diumenge, 27 d’abril del 2008

A vegades...

A vegades només t'has d'allunyar una mica per veure que tens el paradís al costat de casa.
A vegades només t'has d'aturar un moment per sentir que tens al costat algú que t'estima.
Allunyar-te i aturar-te per sentir un instant de felicitat, que et deixa un regut de mel a la boca, per tornar a començar.


"L'ideal, doncs, esdevé una eina d'alliberament de la vida humana, noves possibilitats de vida. A través de l'ideal redescobrim la realitat i ens redescobrim a nosaltres mateixos."

Aquesta cita l'he extret del llibre Francesc Pujols i Morgadas, el filòsof heterodox de Joan Cuscó i Clarasó (editat per PAMSA aquest mateix any i que va ser el llibre que em van regalar aquest St. Jordi). La cita és del mateix Pujols.

dimecres, 23 d’abril del 2008

Raro?





Sant Jordi


TEORIA

El big bang
no va ser més que encendre una espelma.

L'univers durarà fins que jo
la bufi.

Marti Noy
Autoestop (Viena Edicions)



dilluns, 21 d’abril del 2008

Mazoni (Part II)




Se sol dir que a la tercera va la vençuda.

Doncs, bé, després del meu tercer concert de Mazoni (una, dues i tres), he decidit formalitzar la meva adhesió al Club de Fan del guitarrista de Mazoni (que surt a la foto d'aqui al costat).

Després d'una ràpida indagació per internet ara ja sé que es diu Jordi Rudé. I gracies a aquest formidable món de la xarxa he esbrinat coses que no sabia (les que sabia són bàsicament que és un músic excepcional i un catxondo mental a l'escenari), com que escriu les lletres i la música del grup Pullover, amb lletres tant maques com aquesta:

Dens
Encara tinc el llit per fer,
aquell paquet per recollir.
Em falta temps per fer-ho,
potser és que em costa massa.
Tinc un cafè pendent amb tu
i tres perdudes d’un amic.
Falta organització
o ja no sé què em passa.
Tubs de mercuri,
em diuen que avui vint-i-cinc
em posaré el vestit groc,
em calçaré amb abarques.
Tinc setze hores
abas de tornar a agafar el son.
No seran suficients
per fer tot el que em manca.
Tu només salta i crida fort,
canta les notes a l’aire.
Fes el que t’agrada!
Que si et mous tu gira tot,
mostra que no et falten ganes.
Pensa, segur, si tu vols pots.
Ningú podrà aturar-te!
Què tal si et truco per quedar per allà a les set.
Si tot va bé a l’oficina, potser podré sortir a temps.
No ho sé...
Faré el cafè pendent amb tu,
aquell amic el trucaré.
Recolliré el correu
abans de tornar a casa.
Potser avui no em podré fer el llit,
doncs dormiré al mateix forat.
Però tingues ben segur: no penso saturar-me.

Quan vaig anar al concert de Sabadell dijous passat vaig fer un video de l'ídol, tocant l'intrument que per mi encara no té nom, però que en realitat és la flauta-piano.

Com diu la llei de la probabilitat negativa, si una cosa pot sortir malament, sortirà pitjor, i per tant, a mig video em vaig quedar sense memòria, així que només en puc penjar la part que va quedar gravada a la càmera (la resta la tinc gravada dins el meu cap...).

Espero que després de veure'l us envaixi la sensació d'entusiasme místic a què em transporta a mi.

Ja us podeu fer soci del Club de Fans de Jordi Rudé (que és gratis i no fa mal).

dissabte, 19 d’abril del 2008

Esclatasangs

boomp3.com

divendres, 18 d’abril del 2008

Mazoni (Part I)

Aquest matí m'he despertat amb aquesta cançó gravada el cervell. I m'ha seguit tot el dia de manera intermitent, amb més o menys intensitat.
Tot va començar ahir, un dia que es podria qualificar de gloriós:
Sortint de la feina em va enxampar la calamarsada (m'encanta això que una "pedregada" de tota la vida em faci venir al cap una pluja de calamars, és tant poètic!), i xopa com estava em vaig dirigir a la UAB per escoltar un home, que se suposava que era un "expert", que no va parar de dir barbaritat durant dues hores. Jo que encara no estava recuperada (ni eixuta) del xàfec, vaig sopar alguna cosa i com si no hagués passat res em vaig dirigir cap el Teatre Estruch de Sabadell per presenciar un doble concert que a primera vista no semblava que hagués de tenir més transcendència. Tocaven Sanjosex i Mazoni.
Sobre Sanjosex, res a dir, va estar molt bé, amb aquestes lletres que no acostumen a tenir els cantautors: recordant la dificultat que tenim la majoria de persones que treballem en oficines per desconectar de la monotonia repetitiva del treball estàtic i conectar amb la vida real, que és aquella que hauria de desenvolupar-se i realitzar-nos de veritat.



El segon torn era per Mazoni, i aqui va començar tot. Va ser un concert molt canyero, la cirereta perfecta per acaba un dia que no haria sabut com qualificar. D'entre les cançons que van tocar, com era d'esperar van tocar escaltasangs. El guitarra, del qual he decidit esbrinar-ne el nom, perquè és un geni de la música i l'espectacle, va estar magistral, i la cançó final de Bob Dylan (si no m'equivoco) que van cantar amb Carles Sanjosé va ser com l'extasi d'un concert rodó.
Sortint del teatre les orelles ens brunzien, del volum i sonoritat al qual havien estat sotmeses, i l'esgotament de la jornada laboral ja s'havia esvait.
Un cop a casa va aparaiexer aquell cuc-termita que apareix quan t'adones que tant sols et queden menys de 5 hores perquè soni el despertador per anar a treballar, i el nerviosisme conseqüència d'aquesta meditació tant intrascendental em va acabar de treure la son. Per això vaig decidir llegir, a poder ser una lectura força espessa, per tal d'assolir un son profun fins que a un quart de set sonés l'odiós despertador. La lectura escollida esperava que em faria adormir com un somnifer d'hospital: El llibre del Job de Francesc Pujols. Però el fat és capritxós i encara vaig tardar a endinsar-me en el mar de boira del meu subconcient.
De cop, no puc dir quan ni com, però em vaig adormir, però no m'esperava una nit de descans i regenareció. Tant bon punt el meu ulls s'havien tancat em vaig trobar (en ple somni d'aquells d'allò més realista) al menjador de casa, ple de gent deconeguda, amb els Mazoni tocant a tot drap Esclatasangs!! Hores de concert inacabable, fins que els subconcient del subconcient els ha suplicat que almenys em deixessin dormir una hora abans d'anar a treballar (Déu meu quina por que em fa el subconcient del meu subconcient!). I aqui ve el moment més catxondo del meu somni: els Mazoni accedient a deixar de tocar amb la condició de quedar-se a dormir a casa. Acceptada la proposta jo que obro la porta de l'habitació i s'ha convertit tota ella en un gran llit on ens estirem tots vestits a dormir (i encara que pugui sembla impossible sense cap signe d'erotisme ni pornografia, tot i el que puguin pensar els més malpensats). Però la música continuava sonant i jo només podia comptar el minuts que faltaven perquè sonés el depertador. Els suplicava: siusplau deixeu de tocar. I ells em contestaven: però si ja no estem tocant; i esclafien a riure.
Llavors a sonat el despertador. M'he aixecat per començar la meva odissea rutinària de cada dia, però amb una banda sonora diferent.
Mazoni: heu entrar realment dins el meu cap!

dijous, 17 d’abril del 2008

I LA PLUJA ES VA ASSECAR...

Era mitja tarda i queia un plugim suau,
el cel tapat, escuts de cendra i mort.
Presoners d'un món de possibilitats,
de nens podrits per tots els estats.

Els herois antics eren devorats
per voltors amb la mirada trencada.
Els nens es mutilaven els uns als altres
i les postres es fonien amb la nevera oberta.

I la pluja es va assecar, i els núvols es van obrir,
i en un instant, explosiu, el món es va enfonsar
més enllà de l'horitzó.

I ara pertot arreu on vaig veig la llum fondre's en blaus,
verds, turqueses, òxids i vermells.
L'univers antic s'ha plegat sobre el seu eix
i el perímetre esdevé el centre de tot.

Els àngels de la mort han donat vida al meu jardí
i ara em sento com un nen abandonat.
Lliurat a la llum i a l'espai i als astres siderals,
han obert la taquilla del cinema en runes.

I la pluja es va assecar, i els núvols es van obrir,
i en un instant, explosiu, el món es va enfonsar
més enllà de l'horitzó.

Tan sols un horitzó per viure.


Per continuar una mica amb la melomania Roger Mas...

diumenge, 13 d’abril del 2008

Roger Mas extratel·lúric



Ja tenim nou disc de Roger Mas!
No sé com s'ho fa aquest home per canviar sempre i continuar sent tant bo o encara més.
Les Cançons Tel·lúriques em recorda molt el seu primer disc, però aquesta vegada en lloc de ser un crit a la vida terrenal em sembla que és més un cant a allò extra-terrenal.
Aquest és un disc d'aquells per escoltar de cap a peus, tot seguit, i si pot ser sense fer res en concret, simplemenet gaudir de la música i la veu del Roger que aconsegueix omplir-ho tot.
En algun concert ja havia sentit algunes de les cançons en què musica poemes de Verdaguer i m'havien semblat boníssimes, però després d'escoltar tot el disc sencer ... Les Cançons Tel·lúriques és com un camí ascendent, comença bé i acaba apocalípticament.
El Goigs de la Mare de Déu de Solsona són bons, però és que els contragoigs i recontragoigs són sublims. I en aquest estat de les coses arribes al paradís (Locus Amoenus) de Roger Mas i amb la cançó Sota l'Om t'adones que ja no estas escoltant el seu últim CD, sinó que estas en mig d'un prat llaurat una tarda d'estiu, arrecerat de la calor sota un om, al costat d'un riu petit i t'has adormit. O t'has despertat?

divendres, 11 d’abril del 2008

La identitat


"L'indentità si realizza nei posti costruiti per negarla."

Non si muore tutte le mattine. Vinicio Capossela

dimarts, 8 d’abril del 2008

Montaigne per Stefan Zweig


D'una atacada m'he llegit aquest llibre fabulós. És una biografia interessant no només per l'objecte de la mateixa (el filòsof, pensador o com li vulgueu dir, Michel de Montaigne), sinó també pel seu autor.
Començaré per aquest últim.
Aquesta biografia la va escriure Stefan Zweig, escriptor vienès, d'origen jueu, que des del seu exili a Brasil va retre el seu particular homenatge a Montaigne. Buscant per la xarxa he trobat una pàgina sobre Zweig i la seva obra que està força bé. La podeu consultar aqui.
Zweig, escriptor reconegudíssim en el seu temps, és l'autor de múltiples biografies. Però la més interessant de totes és la seva pròpia: El món d'ahir. Memòries d'un europeu. (editat per Quaderns Crema). Va viure amb intensitat el progrés que portà el segle XX a Europa, així com l'arribada dels totalitarismes. Desenganyat de la humanitat, després de viure en primera persona l'ascens i consolidació del nazisme, escrigué des del seu exili al Brasil la seva pròpia biografia de Montaigne. El seu enfocament és genial i universal: vol mostrar el Montaigne que lluitava per trobar el seu propi jo al marge de la societat, aquella parcel·la del jo que Goethe havia anomenta ciutadella i a on no hi pot accedir ningú. És sorprenent i posa la pell de gallina pensar que mentre escribia aquest llibre Stefan Zweig es va treure la vida desesperat i deprimit per la situació mundial.

A aquestes alçades està clar que el llibre me'l vaig comprar per l'autor. De fet de Montaigne en tenia alguns coneixements bàsics que no he recordat fins que he acabat el llibre. Entre aquest hi ha el què vaig apendre d'un del documentals de Alain de Botton que en un moment de lucidesa es van dignar a passar pel 33. En el documental Botton visitava la torre de Montaigne, on voluntàriament es tancava per allunyar-se de totes aquelles coses que li impedien ser ell mateix, i es mostraven les inscripcions en llatí que s'hi va fer.
Montaigne, als ulls de Zweig, apareix com l'home íntegre: aquell que és capaç de no deixar-se portar per la corrent general i decidir el seu propi camí. En definitiva Montaigne representa l'home lliure.
La universalitat del seu pensament i la manera moderna que va tenir de viure la seva vida és el que fan atractiu Montaigne avui en dia.
Amb quedo amb aquest fragment del llibre:
"Montaigne se habría sonreído ante la idea de pretender transferir a otros, y menos a las masas, algo tan personal como la libertad interior, y desde lo más profundo de su alma odiaba a los reformadores profesionales del mundo, a los teóricos y expendedores de ideologías. De sobra sabía que ya és una tarea colosal por sí sola conservar la propia independencia interior."
Montaigne. Stefan Zweig, ACANTILADO, Barcelona, gener 2008.

dilluns, 7 d’abril del 2008

Joe Strummer m'ha parlat


Diumenge a la tarda. Avui tocava sessió de cine, que com és sabut és una de les millors teràpies per afrontar la terrible monotonia a la que ens transporta el dilluns, dimarts, dimecres, ...
Anavem a veure la peli-documental sobre el guitarrista i cantant de The Clash, Joe Strummer.
Just abans d'entrar al cine, passejant per Gràcia, de la meva voca han sortit aquestes paraules:
- A partir del moment en què he descobert que el que jo faci no pot influir en el món he decidit mantenir-me'n al marge.
No m'esperava cap resposta concreta a la meva sentència, però exactament una hora i mitja després, dins el cinema, de la voca del Joe, la veu de l'exepriència (està clar, la seva) m'ha dit:
- El futur no está escrit. Pensar que un no pot canviar el món és un error, pel sol fet de viure ja ho estàs fent.
DÉU NI DÓ! Ni que m'hagués sentit des del més enllà!
Sincerament he de dir que fins avui la seva vida m'era completament desconeguda (tot i que en la meva adolescència The Clash i en general la música PUNK em tornaven boja). Després de veure la peli de Julien Temple he de dir que m'ha fascinat la seva capacitat per sapiguer trobar el seu lloc en cada moment de la vida. Evidenment, era molt fàcil ser reividicatiu quan els membres del grup no tenien un futur prometedor en la societat, sinó al contrari, es trobaven al marge d'aquesta; però una vegada eren un grup de culte i els sortien els bitllets per les orelles ja era una altra cosa.
Ésser íntegre a una idea tota la vida és impossible, ni que tant sols sigui perquè al llarg de la vida no pots anhelar sempre el mateix. Joe Strummer és un exemple de com ser íntegre sent un mateix en cada moment, sense deixar-te emportar pel teu passat.
Sortint del cine reflexionava sobre tot això, i ho discutia amb el meu company de viatge. Ell, historiador, per defecte profssional m'ha donat la clau: "Aquesta és la problemàtica del S. XX, a partir del moment en què pots tenir diferents problemes al llarg de la vida (a diferència de com passava abans, que si neixies pobre tota la vida tenies el mateixos problemes), és difícil mantenir un ideals immutable, és més fàcil canviar-los a conveniència".
Bé, em quedo amb les paraules del Joe: EL FUTUR NO ESTÀ ESCRIT.

dijous, 3 d’abril del 2008

Inspiració




Sona l'alarma:
el cervell es dispara.
Corro, caic, m'aixeco.
Llapisos, bolis i rotuladors desparaixen als meus ulls.
Fonts d'idees.
Rieres de paraules broten dins el meu cap.
Quan finalment trobo paper i llapis,
la vulgaritat del lleguatge capitaneja la meva mà.
Inspiració malaparida i efímera,
mai compartida.

dimarts, 1 d’abril del 2008

Plus ultra



És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L'únivers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i on tu veus lo desert
eixams de móns formiguegen.

Plus Ultra, Jacint Verdaguer