Ser o no ser guapo esdevé una menudesa davant la possibilitat d'ésser atractiu.
Aquest dies, que a casa estem fen un Cicle Nanni Moretti, me n'he adonat que el Moretti, tot i no ser un home especialment guapo és al.lucinantment atractiu. Ja ho he dit!
No em puc treure del cap la imatge de Nanni Moretti, a Caro Diario, baixant de la seva Vespa en un semàfor per explicar, al conductor del Mercedes descapotable de color vermell, que ell no és que no cregui en la humanitat, sinó que és incapaç de creure en la majoria de la humanitat.
Encara no sóm a Nadal i ja m'han fet dos regalets. Tampoc és que m'hagi portat tant bé aquest any...
El primer és un article d'importació del "Mercadillo" de Sant Adrià de Besòs. Lloc d'especial interès per a les persones amants de les multituds, les gangues i les arengues dels vendors (distingit grup en el qual, de moment, no m'hi puc incloure).
Aquest és el paquet en el que anava embolicat l'inestimable regal:
I aquest és el fabulós regal (sobretot per una fanàtica d'Itàlia!!):
No sé què passa aquest any que no paren de regalar-me calces temàtiques!!
També m'han regalat un llibre que no coneixia però em sembla que m'agradarà molt. Es tracta de Viatges i flors de la Mercè Rodoreda.
Us en deixo una FLOR MÀGICA: "No hi vagis! El Bosc dels Miralls Trencats és un bosc de pebrers amb les fulles tacades de mal. De tant en tant el travessa un núvol de mosques blanques amb un vol clos i endormiscat. No hi vagis! La terra, sota dels arbres, és coberta de miralls trencats. Així que hi entres, et quedes sord. No hi vagis! Dintre d'una soca buida viu la Flor Màgica, voltada d'ous de Formiga Bomba, de potes d'Escarbat Violí, de llàgrimes de Cara d'Home. Mestressa del seu recer podrit de bolets i molsa, té moviments de flor i flama. Un gra de pols crema l'herba i la mort ve de tot el que ja és mort. Cada fragment de mirall és un fragment de vida de cadascun dels homes que han deixat en el bosc tot el que tenien. A cada tros de mirall palpita, lluent, ardent, vacil.lant, un bocí d'aquelles vides; tres ratlles d'aigua de pluja, un collaret desfet, un mà que es belluga, un tros de nen, un manyoc de cabells de nina... A l'ombra de la llum verda, quan vols lligar un fragment de vida amb el fragment que li correspon, alguna cosa s'agita entre les fulles... Catacrac!... Ja t'ha petat, i, abans de caure a terra fet miques, ja vas amb l'esquena pintada d'argent. A servir d'esquer."
El millor de la poesia no és tant el que es vol dir escrivint-la, sinó allò que fa sentir als que la llegeixen. Almenys per mi és així.
Divendres a la nit el arquitecte i poeta, o poeta i arquitecte, ja no ho sé, Martí Noy va recitar al Bar El Sortidor del Poble Sec de Barcelona. Un bar restaurant regentat per un itailà de Torino que just abans de començar el recital ja ens va posar al dia de la seva trajectòria vital.
Al Martí el conec des de fa un temps, i recordo quan ens va ensenyar la lletra que havia fet per la Névoa, pel disc Entre les pedres i els peixos. Es tracta de la cançó Gavina de petroli:
Ventades de gasolina al balcó de la infantesa. Mímaginava gavina fugint de la roba estesa, ales plenes de benzina.
Avui torno a baixar al port, fa temps que el cel se'm fa sostre i al mar suren peixos morts. Brisa de mudança al rostre, somnis al ventre del port.
He anat alçant rescloses a les platges del meu mar. En el petroli, gavines, encara no sé marxar. He oblidat omplir les ales.
Quan la vaig llegir em va emocionar, em va fer pensar en el pas del temps i els reptes que apareixen al transformar-se el futur en present. Sembla ser que això no és del que parlava... però de fet què hi fa si en aquest sentit a mi m'emociona. No és aquesta la gràcia?
Jo de poesia no hi entenc, només sé dir si un poema m'agrada o no. I la poesia del Martí em fa pensar i sentir moltes coses, per això m'agrada.
Cada dia quan torno de la feina camí de casa passo per una zona tètrica. Es tracta d'un nou barri d'aquests que han aparegut aquest últims anys amb la bombolla especulativa. On hi havia descampats amb arbres ara hi ha carrers i llums. Però de blocs de pisos acabats només n'hi ha dos, la resta s'han quedat a mig camí, només han deixat l'estructura abans de desaparèixer defintivament les empreses promotores. El pitjor de tot és que el meu poble, que curiós ho és, no és l'únic que ha vist com creixien els carrers del poblle i els edificis en construcció abandonats.
Avui era el dia C (de Curs). Resulta que a la feina, després d'augmentar-me el nivell de feina i responsabilitat, tot dient que no em pagarien més per fer-ho, van decidir premiar-me amb un curs mensual (amb esmozar gratis, si ets prou ràpid a l'hora de la mitja part) que representa que és interessantissim i que farà que el meu curriculum passi a ser totalment irresistible. Doncs com deia, avui curs. Ja cap al migdia, útlima conferència. Tema: La nova Llei del Sòl del Miniterio de la Vivienda. El primer que ens ha dit la Directora de no sé què del Ministeri (en espanyol, és clar!): la Llei del Sòl té dos objectius bàsics, la sostenibilitat de l'expansió urbanística i la prohibició de l'especulació amb el sòl. Si vinquessim en un món ideal pensaria: llàstima que ha arribat massa tard. Però en realitat penso: més paper mullat!
Mantova és la ciutat de la boira. Si hi arribes en tren des de Bologna et sembla que entres en un somni quan travesses el riu Po. La boira és tant intensa que és com si flotessis en un núvol gris. Rodejada per tres llacs, Mantova està impregnada de vapor gèlid fins molts entrat el bon temps, quan arriben els mosquits. Però a Mantova la boira li escau. Els edificis medievals hi lluixen, descobrint-se a poc a poc. I què millor que menjar-te uns bons tortelli de carbassa per recuperar l'escalfor, després d'una llarga passajada al voltant del Lago di Mezzo.
"E Mantova tornava a visitarmi con le torri e le cupole specchiate nel lago, gli affreschi nei palazzi, i profili delle case che emergevano all'improvviso della nebbia mentre passeggiavo di notte, quando intorno a me non c'era che un bianco indistinto in cui potevo finalmente sentirmi nessuno, in nessun posto, al riparo dal mondo."
"I Mantova tornava a visitar-me amb les torres i les cúpules enmirallades al llac, els frescos del palaus, els perfils de les cases que apareixien d'imprevist entre la boira mentre passejava de nit, quan al meu voltant només hi havia un blanc confós en el qual podia finalment sentir-me ningú, a enlloc, a refugi del món."
Un destino ridicolo. Fabrizio De André i Alessandro Gennari
"La calma i el silenci necessaris al savi tenen un no sé què de dolç i d'enervant com l'amor. L'exercici del pensament, la recerca d'idees, les contemplacions tranquil.les de la ciència ens prodiguen delícies inefables com tot allò que participa de la intel.ligència, els fenòmens de la qual són invisibles als nostres sentits exteriors. Per això ens veiem sempre obligats a explicar els misteris de l'esperit amb comparances materials. El plaer de nedar en un llac d'aigua pura, enmig de roquissers, de boscúries i de flors, sol i acaronat per un oreig tebi, donaria als ignorants una imatge ben lleu de la felicitat que experimentava quan la meva ànima es banyava en les carícies de no sé quina inspiració, quan les imatges d'una veu desconguda regalimaven dintre del meu cervell palpitant."
Un dia qualsevol en un teatre qualsevol, després d'un dia estranyament gris i fosc, tant sols dos compassos de música se m'apareixen com el paradís terrenal. La vida es torna lluminosa, i se'm dibuixa un somriure a la boca.
Que curiosa és la ment.
M'adono que necessito la boira per gaudir del dies assoleiats, necessito estar trista per riure amb més alegria i sobretot necessito el fred per disfrutar de la calor.
Que trista una vida planera i agradable, que no deixa apreciar la bellesa dels moments simples i perfectes.
Quan em van dir als 14 anys que necessitava portar ulleres, em vaig sentir com una idiota. El meu oculista, que aquella època ja era un avi jubileta, em va deixar anar com a premi de consolació: la gent molt estudiosa acostuma a portar ulleres. Bé, si ell ho diu... Jo a la mínima que vaig poguer em vaig comprar unes lentilles i fora problemes! Si deixava de semblar mínimament intel.lectual tampoc m'importava massa.
Qui m'havia de dir en aquell moment, que a dia d'avui una de les coses més fashion que es pot portar és una bona montura d'ulleres de pasta, a sé possible de mida extra-gran. Jo, que vaig quedar traumatitzada amb les ulleres de pasta negra que tenia al conèixer el Groucho, que tot contrariat em va dir que amb aquelles ulleres semblava la Frederica Montseny! I resulta que ara estaria a la última.
No sé com m'ho faig, la multitud va per un carrer i jo indefectiblement em passejo per un altre.
Al nord d'Itàlia, i de manera especialment intensa a l'Emilia Romagna, hi ha una tradició molt arrelada als bars i cafeteries. Es tracta de l'aperitivo. Es fa abans de dinar i de sopar, i consisteix en una cosa tan simple com que els bars i cafeteries posen a disposició dels clients (harmoniosament organitzats a la barra) diferents plats perquè els clients piquin alguna cosa mentre prenen una copa. Es tracta d'una gentilesa del local per incentivar l'entrada de clients i el seu consum. Però al marge d'això és d'aquelles tradicions que donen peu a converses entre barmans i clients, que poden arribar a ser reveladores. Si a tot això hi sumem que algunes d'aquestes cafeteries també si serveixen, a més de copes de vi i prosseco, còctels, la combinació ja no pot ser més explosiva. Et pots trobar un dia laborable a les 7 de la tarda prenent un deliciós combinat al costat d'una senyora amb abric de pells que fa un "cappu" ràpid amb les bosses de les compres nadalenques continuament controlades als seus peus, mentre un grup d'estudiants entren al local per comprar-hi provisions de tabac.
Cròniques combinades del Gran Bar. Fins que no he baixat les fotos a l'ordinador, no m'he adonat que totes les del Gran Bar estan borroses!
"Il momento in cui la vita sembrava incominciare veniva poco prima di mezzanotte; dopo qualche aperitivo nei bar, con le olive, le noccioline e i salatini che constituivano la sua cena."
Un destino ridicolo. Fabrizio De André i Alessandro Gennari Einaudi. Torino. 2003.
Només un moment lliure per parlar del concert de dissabte.
Tot un estol de freaks es van passejar per l'escenari, acompanyant al Vinicio Capossela en un recorregut extens per la seva discografia.
Un concertàs. El públic estava emocionadíssim.
Dels músics, em va encantar el guitarrista, del qual a aquestes alçades ja no en puc recordar el nom...
Aqui us deixo un parell de fotos divertides del concert (estava prohibit fer fotos! Però, com em van ensenyar a casa, "allí donde fueras, haz lo que vieras").
Per cert, el barman del nostre bar de capçalera a Bologna (alies GRAN BAR, el típic tabacchi, cafeteria, pastisseria i coctelaria, del la que ja us paralaré en breu), ens va explicar que el Vinicio Capossela acostumava a passar per allà a fer una copa amb el seu antic mànager i es veu que normalment no està de massa bon humor. No ho entenc pas, jo després d'un còctel al Gran Bar estic sempre d'òptim humor.
A la vista de les dificultats tècniques, he descobert un nou anticongelant pel cotxe. Recomancions d'ús: Posar el volum a tot drap i no oblidar-vos de la sabatilles de ball.
"Dancing Shoes"
Get on your dancing shoes There's one thing on your mind Hoping they're looking for you Sure you'll be rummaging' through
And the shit, shock, horror You've seen your future bride Oh, but it's oh so absurd For you to say the first word So you're waiting and waiting
The only reason that you came So what you scared for? don't you always do the same It's what you there for, don't you know
...the lights are flashing Down in here tonight And some might exchange a glance But keep pretending to dance
Don't act like it's not happening As if it's impolite To go and mention your name Instead you'll just do the same As they all do, and hope for the best...
The only reason that you came So what you scared for? Well don't you always do the same It's what you're there for but no
Get on your dancing shoes You sexy little swine Hoping they're looking for you Sure you'll be rummaging through
Oh and the shit, shock, horror You've seen your future bride Oh, but it's oh so absurd For you to say the first word So you're waiting and waiting
"Vaig a revelar-vos en poques paraules un gran misteri de la vida humana. L'home s'esgota per dos actes indistintament realitzats que eixuguen les deus de l'existència. Dos verbs expressen totes les formes que prenen aquestes dues causes de mort: VOLER i PODER. Entre aquests dos termes de l'acció humana hi ha una altra fórmula de la qual s'apoderen els savis i a la qual jo dec la sort de la meva longevitat. `Voler´ ens crema, i `poder´ ens destrueix; però SABER deixa la nostra feble organització en un perenne estat de calma."
De la cartellera dels cines, cada vegada més, són un valor segur els documentals, que de moment no han sucumbit a aquesta mena de bogeria col.lectiva que es diu mercat. El somni és l'últim documental que he vist. El seu director és el Christophe Farnarier, que entre altres coses va dedicar el seu temps lliure a fer de director de fotografia de la peli Honor de Cavalleria. El somni és la reliquia d'un temps que ja no existeix. El protagonista, Joan "Pipa", un pastor que fa l'últim viatge amb els seus xais per terres catalanes, és un miratge del passat. El paisatge, que el director fotografia amb molta cura, sembla que també està a punt de desaparèixer. Imagino que la gent que no ha tingut mai contacte amb el món rural li deu haver trobat un punt surrealista, com aquells somnis en què es barregen fets cotidians amb situacions anacròniques. A mi m'ha recordat al tiet de la meva mare. Pagès de professió, fins a molt gran es passejava per Manresa amb el seu carro, saludant aquí i allà a veïns i coneguts. Ara ell ja és mort, i la seva casa (amb estable a baix) ha estat endorrocada per construïr-hi pisos confortables amb ascensor i calefacció a gas, i la via del tren de davant de casa ha estat tapada per construïr-hi un passeig perquè les families puguin passejar-hi amunt i avall sense un destí final.