Perdent la perspectiva

No és fàcil mantenir la perspectiva d'una vida que a vegades es presenta massa llarga i altres increïblement fugaç.
Et despertes un matí i veus que el tren ha marxat sense tu. Angoxa, primer. Després, pena. I al final, molt al final, recobres la perspectiva, et mires de lluny.
Milers de trens passaran. Alguns ja coneguts i altres inimaginables. I t'aixecaràs cada matí per agafar-los amb la mateixa alegria d'abans. Així, fins que adormida ja no n'agafis mai més cap.

Un dia una noia de cabell vermell i una barbut es van conèixer. Dels ulls els sortien espurnes i no van poder evitar encendre un foc. Hi anaven posant coses velles i coses noves. Cada vegada era més gran i tot es va convertir en una meravellosa nit de Sant Joan.
Va durar molt de temps, que passava fugaçment.
Ara el noi de la barba llença cendres al foc per apargar-lo, i la noia dels cabells vermells el mira i no sap què pensar.

Dies de dormir poc i menjar menys.

Llàgrimes vessades pel racons.

Volia reternir-te, però t'he hagut de deixar marxar.

Ara, sento el buit al meu voltant.

A 110 km/h

M'allunyo de casa a 110 km/h. Davant meu un sol inmens i roig es mig amaga rere un núvol prim.
Ja t'anyoro, però he d'allunyar-me.
Només em consola l'escalfor del teu cos.