divendres, 28 de març del 2008

"El odio indígena" per Francesc Pujols

L'any 1933, en concret el 4 d'octubre, el prolífic pensador català Francesc Pujols va publicar un artícle al diari "Las Notícias" sota el títol El odio inígena. El vaig llegir ahir, i la seva vigència em va esgarrifar. Està clar que les coses canvien continuament només perquè tot continuï igual.
Aqui el teniu:


"Prescindiendo por un momento de las simpatías o antipatías, odios o amores que pueda despertar en el resto de España el triumfo del catalanismo, nos dedicaremos ahora a considerar las antipatías y los odios que provoca en el seno de Cataluña y en el corazón de los mismos catalanes.
Aunque la representación típica del odio indígena a los ideales nacionalistas de la tierra catalana residía en las izquierdas, también las derechas tenían sus representantes en estas regiones del odio, que por cierto en ciertas ocasiones y épocas no dejaban de ser numerosos y tan violentos como pudieran ser los de izquierdas.
Extendido el catalanismo desde el ala derecha al ala izquierda, cuyo vuelo ha conseguido eltriumfo de nuestros ideales, los hijos de nuestra tierra, sean del color que sean, derecha o izquierda, no todos se han convertido y no todos, aunque ya sean excepciones, están conformes con nuestro señalado triumfo. En la derecha y en la izquierda quedan todavía algunos restos del anticatalanismo o mejor dicho del españolismo centralista, que, por paradójico que parezca, se lamman anticatalanistas por catalanismo, y pretenden ser en bueno lógica más catalanistas que nosostros, porqu´dicen que el centralsimo españolista conviene más a Cataluña que el catalanismo descentralizador y que, por ejemplo, el uso de la lengua castellana, hablada por ochenta millones de bocas, es més práctico que la restauración triunfante de la lengua actalana hablada por los pocos millones comprendidos en las tierras de Rosellón, Valencia, Mallorca y Cataluña, que entre todos no llegan ni a diez.
Estos hijos tan celosos de la prosperidad de nuestra tierra son los que mantienen en el corazón mismo de Cataluña el fermento del odio al catalanismo, considerándolo un error de Cataluña y son el rescoldo de las cenizas del centralismo hispánico, incendiado por Francisco Maciá y los suyos.
Los que son de la izquierda sufren y se conduelen de nuestro triumfo, profetizándonos toda suerte de calamidades y miserias y hasta anunciando que se levantará en Cataluña y fuera de Cataluña el huracán de la reacción furiosa contra el catalanismo, que lo barrerá todo, cosa que, por cierto, nosotros, aunque no de una manera tan absoluta como ellos anuncian, no les negamos que sea posible, porque en este mundo todo lo que vive y anda camina por la tierra avanzando y retrocediendo, para volver a avanzar, hasta que muera. Pero estos hijos plañideros de la tierra que nos ha hecho hermanos a todos tienen el consuelo de ver que los ideales de izquierda han triumfado al calor de catalanismo, porque Cataluña se ha unido com lalibertad bajo el manto de la República española, que ellos desaban ver desde los remotos tiempos del republicanismo anticatalanista, cuando la República trabajaba contra la Cataluña autonomista, como contra su peor enemigo.
No así los catalanes de derecha que no han estado nunca conformes con el catalanismo y que en esta negación de nuestros ideales coincidían plenamente con la izquierda catalana de aquella época. En estos infortunados hijos de la tierra que nos vio nacer, la desesperación no tiene compensación ni consuel. Enemigos del catalanismo y del liberalismo, su desconsuelo no tiene límites y su odio inveretebrado al catalanismo ha cercido en progresión geométrica, tomando proporciones que serían alarmantes si el número de anticatalanistas no hubiese quedado ya tan reducido como una muestra del pasado.
Para ellos el catalanismo, maldito en sí mismo, solo le faltaba la maldición de unirse al liberalismo, también maldito en si mismo. Si antes, cuanod era de derecha, no lo podía ver ni en pintura, ahora que se nos ha hechos de izquierda le parace un monstruo engendrado por la equivocación de todo un pueblo y no piensan más que en estrangularlo con la reacción huracanada soñada ya, como hemos dicho, por las izquierdas que no quieren ingresar en nuestras filas.
Llevados por el odio al catalanismo y al liberalismo, cukpan al primero de los estragos producidos por el segundo, involucrando el segundo con el primero,pues la pasión ya no les permite distinguir entre el uno y el otroy allí donde ven una manifestación de catalanidad, ardiente realización de un deseo anhelado desde años por el catalanista más tradicionalista y conservador, oyen el stallido de una bomba anarquista, de las que los catalanes nos habíamos recetados a nostros mismos, como fabricación especial de la casa y producto legítimo y acreditado del país.
Arrastrados por el odio y el dolor llegan a maldecir a los pobres catalanistas de la derecha que tan caro estan pagando el triumfo de sus ideales y les echan en cara el sacrificio que han hecho tanto de sus tradiciones y creencias políticas, como de sus riquezas, manipuladas por el pueblo, hasta el estremo de que puede costarles la torta de pan, sin que les quede ni el triste consuelo de poder renegar elos amores de toda su vida.
Para el catalán anticatalanista de derecha sólo hubiese podido haber el consuelo de que el catalanismo nubiese triumfa por las derechas. Entonces se encontraría en el caso del anticatalanista de izquierdas. Cataluña estaría hundida, pero alo menos hubieran triumfado sus ideales."


dimecres, 26 de març del 2008

Die Fälscher/ Els Falsificadors

Vaig anar a veure la pel·lícula Los falsificadores. Havia llegit algunes crítiques que la qualificaven de peli acceptable, però he de dir que m'ha agradat (i a mesura que passen les hores crec que m'ha agradat molt).

M'ha agradat perquè presenta la cruesa dels camps de concentració i a la vegada la lleugerasa que comporta el fet de viure (amb això em refereixo a la necessitat de treure ferro a les vivències dificils de la vida).

S'ha de dir que el millor de la peli és que es basa en fets reals (sense contar les llicències que s'hagi pogut pendre el guionista per fer-ho més rodó, està clar).
M'ha agradat com es presenta el dilema humà davant l'imperiosa voluntat de viure, tot i no poder-ho fer en plenitud; i també com es presenta el problema del retorn a la "normalitat" després de les vivències traumàtiques als camps. Des del meu punt de vista està molt ben enfocada la dicotomia entre els presos-falsificadors, que gaudien d'un cert status dins el camp, i la resta, essent el moment culminant aquell en què es troben els dos grups.

Aquesta pel·lícula m'ha recordat un llibre que vaig llegir fa cosa d'un any (o potser més, com que el temps passa tant ràpid...). Es tracta de Àcid sulfúric d'Amélie Nothomb (Anagrama·Empúries; Barcelona, 2007). El llibre relata un món en què l'estatisme humà arriba a un punt tant elevat en què les televisions retransmeten programes a l'estil "Gran Germà" però en què els participants son segretats pel carrer i han de fer treballs forçosos fins a la mort. S'ha de dir que explicat per mi no sona molt atractiu, però a de la mà de l'Amélie Nothomb resulta interessant i seductor.
Bé doncs, arrel de la peli he tornat a fullejar el llibre i n'he extret un fragment:
"Era en directe, el públic ho sabiaç: en un racó de la pantalla i posava .
Concentració va assolir l'audiència absoluta: el cent per cent de la població, Literalment tothom va mirar el programa. Els cecs, el sords, els anacoretes, els religiosos, els poetes decarrer, els nens petits, els recent casats, els animals de companyia -fins i tot els canals de la competència van interrompre la programació perquè els presentadors poguessin veure el programa.
Els polítics, davant els seus aparells, brandaven el cap amb desesperació i deien:
- És terrible. Hauríem hagut d'intervenir-hi.
Als bars, persones repenjades a la barra diagnosticaven, amb els ulls clavats a la pantalla:
- Et dicque li ha arribat l'hora. És fastigós . ¿Per què no hi han fet res, els polítics? L'únic que havien de fer era prohibir aquesta mena de porqueria. No hi queda moralitat, al capdevant de l'estat, és l'únic que et puc dir.
El benpensants pensaven bé en veu alta, amb el cap inclinat amb trsitesa cap a l'aparell:
- Quin patiment! Quin dia tan negre per a la humanitat! No tenim dret a no mirar-ho: haure, de donar testimoni de tot aquest horror, caldrà passar comptes. Quan arribi el moment, no direm pas que no hi érem.
A les presons, els detinguts miraven i feien mofa:
- I pensar que som nosaltres, els fora de la llei! A nosaltres sí que ens engarjolen, i no als organitzadors d'aquesta merda.
Però ho miraven.
Els enamorats, càndids, arraulits l'un contra l'altre en llits tovets, havien col·locat el televisoral capçal.
- Mira que aliens som a aquest món abjecte! L'amor ens protegeix!
La vigília, tots dos havien aprofitat una necessitat de l'altre per fer-se amb el comandament a distància i teclejar el seu vot.
Els carmelites, en silenci, miraven.
Els pares mostraven el programa als fills per explicar-los que era allò, el mal.
Als hospitals, els malalts miraven, considerant que la patologia els eximia de culpabilitat.
El súmmum de la hipocresia el van atènyer els qui no tenien televisor, que es convidaven a casa dels veïns per veure Concentració i s'indignaven:
- Veient això, m'alegro de no tenir televisor!"

dissabte, 22 de març del 2008

El Naufraguito


M'han fet un regal encantador. És aquest llibret que teniu aqui, autoeditat, que és una meravella de les manualitats, a més d'un manual d'ironia de la més divertida.


Es veu que l'edita un tal Ceferino Galan i segons diuen a la seva pròpia web (http://elnaufraguito.es.kz/) "El Naufraguito y El Mininaufraguito son publicaciones escritas por náufragos que han sobrevivido a la rutina devastadora de la vida en sociedad."


A l'era d'internet, trobar un llibret com aquest m'ha fet il·lusió i tot: tot ell és una manualitat total, i a més va acompanyat del Mininaufraguito, que al número 66 va dedicat als pecats capitals.


Aquest fulletó es pot comprar a llibreries com La Central de Barcelona (http://www.lacentral.com/) o bé a través de la pàgina del Naufraguito.


Com diuen les Homilias para desalmados: "La Iglesia que ilumina es la que arde"

dimecres, 19 de març del 2008

El sol ardent




El sol ardent
Amb urpes de raigs
Ha estripat fastigós
El moribund horitzó
Els ulls vidrats
De monstres de formigó
Brillen, xisclen
D’aquell espant
Els cables comencen a brunzir
S’aferren als pals
Les antenes es tiben
S’inflen les pústules d’escombraries
La ciutat es desperta
S’embriaga de sol

ANDRIY ANTONOVSKIY
Khmelnítskiy, Ucraïna, 1998

diumenge, 16 de març del 2008

Avui el sol no ha fet brillar els meus cabells


"A cada una d'aquestes sotregades de la meva vida, en el fons, hi havia acabat guanyant alguna cosa, no ho puc pas negar: una mica de llibertat, d'intel·ligència, de profunditat, però també de sol·licitud, d'incomprensió, de desencís."
El llop estepari. Hermann Hesse

dimecres, 12 de març del 2008

El so de la sirena


Quan vaig sentir per primera vegada el disc d'u_mä (el podeu baixar a www.umabcn.com) em va commoure molt la seva interpretació de la Nocturna núm. 1 de Chopin, que acaba amb el so urbà de fons, amb una sirena d'ambulància que s'apropa i allunya progressivament.
Doncs ara fa poc he descobert un altre CD que també té la sirena de l'àmbulància com a referent. És el disc de Aitänna77 que pren com a punt de partida el trajecte virtual amb ambulància que transporta l'oient fins a l'hospital després d'haver patit un accident. Es tracta de música per sentir en dies no massa tristos, però d'una bellesa sorprenent.
No havia reflexionat mai massa sobre la bellesa de la repetició, però sembla ser que últimament se m'estant despertant altres sentits que tenia adormits.
Si voleu us el podeu baixar gratuitament a:

diumenge, 9 de març del 2008

Estanislau Verdet

Impressionant:



http://estanislau-verdet.blogspot.com

dissabte, 8 de març del 2008

La Catalunya màntrica

Amb aquest títol, ara que ja s'ha acabat la campanya electoral, podria semblar que vull parlar de la capacitat repetitiva del polítics a l'hora d'intentar convence'ns (no sé si s'escriu així¿?) que els votem. Però no.
A part d'estudiar (per unes oposicions que no crec que em portin a enlloc), també he sentit la necessitat vital de continuar existint. El dijous vaig anar a l'AUDITORI a veure Mazoni (que com ja vaig dir em van agaradar molt quan els vaig veure a La Garriga). Al concert van tocar un parell de cançons noves que a part de ser molt bones recordaven clarament els cants màntrics que mitjançant la repetició transporten l'ànima a un altre estadi. Sembla increible que una banda tant roquera pugui continuar tocant rock i a la vegada apropar-se a la música oriental, però he de dir que Mazoni no són els primers que veig que s'apropen al mantra. Fa uns mesos, el Roger Mas va fer un concert a la casa Elizalde (en el cicle de Músiques Místiques)en el que a través del seu repertoti de tota la vida i algunes cançons noves va apopar-se de manera magistral a la música mística màntrica. Va ser un concert màgic!
Mai hauria dit que els cantautors catalans estiguessin tant aprop de l'espiritualitat budista. Deu ser que els catalans ja hem deixat de ser aquells petits burgesos que tant ens han estereotipat i ara ens podem emmirallar amb altres cultures sense por de pedre la nostra pròpia. Visca la Catalunya màntrica!
Per cert, encara no m'he recuperat de l'espectable del guitarrista dels Mazoni! No es pot explicar amb paraules.

dilluns, 3 de març del 2008

Estic estudiant!!!