Records de Nadal

Conduir de matinada escoltant un CD de nadales fins a l'infinit, esperant que surti el sol a l'horitzó.

_______________

Visitar nens acabats de néixer i altres que naixeran aviat, i descobrir habitacions tenyides de blanc i beix.

_______________

Veure passar el temps com si no m'importés, mentre miro i escolto lleument embriagada.

_______________

Beure vermut, de nou.

_______________

Tinc mono de (concert de) Roger Mas.

_______________

Última pizza del 2009.

Igual que els turrons, torno a casa per Nadal.

Fred

A Roma ha arribat un front siberià. Pel carrer la gent transita sota una capa flonja de roba. A alguns amb prou feines pots veure'ls el rostre.

Mentre a fora fa un fred que pela, jo llegeixo històries de deserts i sang.

_________________

"Són temps de pidolar, temps de robar. Temps de cavalcar per on no cavalca cap més ànima que la seva. Ha deixat enrera la terra boscosa i el sol crepuscular declina al seu davant al fons d'un interminable solc i la foscor s'escampa com una tronada i el vent fred fa escarritxar les herbes. El cel nocturn està tan atapeït d'estrelles que amb prou feines hi queda una mica d'espau negre, estrelles que cauen tota la nit dibuixant arcs implacables i així i tot el seu nombre no disminueix mai."

Meridià de sang. Cormac McCarthy

Vibracions

El soroll sord del trànsit entra per les escletxes invisibles de les finestres, mentre el gos borda al balcó.
De manera constant, cada X minuts, l'edifici vibra. Sota casa hi tallen ferros, no em pregunteu amb quina finalitat.
El silenci no arriba mai.

Volant

És fa estrany viure les coses d'aprop i veure-les de lluny.
Això és el que em va passar ahir durant l'hora llarga que vem seguir la manifestació del "No B-Day" (o sigui No Berlusconi Day).
En canvi, m'agradaria veure d'aprop el que està passant a casa nostra.
______________________

"Un dia, quan més felices en les prometíem, ens van comunicar que estava a punt d'acabar-se el món. Fou un gros trasbals, perquè, a desgrat de les advertències de diverses doctrines i del to categòric d'algunes profecies, ens va agafar per sorpresa."

Assaig General. Pere Calders.

______________________

Quin sentiment més torbador, la nostàlgia.

Coses meves

Tots tenim pensaments que no reconeixeríem davant cap tribunal. A vegades fins i tot se'ns fa difícil, a nosaltres mateixos, acceptar-los.
De fora sóm nets i polits. Aspirem a la perfecció.
Per dins tot foscor i garbuix.
Quan viatges més per dins que per fora, t'alleuja l'ànima veure entrar el sol per la finestra.

Neu de primavera

"In questo mondo, l'anima unita al corpo dà luogo a tre forme di azioni: buone, cattive e innocue."

"En aquest món, l'ànima i el cos donen lloc a tres formes d'accions: bones, dolentes i innòcues."

Neve di primavera. Yukio Mishima

No m'agradaria deixar enrere accions innòcues. Massa inhumà.

Reposar

Mai hauria pensat que la manca de moviment pogués agradar-me. Sempre he buscat que tot fluís, es mogués, canviés.
Ara m'ha sorprès la bellesa de les coses estàtiques. L'encant de la vida pausada.

_______________

Com va dir el meu alumne, jo he vingut a Roma a "riposarmi".

Emigració Dadaísta

Itàlia és un país amb una gran tradició migratòria. Ja des de la unificació de la península itàlica van començar a marxar italians en grans quantitats.

Una prova n'és el MEI (Museo Nazionale Emigrazione Italiana), al Vittoriano de Roma. Un museu que potser quan vens a fer el turista no et crida prou l'atenció, però que és una bona manera de començar a entendre la societat italiana d'ahir i d'avui.

Emigrar ja no és el que era. Tampoc a Itàlia. Ara ja no marxen els pagesos, incapaços de fer rendir les seves terres. Ara marxen els Llicenciats. Itàlia no és una bona sortida.

A Barcelona és ben sabut, que els italians hi arriben a cabassos. No tinc clar que hi trobin el que busquen, però...

____________

Ahir em van preguntar, amb perplexitat:

- Com és que has vingut a Roma, si aquí tots els joves només somien amb marxar?

Jo sense pensar-ho massa, vaig contestar:

-Per compensar tots els italians que hi ha a Barcelona.

Increïblement, els va semblar la millor resposta possible. Tots els italians que tenia al voltant creien que venir de qualsevol país d'Europa per establir-se a Roma era un acte clarament mancat de sentit.

L'hora del son

Camino. A un ritme acompassat. No importa cap a on, només moure's per no estar quiet.

Sota els meus peus milers de fulles de castanyer seques fan melodies melancòliques.

El sol no vol marxar. L'estiu ens acompanya un dia més.

Faria una migdiada llarga, com si entrés en un son sense retorn.

Cartelloni

Roma és la ciutat més activa, segurament, en tema de cartells polítics sense que necessàriament hi hagin a la vista eleccions. Cartells enganxats uns sobre els altres, a vegades mig arrencats els de sobre creen noves variants divertides (barrejant missatges del Partito Democratico i del Popolo de la Libertà).
Jo crec que la gent d'aquí ni tan sols els veuen. Com sempre, l'excés d'una cosa ens fa immunes als seus efectes.
A la tele italiana passa el mateix. No us podeu imaginar la gran quantitat de debats polítics que es fan al llarg de la setmana. Però sembla que malgrat tot no canvia res.

Objectes inútils

No deixa de sorpendrem com ens lliguem a objectes inútils que ens acompanyen al llarg de la vida i dels quals sembla impossible que ens en poguem despendre. Però de cop, els abandomen i no sentim cap nostàlgia, només ànsia per trobar-ne d'altres que els substitueixin.

Pastís de xocolata

L'olor de xocolata s'escampa per tota la casa. És dolça, massa dolça, mareja.
Així em sento, massa dolçor al meu voltant.
La caiguda serà molt dura, des de tant amunt.

Entendre

És curiós com un idioma és alguna cosa més que una manera determinada de comunicar-se. A la pròpia llengua hi va lligada una determinada manera de veure i viure la vida, encara que moltes vegades no ens n'adonem.
Seria preciós, no tan sols tenir la capacitat d'apendre idiomes, sinó d'anar més enllà, entendre'ls en tota la seva plenitud.

Apendre a parlar una llengua és qüestió de paciència i esforç. Entendre-la de veritat és tota una altra cosa.

Les mateixes notes, en un altre idioma.

Dormir, o no dormir

"S'adormia, s'estava adormint; sentia com la son s'escolava dins seu com l'aigua dolça i profunda, com s'insinuava en les seves venes, dissolent un pinyol molt dur de por, ira i angoixa que s'havia format dintre seu. Va somriure; pel seu esperit ja desfilaven tot d'imatges confuses (...)
I de sobte es va despertar, com si algú li hagués donat una empenta a l'espatlla. Es va redreçar, es va asseure al llit, va encendre el llum i va mirar el rellotge que hi havia al costat del llit, juntament amb les monedes, l'encenedor, el mocador i les claus. Només havia dormit uns minuts, cinc o sis a tot estirar."

El metre d'ànimes. Irène Némirovsky.

Quan de temps s'ha d'estar en un lloc per sentir-t'hi com a casa? Quantes nits fa falta dormir en un llit per dormir-hi com un àngel?

A Roma m'hi sento com a casa, però la son encara no m'abraça dolça i tèbiament.

Vigili del fuoco

Sembla que tot em va de cara. Els tràmits que des de casa semblaven difícils s'han solucionat només arribar. Com es diu en italià ho tenim tot sistemato (tot està a lloc). Ara només resta disfrutar de l'experiència romana.

Roma-Espanya, relació en flames:
No vull pensar que és cosa de la clarividència, però avui, primer dia que passejava pel centre de Roma, em dirigia tota feliç cap a Piazza Navona. Volia buscar un llibre a la Libreria Spagnola, just al costat de l'Instituto Cervantes.
Només arribar a Navona he sentit una sirena que es disparava, i quan he arribat davant de l'Instituto he vist que sortia fum de l'edifici. El Carabinieri ho han confirmat. S'estava cremant!
Cinc minuts més tard han arribat els bombers (aqui, Vigili del Fuoco) i s'han posat a treballar.
No voldria pensar malament, però arribo a Roma i Cervantes crema.

Felicitat

"Qui no sap ser feliç no pot fer res per la felicitat dels altres."

André Gide

Començo a fer farcells. He descobert roba que no recordava que tenia, i ni tan sols sé perquè la guardo.

Enyoraré el vermuts del diumenge a 12h, els dinars amb amics, el sol sortint cada matí de darrera el mar ...

Dimenge marxo. Ara n'he près conciència.

Somriure burleta

Amb un somriure burleta a la cara miro el caos que m'envolta. Enrenou físic (amuntegament de roba preparada per empaquetar, expedients interminables sobre la taula, ...) i caos mental.
Com si amb el sol desaparagués part del meu passat, somric mentre miro endavant, no se sap ben bé cap on.

_________________

Es fa estrany pensar que deixaràs la monotonia de cada dia enrere, per adquirir-ne una de nova aviat, de ben segur.

_________________

Els record ocupen molt poc.
Les capses n'ocupen massa.
M'agradaria anar per la vida més lleugera d'equipatge.

Foc

La cremor del foc a la pell. Els ulls enlluernats per les flames. Somnis de llum i foscor. Els violins sonen frenètics i els gossos dormen amb la respiració compassada.

Nostàlgia

La vida passa entre rentadora i rentadora.

Algú va dir que plorar de felicitat no té sentit, quan s'és feliç s'ha d'aprofitar i deixar les llàgrimes pels mals moments. Per això no penso plorar.

Tinc nostàlgia dels moments que no s'esdevindran.

Percepció

M'agradaria parlar dels somnis. D'aquelles imatges que ens acompanyen mentre dormim, que ens fan ballar el cap, i fins i tot a vegades ens fan creure en una realitat alternativa.

Voldria entendre perquè els morts reviuen en somnis, i fins i tot hi envelleixen. Perquè les dents em cauen una vegada rere l'altre, o bé els absimes apareixen i desapareixen.

Seria bonic arribar a la percepció total del meu propi jo, però no tinc clar que valgués la pena.

Por de mi

Por a la tranquilitat, a la felicitat, al sol que no es pon mai, als somriures que no es marceixen.
Por a la realitat, a l'esdevenidor.
M'agradaria poder apretar PAUSE i deixar les coses tal i com estan. Ser feliç amb un pollastre a la taronja i els somnis del desconegut.

————————————————————

"Jo vull experiències reals que m'alliberin de les meves fantasies, dels meus somnis."

Journal 1 (1931-1934). Anaïs Nin

Reinvenció

És curiós com corren les notícies, com canvien de boca en boca.
Aquests dies que he decidit donar un petit gir a la vida, deixar temporalment casa i feina, m'adono que la notícia corre més ràpid que jo, i el que és pitjor de tot, que els últims en assabentar-se'n ja em reversionen la meva pròpia versió.
Alguns diuen que me'n vaig darrere un home, perquè probrissó què faria per aquelles terres ell sol (com si ja no ho hagués fet abans). Altres em diuen que me'n vaig sola a fer una estudis que ni jo mateixa coneixia que estiguessin dins els meus plans de futur. Altres creuen que me'n vaig i no voldré tornar mai més.
La veritat és que em fa riure el convenciment amb què la gent m'exposa les meves pròpies pretensions de futur. Tan és així que he decidit donar-los la raó a tots.
De moment ja he decidit dos dels cinc llibres que m'emportaré: LA CUCINA NAZIONALE ITALIANA i NIHONGO (Japonés para hispanohablantes).
Ja ha començat el compte enrere.

Perfecte imperfecció

M'adono que la majoria de complexes humans tenen a veure amb la voluntat d'assolir una perfecció estètica, que a mi moltes vegades em resulta poc interessant.
M'agraden les imperfeccions en el caràcter, que creen aquells girs inesperats en les relacions. M'agrada aquella dent que en lloc de mantenir-se rígida i recta defug del lloc que li havia estat assignat.
Les nostre imperefeccions ens fan especials.

"La paura del mondo produce cristalli nella scrittura. Uno tende alla perfezione, alle frase cristallizzate, impeccabili, alla lucentezza dura delle gemme, solo per scoprire che la gente preferisce gli scrittori sciatti, incompleti, disordinati, gli scritori più dispersivi, perché è più umano. Ai goielli, essi preferiscono le imperfezioni umane, l'umidità del sudore, cattivi odori, balbettii. Tutto questo io lo metto nel diario, per dare al mondo solo goielli."

"La por del món produeix cristall en l’escriptura. Tendim a la perfecció, a les frase cristal·litzades, impecables, a la lluminositat de les pedres precioses, tan sols per descobrir que la gent prefereix els escriptors descurats, incomplerts, desordenats, els escriptors més dispersos, perquè és més humà. A les joies, prefereixen la imperfecció humana, l’humitat de la suor, les males olors, tartamudejos- Tot això ho poso jo al meu diari, per donar al món tan sols joies."

Anaïs Nin. Il Diario. Volume secondo 1934-1939.

Mal de cap

Vaig veure un documental sobre manicomis i malalts mentals en el qual un metge passava visita als pacients hospitalitzats, i a un dels malalts li preguntava com es trobava. L'home, d'uns cinquanta anys, es tocava nerviosament el cap i deia que li feia mal.
El metge, impassible li preguntava si creia que la medicació era la causant del mal de cap i l'home contestava:
- Si, la medicació i ... l'alt grau de coneixement de les coses.

_____________________

És dur tenir aprop algú que camina per un sender tenebrós, pel qual temps enrera hi has passejat tu mateix, i no poder transmetre el coneixement assolit durant el teu trajecte sobre les plantes miracoloses que el poden salvar i les venenoses que el poden fer caure en malsons inacabables.

_____________________

Són les tres passades de la matinada, torno d'un comiat de soltera i tinc mal de cap.
Bona nit als que dormen.

Migració

Se'm fa estrany deixar la casa on he viscut des dels sis anys. On els meus fantasmes em consolen els dies de tristesa i m'acompanyen els dies de felicitat.

Sóc així d'anormal. He viscut, es pot dir, pràctiment la totalitat de la meva vida a la mateixa casa. Hi he sigut una nena riallera, una adolescent ofuscada i una dona enamorada que gaudeix dels petits (i grans) plaers de la vida en parella.

Ara migro. Deixaré de viure en un poble. Èxode rural i transfronterer.

No sé si la Città Eterna m'espera, però jo si que l'espero a ella, i amb molta ànsia.

Es fa estrany esperar l'invevitable.

Per fi...

ACABAT.

Vertigen

Trobo que cada dia tenen menys hores el dies, menys dies els mesos i menys mesos el anys. Fa vertigen veure com s'esfuma el temps sense possibilitat d'aturar-lo o ralentir-lo, encara que sigui per un breu instant.

Ahir a la tarda, el cap trèbol.

Avui a la tarda, el cap inquiet.

I demà?

Tot el món

Nova York és un micro-món. Hi ha gent de tot el món, pots parlar-hi tants idiomes com siguis capaç que sempre hi haurà algú que et pugui contestar.

Però al marge del idiomes, potser el que més m'està impactant de la diversitat a aquesta ciutat és presència jueva.

Tot i que ja sabia que NY hi viuen molt jueus m'ha sorprès sobretot trobar-n'hi tants d'ultra-ortodoxos, sobretot al barri de Williamsburg a Brooklyn. Sembla increïble que en un lloc tan cosmopolita (si aquesta expressió encara es pot fer servir) i persisteixin comunitats tant retrogrades.

La ciutat que no dorm mai

Ja ho deia Sinatra quan cantava New York, New York que aquesta és la ciutat que no dorm mai. I no m'estranya que sigui així, hi ha masses coses a fer, masses coses per veure, massa gent que camina (perdó, corre) pels carrers.
És difícil que algú no li agradi Nova York (a excepció d'aquelles persones que només aspiren a viure aïllats a la muntanya lluny de tot i tothom), perquè hi ha de tot i més per a tots els gustos.
A mi m'està provocant una espècie de contradicció. M'agrada molt, hi viuria. Això si, no vulguis viure-hi sense calers, perquè llavors NYC deixa de ser la gran poma atractiva per convertir-se en la depradadora dels sense nom.

ídols

En una habitació de Manhatan escolto Manel (al Delicatessen de no se quin dia). Al meu portatil diu que són les 5;41 de la matinada, però jo sé que li he de restar unes quantes hores.
Com sóc, i visitant Nova York per primera vegada, volia veure el Woody Allen tocar, encara no sabia on. Amb la obstinació fanàtica que a vegades m'abdueix, vaig buscar i rebucar per aquest maremagnum que és internet i vaig torbar el dia i hora de la cita: Cafè Carlyle a les 8:45 pm, Woody Allen en concert.
Ai! però el que no esperava, il.lusa de mi, és que dues copes de Riesling ens costessin 217$ !!!
Avui he decidit matar el meus ídols.

Recordatori

És estrany no anar a l'hora amb els que t'envolten. No viure amb la mateixa intensitats els mateixos moments, no ser feliços els mateixos dies, ni plorar les mateixes nits.

Durant molt temps he rigut per fora i plorat per dins. Ara que he deixat de plorar, sento més aprop els que ploren d'amagat.

Aquesta pluja d'estiu és com un recordatori per no oblidar les llàgrimes que he vessat i les que vessaré.

re-descobriment

Em redescobreixo. I m'agrada.
Potser totes les pelis que m'havia fet sobre mi només eren pel.lícules. Potser finalment em veuré al mirall i em reconeixeré. O potser no.
M'és igual, el tragecte no està tan malament, a vegades.

Electricitat estàtica

Emocions elèctriques. Estrelles alineant-se. Pendre decisions.
A vegades hi ha cançons que sembla que les hagin escrit expressament per a moments determinats i sonin a la ràdio el moment just en què les estrelles s'han alineat.

Que algú et trobi

El mapa dels sons de Tokio. Una decepció. Suposo que ningú pot ser sublim eternament.
No m'entengueu malament. No és una peli dolenta, senzillament no ha respost a les meves expectatives.
L'únic que m'ha agradat és el missatge que n'he tret, i entenc que totalment subjectiu:
Tots som illes impenetrables. Ningú sap qui sóm en realitat excepte nosaltres mateixos, si mai arribem a mirar ben al fons nostre. En la nostra solitud interior, busquem a fora algú que ens acompanyi en aquest carreró solitari que és la vida.

records d'un viatge

El sol no es pon en aquesta punta del món, s'amaga rere els núvols.

Dins la tenda, mentre la gent es prepara per anar a dormir, una parella mira Palermo Shooting a la pantalla de l'ordindor. No es toquen, però senten la respiració suau l'un de l'altre.

Una vegada més, reflexionen sobre la vida i la mort. Com s'enmirallen l'una en l'altra.

Fa por pensar massa.

El gos somia amb fred i terra humida.

Floto

Sé que alguns em maleiran el ossos, però ara ja no tinc.

No peso res. Suro en l'aire com una medusa esperant la seva presa dins les aigues salades.

No vull pensar en el moment en què hauré de tornar a tocar de peu a terra.

Les meduses llisques sobre les llambordes?

Comiat silenciós

Recuperant el son perdut, porto dos dies dormint fins tard. Em van dir fa temps que les hores de son perdudes no es recuperen mai, però jo vull creure que si.
El neguit em comença a rosegar. Divendres arriben les esperades vacances. Aquesta vegada seran com el principi i el final d'alguna cosa. M'agradaria que fos així, però tranquilament, sense daltabaixos emocionals.
M'acomiado silenciosament de moments que ja no tornaran.

Viatge nocturn

Al volant del cotxe nou, conduixo a través de la nit fosca. Els fars dels cotxes m'enlluernen. Amb els ulls ressegueixo la línia discontinua de la meva dreta. El destí no m'importa. Només gaudeixo de la velocitat i la foscor. Sona música de fons.

Paraula del dia: anomia

"La meva anomia m'ha privat sempre de ser gaire original (cosa que tampoc m'importava gaire), però els meus referents són sempre tan estrambòtics que passo per ser-ho sense problema."

Una dona incòmoda, Montse Banegas.

Déjà vu

La Violoncelista m'ha parlat de la seva tarda al Tibidabo.

Mentre la suor crea una pantalla lluent que separa el meu cos de la resta de les coses, mentre els meus cabells adquireixen cada vegada més volum, mentre els meus ulls miren enrrera, somio desperta.

Somio que passejo per la sala dels miralls i no puc parar de riure de mi mateixa.

Perquè quan dormo no ric en somnis?

El pes del temps

Lectures d'estiu. De pes físic i intel·lectual.

Llegeixo la realitat del passat. Jutjo la intimitat intel·lectual de persones que ja no hi són, com si jo fós algú per fer-ho, com si el fet de viure el món que ells em van deixar em donés capacitat per decidir què van fer bé o malament.

Sempre sóc més exigent amb els que més s'assemblen a mi.

Espero que si algun dia em jutgen ho facin amb la mateixa severitat que ho faria jo amb mi mateixa.

Tant se val

Bonic poema... millor cançó. Gràcies Violoncelista pel descobriment.

TANT SE VAL

Tant se val si sóc mort com si sóc viu
si conreo poemes o escric prosa,
no em farà al capdavall pas massa nosa
d'hivern desglaçar-me, rostir-me a l'estiu.

Tant se val si doll fred esdevé riu
quan amb sallents va a parar a la mar rosa,
bo i sabent brava i novella desclosa
d'aigües que mantindrà vivaç caliu.

Em sento dintre viu malgrat la mort,
freda realitat del tot ben certa,
tal com ara va el món és una sort

que l'hora del traspàs romangui incerta.
Tant se val que recerqui reconfort,
prop dels astres veuré final desperta.

Or Verd. Valentí Gómez i Oliver

Miracles

Extret del conte Quieta Nit de Pere Calders, publicat a Cròniques de la veritat oculta:

"Seria inútil negar que la maduresa adquirida pels Drets de l'Home han ocasionat un esmussament de la fantasia; ja no es poden fer miracles sense el permís explícit de l'interessat. La gent està tant feta malbé pel progrés de la ciència, que no admet més d'un prodigi metafísic per any..."

Manumissió

En dret Romà la "manumissió" era la ficció jurídica mitjançant la qual els esclaus recuperaven o adquirien per primera vegada la llibertat. Passaven a ser anomenas Lliberts.

Tots, en un moment o altre de la vida, sóm alliberats per algun amo (real o fictici) que ens reté.

És angoixant comprovar que la llibertat a vegades pesa més que la submissió.

____________________________

El somni que m'hauria agradat tenir:

Estic dreta en un habitació ni massa gran ni massa petita. S'hi respira un aire diferent, com si hi hagués menys oxigen i menys gravetat, provocant-me un efecte psicotròpic que em fa sentir bé.

Davant meu tres portes de colors llampants, amb les següents lletres inscrites a cada una d'elles: A, B i C.

Miro pel pany de la primera porta i em veig a mi caminant amb fermesa per la meva realitat, sembla que tot és pla i tranquil. No tinc ganes d'obrir-la, ja sé què hi trobaré a dins.

Intrigada intento obrir la segona. És tancada amb clau, per més que m'hi esforci no puc obrir-la. El forat del pany és massa petit i no puc veure res a través de la petita escletxa. Paro l'orella i sento plor i rialles. Desconcertada m'allunyo de la porta, amb un neguit creixent.

Finalment, davant la tercera porta, no sé què fer. L'obro? Escolto? La por al desconegut em fa dubtar, però suaument faig anar la maneta del pany i la porta s'obre suament, descobrint a poc a poc una sala il·luminada per una llum ataronjada. És com un gran saló càlid, on hi corre un aire fresc, envoltat de portes amb totes les lletres de l'abecedari. Algunes estan mig obertes i se m'insinuen.

Pesca recreativa

La calor em fon el cervell.

Només puc pensar en platges paradisíaques d'aigues cristalines, en botons d'acordió de nacre i amb petons amb gust a Colgate.

Bellesa

"M'és igual ser guapa o lletja (...) L'únic que vull és agradar a la gent que m'interessa."

La hierba roja. Boris Vian.

Viure a Barcelona...

...segons Joan Pons (El Petit de Cal Eril!)

Màgia

La música és màgica.

おくりびと, Okuribito

Tots vivim per morir. O morim perquè hem viscut. Això és així encara que no acostumem a pensar-hi.

Okuribito o Departures, com volgueu, ens ho recorda de la manera més bonica possible.

Stokölm

El pas del temps no desfigura els temes recurrents de la nostra existència. És per això que una peça teatral escrita a l'Anglaterra dels anys cinquanta (Look Back in Anger) és tant vigent com si l'haguessin escrit abans d'ahir. Ho podeu comprovar si aneu a veure Stokölm.
L'obra em va agradar més pel contingut que no pas per la forma, tot i que les melodies del trompetista sobre la teulada em van semblar un gran encert i el final (una vegada acabat l'intèrval musical) és realment colpidor.

_______________________

Tots sóm brases que s'encenen quan algú o la seva absència ens fa mal. A vegades és difícil no cremar als que tenim al nostre costat.

_______________________

Una vegada vaig escriure una cita en aquest bloc, deia alguna cosa així com: per més difícil que hagi estat el teu camí vital no vol dir que hagis arribat més lluny.
A l'obra de teatre hi ha un personatge que canalitza la seva pena infravalorant als que l'envolten, creu que ningú és digne de viure si no ha patit tant com ell. És trist, molt trist.

_______________________

Dissabte passat, crec, al Sala 33 van passar un documental 20 anys no són res. Van dir un frase que encara em ressona a dins el cap. Deia una cosa així: Nosaltres tenim ideals i actuem d'acord amb les convencions socials. Ell tenia ideals i actuava d'acord amb els seus ideals.
I jo em pregunto:
- Quin sentit té tenir ideals si no hi actues en conseqüència?

Saó

"... li entrà la nostàlgia de quan portava la vida sense sentir-se'n."

DESERT. Cròniques de la veritat oculta. Pere Calders.

La mà que m'empeny

Pensar que després de la mort ens espera un paradís on sempre hi fa sol és tranquilitzador.

Imaginar que aquelles persones que hem estimat només s'han traslladat a un món morbido on ens esperen sense neguits ni pors és encisador.

Sempre he envejat les persones que pensen que la mort no és el no-res. M'agradaria creure-ho. Potser així no sentiria tant viva la presència de la mà que m'empeny per darrera.

"Obrí els ulls; tancà els ulls: només va veure el tènue cel que s'estenia a sobre per protegir-lo. Lentament s'obriria l'escletxa, el cel recularia, i ell veuria al darrera allò que mai no havia dubtat que existia allà, avançant a la velocitat d'un milió de vents. El seu crit era una cosa a part, al costat seu, en el desert. No acabava mai."

El cel protector. Paul Bowles.

Escales

On és l'escala que et porta a les portes del paradís?

Em fa pànic pensar que l'hagi passat de llarg sense adonar-me'n.

Margarita a la fragola

Ara mateix m'agradaria estar fent la migdiada a l'ombra d'una d'aquestes bales de palla.

Sort que demà oblidarem tots els mals entre còctels de margarita amb maduixa.

A lectures em convides...

"Kit no podia continuar pensant; ja no hi havia més imatges dins el seu cap. Tan sols tenia consciència de la suavitat de la bata de llana a ferc de pell, així com de la proximitat i l'escalfor d'un ésser que no li feia por. La pluja repicava contra els vidres de les finestretes."

El cel protector. Paul Bowles.

L'arquitecte-poeta m'ha deixat aquest llibre. Es va sorpendre quan li vaig dir que no me l'havia llegit i pocs dies després me'l va portar. Mentre el llegeixo l'imagino viatjant pel Marroc amb el cel protector de fons.

Em va fer gràcia el comentari que em va fer quan me'l va donar:

- Potser no t'agradrà, perquè quasi mai coincidim en gustos.

De fet, no havia pensat mai que no coincidissim en els gustos, però potser vist en fred és mig veritat... (imagino que tot això deu tenir a veure amb el fet que no sóc fan incondicional dels Manel).

No l'he acabat, però m'està agradant. I m'agrada també el fet inesperat de la seva lectura. No és res del que tenia pensat llegir, ni tampoc s'assembla massa al que llegeixo normalment (si és que es pot dir que les meves lectures han tingut mai un fil conductor).

Com és que la humanitat encara no s'ha cansat de dir les mateixes coses una i altra vegada?

colors

Si busquessis dins el meu armari hi trobaries, sobretot, roba negra. Es pot dir que és el meu color. És tant així que alguna vegada m´han preguntat si estava de dol.
Sempre m´he preguntat per què la societat ha tingut la necessitat de donar significats concrets als colors. Per què el blau és símbol de melanconia, per què el vermell ho és de la passió, el blanc de la puresa i el negre de la mort, si per mi el blau és simplement un color lleig, el vermell un que m'afavoreix, el blanc un color trist i el negre el meu color?

I pensar que en tema de colors tot depèn de la llum amb què es miren...

restes insignificants

Es estrany descobrir que el lligam que t'unia a una persona és tant sols una cosa insignificant. Insiginficant, ara. Important, abans.

Després de sopar, caminant de matinada pels carrers buits, reflexiono de com el temps ha passat com un tanc per sobre d'algunes amistats. No sé si de les restes algun dia en sorgirà l'au fènix.

De moment gaudeixo d'altres lligams, malgrat que puguin esdevenir insignificants algun dia.

"Xiulava tonades de l'any de la picor, d'aquelles que s'entestava a reproduir amb el seu acordió de botons."

Obaga. Albert Villaró

Tant fàcil i tant difícil ser feliç.

Dieta Mediterrània

No oblidaré mai el dia en què una companya de feina, tornant d'un cap de setmana de tres dies em va dir:
- Quina putada això dels caps de setmana de 3 dies, oi?
I jo que li dic:
- Oi tant! (pensant que, després d'haver oblidat que havia treballat alguna vegada, havia de tornar a la setè pis i mig).
I ella que em contesta:
- Si, és que això de tenir tres dies de festa va fatal, trenca la rutina.

Hi penso ara, que s'acaben els tres dies de festa més ben aprofitats dels últims temps (bé, potser exagero, però l'enyor pel passat ja es dóna a les exageracions).

Pop a la gallega, pop català amb els Manel a Mollet, camps acabats de segar a Osona, i Pau i el seu germà vista des de sota la manta, mig recargolada al sofà. Gràcies Gorina, amb el Sala 33 i la programació de les obres mestres de la filmografia actual catalana, a més de fer-nos gaudir mirant la tele (cosa que no passa gaire sovint) demostres a tothom que no s'ha de mirar horitzó enllà per trobar el millor cinema, sinó tot el contrari. I de postres, cicle Jim jarmush.

Sorpresa

"Potser esperar alguna cosa no impedeix que t'agafi per sorpresa quan arriba."

D'A a X. John Berger.

John Berger és objecte aquests dies d'una exposició al centre d'art Santa Mònica de Barcelona, i aquesta és la raó per la qual vaig tenir la motivació de llegir-me el llibre D'A a X.
Pel que fa a la expo, que vaig veure després de llegir el llibre, segurament és més interessant com a esquer per motivar la lectura de Berger que no pas una altra cosa...
Llegir Berger m'ha motivat i m'ha fet reflexionar. El fil conductor és aquest: una dona escriu cartes al seu enamorat a la presó, tancat a perpetuïtat, i aquest utilitza el dors de les cartes per a escriure-hi les pròpies reflexions. Berger utilitza aquestes petites històries per parlar de la realitat espiritual dels personatges, però també de la seva realitat física.
La llibertat ens fa anel.lar allò prohibit, mentre que l'empresonament només fa somiar amb la quotidianitat. En definitiva, quan es viu la vida sota el propi criteri "El que ens espanta són les coses insignificants. Les coses abismals, les que poden matar-nos, ens fan tornar valents".

Petits descobriments

Podria ser Madame Bovary, però sóc la Mafalda.

_________________

A Les il.lusions perdudes hi he trobat les lletres de les cançons que més m'agraden.

_________________

Havia oblidat que tenia un blog.

Espiar l'amor

Sóc una espia internacional a la casa de l'amor.

Quan l'angoixa esdevenia completament insuportable, se li transformava en un estat d'eufòria. L'excitació i els perills li feien l'efecte d'un joc apassionant, altament divertit. Aleshores se sentia com un infant que s'ha escapat dels qui el vigilaven i es diverteix amb la seva pròpia malícia. Aleshores passava d'aquell estat de cautela a la pruïja de vanar-se ostensiblement dels seus artificis, i se'n vanava tan alegrement, que deixava atònits els qui l'escoltaven. En ella esdevenien intercanviables l'angoixa i el bon humor. Els subterfugis, les evasions, els embulls, quan estava de bon humor, li semblaven esforços divertits i coratjosos detinats a protegir tothom de les crueltats de l'existència, de les quals ella no era responsable. La sagacitat i les bones obres, les emprava amb aquest fi tan justificable: protegir els éssers humans de les veritats insuportables.

Però cap dels qui l'escoltaven no compartia mai la seva sobtada alegria: en llurs esguards, hi llegia una forta reprensió. Aquella rialla els semblava un ultratge, una burla d'allò que hom no podia considerar sinó tràgic. No li costava gaire de veure als ulls de l'altra gent els desig que caigués d'aquell trapezi roent pel qual caminava amb l'ajut de delicades ombrel.les de paper japoneses, perquè cap culpable no té dret a una habilitat com aquella ni a viure gràcies a la pericia d'aguantar l'equilibri damunt les rígides lleis de l'existència que obliguen a escollir, d'acord amb els seus tabús contra la pluralitat de vides. Ningú no compartia la seva ironia, la seva trapelleria contra aquelles lleis; ningú no aplaudiria quan aconseguís ultrapassar, amb la seva habilitat, els límits establerts.

(...)

Tota vida d'espia acaba amb una mort ignominiosa.

La espia a la casa de l'amor. Anaïs Nin.

Si, no, potser

Dissabte a la nit. Parc de Ca l'Arnús, Badalona. Pascal Comelade i la seva banda tocant entre plantes i llums de colors. Un gran concert.
Observo les cares de sorpresa i emoció dels que els veuen per primera vegada i enyoro la sorpresa que em van causar la meva primera vegada...
En Pep Pascual és defintivament un mestre de la música, més enllà de les ortodoxies. El seu espectacle Tot bufant és inoblidable.

________________________

Estic llegint 3 llibres a la vegada. Em sembla que m'explotarà el cap. Potser al final em quedaran gravats a la memòria com una sola història.

________________________

La sol.litud és la millor aliada del treball.

Èxtasi visual

Aquest matí he anat a Can Framis. A casa nostra resulta quasi exòtic anar a museus privats... i aquest segurament encara ho és una mica més ja que exposa el fons de pintura de la Fundació Vila Casas, o sigui, la col.lecció privada d'Antoni Vila Casas de pintors contemporanis catalans.
He disfrutat com feia temps que no ho feia veient pintura. Hi ha obres fantàstiques, però a més estan ordenades amb sentit, ben il.luminades (sembla una tonteria, però quantes vegades no és així) i fins i tot amb algunes cites que t'ajuden a fer anar l'imaginació a l'observar-les.
M'ha encisat el contingut i també l'embolcall, l'edifici aixecat amb les restes de l'antiga fàbrica tèxtil de Can Framis.
La veritat és que crec que hi tornaré aviat, algunes imatges encara em ballen pel cap, especialment els Petons de l'Isidre Manils i els quadres de Xevi Vilaró (si, si l'autor de l'útlima portada de Mazoni).

Us deixo una cita que m'ha agradat:
(...) el que espanta i el que és inconcebible (el que no es pot concebre) no és el bui infinit sinó l'existència.

Giacomo Leopardi

Uauuu....

Adéu Oller

Durant un temps vem adquirir el costum de sopar mentre escolatvem el Cafè de la República de Joan Barril. Era una bona manera d'acabar el dia...
Avui després de molt temps (crec que puc dir anys) ho hem tornat a fer, però tinc por que no se'm posi malament el sopar després de sentir les impertinències de Joan Oller a l'entrevistar (no sé si es pot dir entrevistar o intentar ridiculitzar) al Director del Museu d'història de Catalunya. No sé què li passa al Sr. Oller, que tinc clar que és una persona intel.ligent i culta, però no és la primera vegada que el sento manifestar una aversió brutal cap a tot allò que representi un sentiment nacional català. No ho entenc, si tant li molesta perquè no busca un altre camp on anar a pasturar?

Odiar odiar

M'agradria poder viure de llegir llibres. No haver d'aixecar-me mai més a la mateixa hora exacta. Treballar des del llit, des del sofà, assentada sota una arbre, prenent el sol mentre em bec un vermut. No cansar-me mai de la meva professió. Trobar-hi nous tresors cada dia.
M'agradaria viure dels llibres que mai escriuré. No perdre mai més les hores en coses infèrtils.Treballar des del llit, des del sofà, assentada sota una arbre, prenent el sol mentre em bec un vermut. No cansar-me mai de la meva professió. Trobar-hi nous tresors cada dia.
Odio odiar la monotonia. Seria tot més senzill si no fós així.

Peücs

Hi ha dies que el món és massa gran i la vida massa curta. Aquests són els dies bons. En cas contrari millor anar a dormir i esperar que els somnis siguin més emocionants que la pròpia existència.

__________________________________________

Jo que sempre tinc somnis a explicar, fa tres nit que no somio, crec que m'he rejovenit. Descansar és fonamental. El subconscient descansa, de moment.

__________________________________________

La T. m'ha explicat el seu somni d'aquesta nit. Ella i el seu marit anaven a la notaria a signar no sap què. Pujaven i pujaven escales i no arribaven mai... Un cop a lloc es trobaven amb el Roger Mas (si si, ho heu llegit bé, tot és culpa meva !!), que els acompanyava a signar el document en qüestió. Al acomiadar-se la T. li deia:
- Saps que tenim una coneguda en comú?
I el RM li contestava:
- A veure si a la propera vegada em dius qui és.
I quan ja marxava la T. s'adonava que s'havia oblidat de fer la cosa important que havia anat a fer a aquella notaria tant extranya.

Em moro de ganes de veure si continua.

__________________________________________

"Això no obstant, la seva mirada, davant d'aquella bella realitat que l'envoltava, expressava una confiança que els envejos haurien haurien anomenta fauïtat. Ell mateix havia canviat, també. Feliç cada dia, la seva pell havia empal.lidit, la seva mirada era plena d'expressions de llangor; en una paraula, segons frase de la senyora d'Espard, tenia un posat estimat. La seva bellesa hi guanyava. La consciència del seu poder i de la seva força creuava la seva fesomia, il.luminada per l'amor i per l'experiència. Contemplava el món de la literatura i la societat cara a cara, creient que podia passejar-s'hi a tall de dominador. Al poeta, que només reflexionava obligat per la desgràcia, l'esdevenidor se li oferia sense preocupacions."

Les il.lusions perdudes. Honoré de Balzac

Canvi de programació

Ahir a les 10 de la nit, al cine REX, hi havia canvi de programació al BAFF. Em vaig quedar amb les ganes de veure Departures.

Passat el primer moment de desconcert, i després d'un bocata (ja sé que es diu entrepà, però jo no ho dic mai...) entre crits de fanàtics del futbol, vem gaudir d'una gran sorpresa cinematogràfica: Megane, o Glasses, com vulgueu.

Només vaig necessitar mig segon per transportar-me de l'ambient excessivament recarregat de Barcelona d'ahir a la nit al silenci nítid i contingut del Japó. Les imatges em van seduir, i les paraules (escasses) en japonès em van fer somiar que viatjava sense haver de suportar més d'11 hores d'avió.

És una pel·lícula bonica. Ho és perquè té una fotografia càlida. I sobretot perquè la música és senzillament esgarrifant, en el sentit d'emocionant i bonica.

De la història (que podria ser tòpica) m'ha agradat la forma en què s'explica. La protagonista viatja a un petit hotel aïllat de la costa japonesa per desconectar de la realitat urbana, però no ho aconsegueix, al principi. La lentintud del film, et sedueix al mateix temps que a la protagonista, que poc a poc apren a disfrutar del far niente.

Llàstima que al sortir del cine em vaig trobar amb la troupe de futboleros exaltats que semblaven ignorar el significat de la paraula silenci.

おくりびと - Okuribito

Me'n vaig corrent a veure Departures. Feia molt temps que no tenia tantes ganes de veure una peli. Espero que no em decepcioni.

...

Tots tenim predileccions que no sabem d'on venen, ni a on van, la majoria dels casos.
A mi, em perden les paraules acabades en G. No ho sé, m'agraden perquè sonen com d'un altre món, més de vellut. Rastrejo els llibres buscant noves paraules acabades en aquesta lletra feta per començar paraules més que per acabar-les. De moment Balzac (corregeixo: els sempre ignorats traductors de Balzac) és qui me n'ha regalat més.
Continuaré buscant en aquest camí amarg del desig, com si nedés en un gorg de sang.

——————————————————————

A la llibreta dels mals endreços hi he trobat una cita que no sé d'on vaig copiar, però que podia haver escrit jo mateixa alguna matinada de no fa massa:
"Perquè el vel del son damunt els ulls és tan lleu que deixa transparentar els somnis que estrafent la realitat amb les ombres de la nit, la fan més dolorosa que la del dia, i com si els morts no fossin àngels, els fan tornar a la terra, perquè després de morts i enterrats, ens tornin a tormentar."

Pot ser que sigui de Les Benignes?

La crida tel.lúrica

M'ompliré els narius de l'olor de les pedres nues. Acariciaré l'aire com si fós la primera vegada. Els meus ulls seran de color de mel.

Autoliquidació

Estic de la burocràcia (o burrocràcia, com vulgueu) fins a la monya!
Com ha d´anar bé un món que es basa en tràmist inútils i estèrils? Trobo que Kafka es va quedar curt amb El Castell.
Mai havia estat tant aprop de l'autoliquidació.

Foto addiction

Avui en dia ser un fanàtic de les fotos és del més normal. Veure gent pel carrer fotografiant a tort i dret, coses sublims i cotidianes a la vegada, és el més normal. Ara ja no tenim els problemens de quan erem petits, que s'havien de portar a revelar els carrets i pagar xifres astronòmiques per a cada foto, amb el corresponent negatiu.
El que si que està esdevenint una exentricitat és dedicar-se a revelar, ordenar i enganxar en àlbums les fotos.
Shhhhh, no ho diguis a ningú, però aquesta és una de les meves excentricitats. Per més que carregui el disc dur d'imatges, no em puc resistir a veure-les estampades en paper cuixé. I el pitjor de tot, sóc capaç de perdre hores enganxant-les en àlbums que periòdicament fullejo, mentre faig els meus viatges astrals particulars.
Ho confesso, en matèria fotogràfica sóc de tarannà clarament conservador.

Desconexió

M'agradaria poder prémer un botó i desconectar-me.
No pensar.
No somiar.
No imaginar.

I finalment poder actura sense pensar en les conseqüències, riure del que riuen els altres i dormir com si fos morta.

Mentrestant, continuo pensant, sominat i imaginant, fins i tot quan no vull fer-ho.