dilluns, 23 d’agost del 2010

Petits moments estelars II


Caminant sota el sol de Washington el rajos solars han traspassat els meus cabells rojos i m'han entrat dins el cap.

Ens posem al llit i em fa somriure que hi hagi tres coixins.

No puc dormir i dins al llit, en la foscor de l'habitació, miro el sostre i escolto els sorolls del carrer. El temps passa lent, i el meu cos cada vegada bull més.

De sobte sento uns cops al capçal del llit. Pum pum, silenci, pum pum. El cap em crema i penso si és possible que sigui un terratrèmol. Ho descarto quan sento uns gemecs femenins seguits d'uns de masculins.

El cos em crema. Un coixí separa el teu cos del meu. M'adono que tinc febre, i finalment m'adormo mentre la meva pell transpira entre els llençols.

dimecres, 18 d’agost del 2010

Petits moments estelars d'un viatge al nord-est dels Estats Units (d'Amèrica)


Són les set de la tarda. El sol comença a tenyir-ho tot de tons rogencs. De moment, només una mica. Conduim per la carretera 50 est, direcció Atenes*. El paisatge és bonic. Camps i camps llaurats de blat de moro. Petites cases de fusta. El cel blau. I el sol que va baixant.

És més tard del que teniem previst, però les hores ens passen lleugeres i no tenim pressa.

Camí del motel que hem reservat la nit anterior per internet, ens sorpren la nit. Mirem al nostre voltant mentre el vehicle es mou a 45 milles a l'hora. No hi ha res. Poques cases. La majoria amb els llums apagats. Carreteres buides de cotxes i de gent. Grills que criden emparats per la foscor.

De cop les llums d'un local ens conviden a parar. Ho fem i ja abans de baixar del cotxe, mentre trec la clau del contacte, veig uns grup de joves amb aspecte de granjers que amb saluden efusivament. Jo, els torno la salutació tímidament, i començo a dubtar de si ha estat bona idea parar a recere d'aquelles llums de neó.

La porta del local s'obre sense necessitat de tocar-la. Un jove descamisat i completament begut es queda dret a l'entrada observant-nos, amb cara de no acabar d'entendre què estem fent allà. Finalment, amb moviments poc linials surt del local, deixan-nos via lliure al local. Entrem amb pas lent, mentre observem els cartells de l'entrada que advereteixen als clients que no es pot entrar sense samarreta ni calçat. Ah, també s'informa que dins el local estan prohibides les armes.

Per un moment creiem que hem viatjat en el temps i estem en un Saló de Western. Però no.

La música que hi sona dins és especialment bona. Taules buides. Llums tènues de colors. Una jukebox antiga. Dues taules de billar. Alguns homes bebent i jugant envoltats d'un estrany silenci.


* Els noms de les ciutats americanes es mereix tot una tesi doctoral, així com la seva repetició fins a l'infinit. Un dia buscavem un barri alemany a Columbus, quan ens van informar que no era pas allà, Columbus a l'Estat d'Indiana, sinó al Columbus de l'Estat d'Ohio, a unes 100 milles (o més) de distància.
Tenen noms tan curiosos que fins i tot hi vaig buscar el meu, i vaig esbrinar que a l'Estat d'Arizona hi ha una ciutat que porta el meu nom.

dissabte, 14 d’agost del 2010

habitacions de motel


Fa massa temps que no dormo al meu llit. Lluny de tot i de tothom em sento lluny de qui vaig ser un any enrere. Em fa por tornar i oblidar tot el que he sigut l'últim any.
______________________

Habitacions desencantades i impersonals ens esperem a la nit, com coves inexplorades, per donar recer als nostres abraços. L'olor de la nostra pell és l'únic record que ens acompanya.
______________________

Sento el soroll de la ciutat, lluny d'aquí, mentre tu dorms al llit, lluny de mi. La tele sense volum il.lumina l'habitació i m'hipnotitza.

dimecres, 4 d’agost del 2010

Chicago

Una falsa fortalesa. Una oficina d'informació turística. I un home assegut a una taula.
La falsa fortalesa és lletja, però sembla ser que va ser rehabilitada per un gran arquitecte i per tant no es pot dir que ho és.
La informació turística és excessiva, com tot en aquest país, però no ens queixem pas, ens comencen a agradar els excessos.
L'home de la terrassa és gran, molt gran (vuitanta anys, potser?). Assegut a la taula té el bastó repenjat a la cadira del costat. Sobre la taula una amanida i dos gots (de mida XL) plens de coca-cola (o pepsi, qui ho sap). Amb una canyeta es dedica a traspassar el líquid marronós d'un got a l'altre. Primer del de la dreta al de l'esquerra i viceversa. Després de més de vint trasvassaments, se'ls mira adoptant una posició de distància i, satisfet, els tapa (aqui els gots de plàtics sempre van acompanyats de la tapa correponent). Treu el diari de no sé on i hi llegeix els resultats de la borsa amb cara d'entendre-hi prou.
Jo, a només uns metres d'ell, no puc evitar somriure, mentre el meu cos transpira a una velocitat més alta del normal.