diumenge, 28 de setembre del 2008

La Noia d'Ipanema


Les 10 de la nit a Ginza (Tokio). La gentada que corria pel centre de la ciutat dues hores enrera ha desaparegut. Alguns turistes caminen tranquilament sota la lleu pluja que cau del cel. D'una cantonada sona un saxo. Toca la Noia d'Ipanema. El temps es relativitza per un instant, fins que la musica despareix darrera les passes.

dijous, 25 de setembre del 2008

Com a casa


Perquè a vegades estant tant lluny de casa t'hi sents com si hi fossis? Què fa que alguns llocs ens resultin tant familiars sens ser-ho? A vegades són les olors, les mirades del vianants, el riure del que tens al costat... No ho sé. Però ara mateix em podria quedar aqui per sempre.

divendres, 19 de setembre del 2008

Viatges interiors











dijous, 18 de setembre del 2008

Dedicatòria

"A aquells que van ser tocats pel mal de la tristesa, que viuen del somni i la nostàlgia, i només per aquests, és aquest llibre. El demés -la gran majoria- millor que s'estalviïn fullejar les pàgines que segueixen a continuació.
Germans de pensament, coneguts i desconeguts, germans que parleu la mateixa llengua portuguesa que jo, potser trobareu en aquestes divagacions d'un vell, escrites en el país japonès, tan distant del vostre -del nostre-, algun petit passatge dispers que sigui una crida als records del vostre propi passat, la nostàlgia de les coses passades, perdudes per sempre... I llavors la simpatia que em mereixeu trobarà per part vostra una justa i complaent reciprocitat, que em donarà consol."
Wenceslau de Moraes
Tokushima, gener de 1920
Dedicatòria del llibre: Ó-Yoné y Ko-Haru (Ed. del Viento).

dilluns, 15 de setembre del 2008

Pedres


Últims preparatius per enlairar-nos cap a un destí conegut i desconegut al mateix temps.

Aterrarem amb l'embranzida del tifó i deixarem de ser qui sóm per transformar-nos en uns tafaners incansables, que als ulls de tothom no deixaran de ser uns turistes més.

Buscarem pedres noves per la nostra col.lecció.

Quan tingui la maleta feta ja podré descansar tranquila. Ara les pessigolles no em deixen fer-ho.

dissabte, 13 de setembre del 2008

Esferes i paisatges

Ahir, últim dia de feina abans de començar vacances (d'acord, ja vaig tenir la meva setmana corsa, però ara vénen les vacances de veritat, aquelles que duren més d'una setmana).
L'últim dia, contra tot pronòstic, va ser brutalment irritant, se'm va creuar davant una dona que no sap com fer-me la vida impossible. T
al i com la va definir un que la coneix bé és una "puta esfèrica" perquè no es salva per enlloc.
He necessitat 24 hores per sentir-me realment relaxada i feliç. La companyia ha ajudat molt, però el paisatge també.

dijous, 11 de setembre del 2008

Sublim

Avui a la nit a Sant Boi concert de Roger Mas presentant Les Cançons Tel·lúriques amb 11 músics.
Només puc dir una cosa. Ha estat sublim.
Tant que, tot i la pluja, semblava que estavem tots enganxats a les cadires, ningú volia que s'acabés.
El dilubi final ha estat molt apoteòsic.

Demà i demà passat toquen a Solsona, qui pugui anar-hi li recomano. Crec que ha estat el millor concert de l'any (i no m'oblido del Tom Waits!).

JG Ballard

Ahir, abans d'un sopar amb una amiga, que havia d'acabar (com tantes altres vegades) prenent el pèl a homes que amb l'arribada de la nit surten a caçar (ei, això si, amb el seu consentiment!), vaig passar pel CCCB a veure si hi feien alguna cosa que m'ocupés les dues hores que tenia lliures fins a les 10 de la nit.
Era una nit especial. TV3 celebrava anys i els museus obrien les portes a la nit. No tenia ni idea de què anava l'exposició anunciada al carrer. Vaig entrar i em vaig assentar a veure un curtmetratges "ballardians" segons deien els del CCCB. Fins ahir a les vuit de la nit JG Ballard no existia per mi, per tant el concepte balardià era inimaginable.
A mig curt ens van avisar que començava a l'auditori la projecció de Low-Flying Aircraft, adaptació cinematogràfica d'un relat de Ballard. I com que no tenia res millor a fer, me n'hi vaig anar sense esperar-ne res en concret. Low-Flying Aircraft (Aparell de vol rasant) ha de ser necessàriament un relat brutal, a jutjar per la pel.lícula. És d'aquestes històries futuristes-catastrofistes (s'han de tenir en compte les paraules del propi Ballard: "Crec en la inexistència del passat, en la mort del futur i les infinites possibilitats del present"), en què el món tal com el coneixem està destinat a desaparèixer i els pocs supervivents vaguen pel món que saben que ha de finir.
Ja us dic que no és una peli fàcil de veure, com sembla ser que tampoc és fàcil de llegir Ballard, tal i com va fer notar un dels espectadors. Però és d'aquelles històries que aconsegueix fer-te submergir en una altra realitat, que en definitiva amaga moltes pinzellades de la realitat pròpia.
Em va recordar molt una peli del Wim Wenders, L'estat de les coses, i vaig pensar que potser aquesta també era una adaptació d'alguna obra de Ballard. Però no, ho he mirat hi tant sols es tracta d'una autèntica obra de Wenders.
L'exposició del CCCB encara no l'he vist, ni tampoc he llegit cap llibre de Ballard, però em sembla que ja en sóc fan!
Ja he localitzat un llibre seu a la biblioteca local (es tracta de El mundo sumergido) que penso llegir tant aviat com pugui. I si canvio d'opinió us ho faré saber.

dimarts, 9 de setembre del 2008

Recomano una pel.lícula: Deux Jours a Tuer, que a l'espanyol l'han traduït per Dejad de quererme. Per primera vegada m'ha semblat bé el canvi de títol, perquè realment encara et fa estar més perdut a l'hora de veure la peli, i per tant t'acaba sorprenent més.

Per què la recomano? Doncs perquè em va agradar, però va ser una sensació in crescendo, a mida que s'anava acabant m'agradava
més.

És d'aquestes pelis que comences veient-la pensant que ja ho saps tot i que el protagonista és un cabrón llafiscós i acabes adonant-te que l'entens perfectament, i que hauries estat capa
ç de fer el mateix que ell (en part per la teva incapacitat de parlar de coses doloroses amb les persones que més estimes).

L'amor (ja no només de parella, sinó l'amor envers algú, un amic, un germà... qui sigui) té aquest punt de vital, et dóna la felicitat extrema i el màxim patiment.

A hores d'ara suposo que ja no enteneu res de res del que estic dient. I imagino que és normal. Aneu a veure-la!



Che farò lontan da te pena dell’anima/ Senza vederti, senza averti, né guardarte/ Anche lontano non vorrò dimenticarti/ Anche se è ormai impossibil il nostro amor/ Come levare via il profumo al fiore?/ Come togliere al vento l’armonia?/ Come negare che ti amo vita mia../ Come togliermi in petto questa passion/ E a vedere che crudel destino ora me viene/ Ma che l’ombra ora ci prenda più mi adolora/ Il mio cuore mi dice/ Che non può/ Seguirti ancora/ E nemmeno questa angustia soportar/ Come levare alle stelle via il bagliore/ Come impedir che corra il fiume al mare/ Come negar che soffre il petto mio/ Come levar dall’anima questa passion/ Come levare via il profumo al fiore/ Come togliere al vento l’armonia/ Fuori dalle braccia tue../ Sulle ginocchia mie/ Così levarmi in petto questa passion/ Fuori dalle braccia tue../ Sulle ginocchia mie/ Così levarmi in petto questa passion

Què faré lluny de tu pena de l’ànima/ Sense veure’t, sense tenir-te, ni mirar-te/ Tot i estar lluny no voldré oblidar-te/ Tot i que el nostre amor sigui impossible/ Com manllevar el perfum a la flor?/ Com treure l’harmonia al vent?/ Com negar que t’estimo vida meva/ Com treure’m del pit aquesta passió/ I veure quin destí cruel m’espera/ Però que l’ombra ens atrapi ara em fa mal/ El meu cor em diu/ Que no pot/ Continuar/ I menys suportar aquesta angoixa/ Com treure el resplandor a les estrelles/ Com impedir que el corri el riu al mar/ Com negar que el meu pit pateix/ Com eliminar de l’ànima aquesta passió/ Com manllevar el perfum de la flor/ Com treure l’harmonia al vent/ Lluny dels teus braços/ Sobre els meus genolls/ Treure’m així aquesta passió del pit/ Lluny dels teus braços/ Sobre els meus genolls/ Treure’m així aquesta passió del pit

dissabte, 6 de setembre del 2008

Metafísica del temps

De petita (i no tant) trobava odiós que als dinars familiars, ja en hora baixa, els adults decidissin acabar de passar la vetllada al sofar rellegint revistes i diaris vells (alguns podien arribar a tenir anys i tot!). No ho entenia, i em feia una representació del que és ser adult d'allò més tediosa.

Ah, amiga meva! Els anys han passat i avui, a desgrat meu, m'he descobert, després d'una sarsuela i un tortell de nata, assentada a un sofà amb la primera revista que tenia a mà. L'he obert i he començat a llegir amb interès. I a hores d'ara ja us deveu imaginar com continua la història... era una revista de MAIG DE 2006!!! I el pitjor de tot és que m'interessava el que llegia: crítiques de pel·lícules vistes (no recordava que fes tant de temps...). M'he trasportat al cine Verdi el dia que vaig anar a veure "Honor de Cavalleria", immersa en els llargs silencis, transportada als prats asoleiats, envolatada de gent menjant crispetes com si el silenci no importés (d'altres directament abandonaven la sala indignats).

Avui sé que el temps està passant sobre meu irremeiablement. Quina putada!

Sort que a l'última pàgina de la revista hi havia un còmic que m'ha fet riure, i aquest és el millor antídot. Aqui us el deixo, perquè segur que també us farà somriure (de fet potser ja el vau llegir fa més de dos anys, però bé...).














Revista BENZINA, maig 2006.El dibuixos són de Seguí.
Si cliqueu sobre la foto s'amplia.

divendres, 5 de setembre del 2008

Ukiyo-e


Aquest mes d'agost vaig anar a veure a la Pedrera l'exposició: Ukiyo-e. Imatges d'un món efímer.

Els Ukiyo-e són gravats que pretenien imortalitzar una imatge cotidiana, ressaltant-ne la idea de moment efímer i irrepetible. La idea d'aquest art era (i de fet continua sent) deixar-se portar per la bellesa de les coses efímeres, com la vida mateixa, allunyant l'espectador de la lletgor que comporta el pas del temps en les coses: les flors es penseixen, les fruites es fan malvé, i les persones envelleixen.

Es tracta d'un tipus d'art lúdic per l'espectador, sense implicacions morals o socials. L'art per l'art. I s'ha de dir que en això els orientals en són uns mestres.

A l'exposició hi havia un video explicant el sistema de realització del gravat, i la veritat és que és una feina terriblement minuciosa i artesanal. Arriba a esgarrifar la quantitat d'hores que comporta la realització d'un gravat que, al cap i a la fi, té com a objectiu plasmar la imatge d'un moment efímer, d'un instant màgic que passa davant dels nostres ulls per desaparaixer immediatament. Quina contradicció més gran, quina angoixa!


ELS RECORDS
Una vegada, una dama va recitar aquest poema mentre mirava els objectes que un home molt poc fidel li havia deixat com a record:
Perquè l'evoquen,
ara son dolosoros:
almenys a estones,
si aquests records no hi fossin
podria no pensar-hi.
Contes d'Ise. Editorial PAMSA-Clàssics d'Orient.

Avui he recordat tot això, llegint el llibre que em va recomanar l'amic Poeta: La casa de les belles adormides de Yasunari Kawabata (Ed. El cercle de Viena), perquè aquest llibre parla d'això, la recerca de l'ukiyo-e com a antídot al pas del temps.

dijous, 4 de setembre del 2008

Avui

Avui he rebut una postal. Però no una postal qualsevol, sinó aquesta flamant postal :

La meva amiga Violoncelista ha estat prou agoserada com per anar-se'n a Creta de Vacances, i com ella mateixa m'ha confessat a la missiva: "ja veieu quin és la plan grec.. desfaene al bar i zero stress!"

M'encanta que encara hi hagi persones que perdin uns minuts de les vacances per envair una postal (i reconec que jo no ho faig mai), perquè la il.lusió que fa quan la reps és brutal.

I si a més la postal és així de Dadá (perquè això és una autèntica ready made al pur estil Duchamp!), doncs em sento com si m'haguessin regalat una autèntica d'obra d'art.

Moltes gràcies als que escriviu i perdoneu als que no ho fem mai!!!!

dimarts, 2 de setembre del 2008

Oníric Can


Avui he somiat que el Montag es menjava les tecles del meu acordió, que tot i que és quasi de joguina és el meu acordió.
Jo em submergia en un estat de tristesa molt gran, intentant arreglar-ho sense sortir-me'n.
Quan finalment em decidia a anar a comprar-ne un de nou, tenia la sensació que no estava bé gastar-me tants diners en un instrument musical que tant sols sé tocar malament.

En aquest moment m'ha desperatat un sorollet (tiki-ti). Era el Montag que com cada dia, cap a dos quarts de set, picava a la porta per poder entrar a dormir a l'habitació. L'he obert. He comprovat que l'acordió estava en perfectes condicions, i resignada m'he disposat a dutxar-me per anara cap a la feina (i arribar-hi uns minuts tard com ja ve sent un costum).