, personalíssimes.
M'aproximo dubtosa a la pena col·lectiva. Aquella que parla de pobresa, d'un món mesquí en què el futur cada vegada es veu més lluny i més fosc.

*********

I la contradicció continua, quan ric mentre faig un aperitiu a una cafeteria italiana (ai, la meva estimada Itàlia), quan somio viatges futuribles o realitats potencials.

Un rêve

Un somni de sol·litud on sempre hi ets present.
Quan et tinc lluny, et sommio,
en malsons del passat que creen arítmies i em fan vessar els ulls.
Quan et tinc aprop, alzheimer, dolç oblit.
Maleïda veritat que em va obrir els ulls
i ja no els podré tancar mai més.

El boomerang que no torna

Penso en si és possible tornar tot allò que et donen els altres, i m'adono que mai he estat capaç de tornar molts dels favors que m'han fet.
Però recapitulant, també recordo molts favors que he fet i no m'han retornat mai. Amics a qui he ajudat i quan jo he necessitats la seva ajuda ja havien desaparegut. Per sort meva, al seu lloc n'hi havia d'altres disposats a donar-me un cop de mà.
Tot rumiant un dimarts que sembla un diumenge, m'imagino un món on potser, al marge dels nostres actes, les balances s'equilibren soles. Potser, sense jo saber-ho, altres persones (conegudes o descongudes) han retornat a tots aquells a qui dec alguna cosa més que unes gràcies tot allò que han fet per mi. M'imagino una cadena imaginària on ningú estarà sol quan ho necessiti, encara que no tingui al costat aquella persona a qui tant havia ajudat, sinó qualsevol altre que passava per allà. Seria bonic, oi?
Si, seria bonic si fos veritat. Però no tinc clar si sempre hi ha algú per agafar el boomerang que ha llençat algú altre.

Je bois

A vegades beure desfà nusos. Tot es torna lleuger, fins que te n'adones que el teu còctel porta el nom de l'amiga del teu home.
En aquell moment l'estomac es tanca i una escalfor que crema et puja dels peus fins al cap.
I és en aquest instant quan voldries continuar bebent per oblidar, però tant sols pots recordar i cremar.

Agitació i Propaganda

Quina sort tenir amics que fan coses diferents.
Quina sort poder fer-los propaganda gratuita.


POSTKARTEN
La Fundació Postkarten pretén, amb un projecte com la sèrie de ficció Postkarten basada en el cas real de la desaparició de B., conscienciar a la societat que hi ha persones que no volen cenyir-se a les normes establertes i que prenen la decisió de desaparèixer física i/o mentalment.
Per tal de recrear la vida de B. en les setmanes següents a la seva desaparició i per tal d'intentar entendre els motius que van portar-lo a desaparèixer, la Fundació Postkarten ha tingut accés a documents de l'arxiu familiar de la família.
Fent públics alguns d'aquests documents la Fundació Postkarten no vol fer una recerca de B., actualment segueix desaparegut, només intenta, tot protegint el seu anonimat, aportar més dades sobre el passat de B. i el seu entorn.

Llegir

No podré mai agrair prou a la gent que ha dedicat hores de la seva vida a escriure llibres.

Autors prolífics. Autors morts. Escriptors sàdics. Poetes somiadors. Plomes mortíferes. Ànimes desconegudes. Dones solitàries. Homes faldillers.

Llegir és el que més m'ajuda a alienar-me de la realitat quan aquesta no em plau.

Llegir m'ha permès entendre millor la realitat.

Avui he pensat posar-me escriure, però les mans no responien al dolor del cor.

Humit

Com milers de cascabells juganers les gotes de suor s'escolen a batzegades per la pell. Algunes gotes, impetuoses, dringuen estàtiques augmentant la sensació de saturació de la pell.

Mentre el saxo sona greu una melodia lenta, el cos fa baixar la calor amb petits diamants de líquid interior.

si- do# si-do#

En un cercle tancat i humit, deixo deshidratar el meu cos lentament.

Parada sol·licitada

Si pogués, pararia el temps ara mateix.

Deixar de sentir la mà que m'empeny cap endavant.

Oblidar els plans de futur.

Només viure ara amb intensitat, sense que importi res més que el precís instant.

**********

Durant molt temps vaig somiar en un petit món perfecte, on semblava que no hi havia fils que sobressin, ni nusos per desfer.

Ara sé que tot era dins el meu cap.

I dins al meu cap ara mateix només hi ha teixits esfilagarsats i nussos que no es desfan.

Necessitats

Necessitat de fumar.

Sentir com el fum entra al cos per la gola i l'omple de no saps què.

Potser omplir-te de no se sap què és el que et tranquilitza. Les coses que coneixes a vegades fan més por que les ignotes.

Necessitat d'entendre.

Però mentre fumo no entenc res. Només jo, i el fum que s'escola pel meu interior.

Necessitat de creure?

Crec que ja vem dir que les creences a vegades ens enganyen.

Des-confiança

Creia que em coneixia.

Creia que sabia què m'esperava en un futur (més o menys immediat).

Creia que era feliç.

Creia que el feia feliç.

Desperto d'un llarg son i reconec les noves oportunitats.

Fa por saber que res és com creiem.

No vull desconfiar del futur (més o menys immediat).

Em deixaré portar, almenys el cos, fins a on em deixi la ment.

Vent del nord

Avui el vent bufa amb força.
He obert portes i finestres, amb l'esperança que la força de l'aire s'ho emporti tot.
El contacte de l'aire fresc a la meva pell és sanador.
Vull escapar endavant, seguint la força del vent del nord.

Perdent la perspectiva

No és fàcil mantenir la perspectiva d'una vida que a vegades es presenta massa llarga i altres increïblement fugaç.
Et despertes un matí i veus que el tren ha marxat sense tu. Angoxa, primer. Després, pena. I al final, molt al final, recobres la perspectiva, et mires de lluny.
Milers de trens passaran. Alguns ja coneguts i altres inimaginables. I t'aixecaràs cada matí per agafar-los amb la mateixa alegria d'abans. Així, fins que adormida ja no n'agafis mai més cap.

Un dia una noia de cabell vermell i una barbut es van conèixer. Dels ulls els sortien espurnes i no van poder evitar encendre un foc. Hi anaven posant coses velles i coses noves. Cada vegada era més gran i tot es va convertir en una meravellosa nit de Sant Joan.
Va durar molt de temps, que passava fugaçment.
Ara el noi de la barba llença cendres al foc per apargar-lo, i la noia dels cabells vermells el mira i no sap què pensar.

Dies de dormir poc i menjar menys.

Llàgrimes vessades pel racons.

Volia reternir-te, però t'he hagut de deixar marxar.

Ara, sento el buit al meu voltant.

A 110 km/h

M'allunyo de casa a 110 km/h. Davant meu un sol inmens i roig es mig amaga rere un núvol prim.
Ja t'anyoro, però he d'allunyar-me.
Només em consola l'escalfor del teu cos.

kafka i el seu fill

Sota un canyís, envoltada d'una calor persistent, llegeixo aqui records allà.

Allà és un altre temps i un altre lloc, però els personatges tenen les mateixes angoixes i preocupacions que els que ens passegem avui per aqui. O potser no són ben bé les mateixes.

"Descarregàvem capses de llet condensada i, mentre mirava un palet gronxant-se sobre la barana, em vaig dir que quan tornés a casa obriria una llibreria al Village. Seria una llibreria de segona mà, especialitzada en literatura del segle vint. Recordo que la idea em procurava una certa escalfor. Vaig treure les mans de les butxaques i les vaig estrènyer ben fort. Obrir una llibreria és una d'aquelles quimeres persistents, com viure de la terra o navegar al voltant del món."

Quan Kafka feia furor. Anatole Broyard.

Pensar en la idea de tenir una llibreria també em procura una certa esclafor. I viure de la terra.

Sembla que esperi que em donin una bona patada per començar a procurar-me escalfor.

_______________

Potser el moll de la qüestió de la relació pares-fills és la por del pares de deixar de ser ells mateixos.

"Pobra dona, va dir Saul tornant al tema de la mare, és molt dur per a ella. És una persona intel·ligent, però tots els impulsos que té són maternals i esterotipats. Intueix que es tracta d'una posició falsa, però no ho pot evitar."

Quan Kafka feia furor.

la carretera de La Roca

L'habitació era fosca. Només una petita escletxa de llum entrava per la finestra. L'havien fet un pèl torta, la finestra, i no era possible aconseguir que cap persiana impedís completament l'entrada de la llum.

Aquell minúscul raig de llum havia penetrat la pell de la meva parpella, i els meus ulls ja eren desperts, malgrat no veure-hi encara. Al mateix temps que els obria vaig apartar els llençols que cobrien el meu cos nu, i en un mateix gest, es podria dir que brusc, em vaig asseure al llit. Els peus a terra buscaven instintivament les sabatilles que la nit anterior havia deixat aparellades al costat del llit, mentre que la meva mà esquerra buscava les ulleres abandonades sobre la tauleta de nit.

Encara no havia pres conciència del meu cos, però sentia un rum-rum dins meu. Com un batec sord, buit. I no tan sols això, sentia uns presència molt aprop meu. Sense fer soroll vaig caminar cap a la cuina. Cada poques passes em girava per veure si hi havia algú darrera meu, però res. Només silenci.

A la cuina, com cada matí, em preparava un suc de taronja. però a diferència d'altre matins aferrava el ganivet amb més força, com si volgués estar preparada per... encara no sabia el què.

Primer mitja taronja deixava anar el seu suc, després l'altra meitat. Quan tallava la segona taronja en dues meitat, la vaig veure. Era ella que em seguia des que el petit raig de llum havia desperatat dels meus ulls. La vaig mirar a la cara, i vaig sentir que aquell moment no l'oblidaria fàcilment. Em mirava amb aquella cara melancòlica, però bonica. Era atractiva i odiosa a la vegada.

Amb el ganivet agafat amb força vaig empènyer la mà cap a ella, i quan me'n vaig adonar el gavinet s'enfonsava en la seva carn. Un pessigolleig fred i calent em va recorrer el braç, i va pujar lentament pel coll fins arribar-me a les orelles. No m'ho podia creure. Acabava de matar la meva nostàlgia.

A aquells fets el van succeir uns dies de repòs. Alliberada, el meu cor tornava a bategar acompassat.

Avui sé que ella no va morir. Mentre conduïa camí de casa l'he vista fent autostop a la carretera de La Roca.

tristeza não tem fim, felicidade sim

Aquests últims dies (i ja no tant últims), a més de cosir, he fet altres coses.

Llegir alguns llibres.

Un d'especialment bo.

Fer algun viatge.

Algun amb més bon temps que altres.

Pagar algunes factures.

Una d'especialment cara.

Fer fotografies.

Les més boniques en blanc i negre.

Cantar.

Desafinant cada dia més.

Fer un examen.

O nível de português foi ótimo.

Dormir.

Menys del que m'agradaria.

Beure.

Més del que em convindria.

Imaginar.

Canvis.

____________________

LECTURES

Vicenç Villatoro mai m'ha caigut bé. No es pot dir que sigui per cap motiu raonat o raonable, sinó tant sols que la seva imatge, degudament combinada amb veu i pensament, em creava una antipatia irracional i insuportable en igual mesura.

Ja ho he dit, aquesta aversió no té cap fonament. Simplement és així.

Com a lectora tampoc tenia cap referent especial. Fins fa uns dies només havia llegit un llibre seu, Les illes grogues, no especialment brillant.

Ara bé, una de les meves últimes lectures m'ha fet canviar de cop i volta la seva imatge. Memòria del traïdor és un llibre brillant. Breu. Interessant. I fins i tot m'atreveixo a dir: Important.

No us en diré res més. Farieu bé de llegir-lo.

I jo faré bé de continuar llegint llibres d'autors que em resulten irracionalment antipàtics. I diré més, fins i tot del que em resulten antipàtics a seques.

Retalls

He canviat el blog per una màquina de cosir.

Les hores se m'escolen entre fils i retalls.

He deixat de pensar en el passat i imagino futurs incerts.

________________

Divendres al vespre estava en un bar, i a la taula del meu costat una parella (sembla que no feia massa que es coneixien) intentaven mantenir viva una conversa que no semblava interessar gaire a la noia (el que intentava mantenir-la viva, la conversa, era un noi). Ells, imersos en aquella espècie de neguit que provoquen les cites, ni tan sols em veien. I jo, que els mirava mentre escoltava amb atenció les narracions del mascle en zel, vaig pensar que ja no podria soportar hores interminables de cites que no porten enlloc (en el millor dels casos a un premi de consolació).

_________________

"Com hauria pogut descriure tot allò? Tal i com havia dit anys enrere un metge d'edat respectable, el qui no ha viscut res explica de tot, però el qui ha viscut molt arriba un moment que no té res més a dir."

Fama. Daniel Kehlmann

tornar a somiar, coses bones
tornar a imaginar, coses boniques
tornar a caure, i tornar a aixecar-se